dissabte, 25 d’abril del 2015

Medijocs 2015


A vegades passa que no tens el dia. No se sap de què depèn, però no tens el dia. Avui era un dia d'aquests. Potser hi tenia a veure un mal de cap persistent, i el cansament acumulat de les 12 hores de peu dret el dia de Sant Jordi i els dies previs. Potser. O potser no era res de tot això i simplement, el meu cos no tenia ganes de fer curses. Una llàstima, perquè fa anys que volia fer la Medijocs. Una cursa a la meva ciutat, d'una distància perfecta --8 km--, i que per més inri s'endinsava uns quilòmetres dins del parc de Collserola. 




Per sort, les ganes i el pessigolleig d'emoció a la panxa no em deixen mai, i malgrat el mal de cap i suposat cansament a quarts de 10 estava al Parc de la Pollancreda, preparada per córrer una cursa de luxe, amb poc més de 300 participants. Érem tan pocs que he pensat que potser aquest cop sí, potser aconseguiria ser l'última, encara que la Núria no m'hi acompanyés. 

Teòricament havia de fer un sol radiant, però el cel ha decidit que no, que no ho volia, i s'ha cobert de núvols. Tothom content menys jo, que odio córrer amb humitat. Però s'hi estava bé, sense sol, s'ha de reconèixer. 

Ningú conegut. La gent venia dels llocs més diversos, perquè inicialment era una cursa per metges i gent propera, que organitza el Col·legi de Metges. L'obren als corredors aliens, però m'ha semblat que hi havia molta gent del món sanitari. 

A les 10 en punt han donat el tret de sortida. El primer quilòmetre i mig pel parc de la Pollancreda, pujant i baixant com hàmsters, corrent entre cintes, per camins i gespa. Molt agradable per anar escalfant. 




Després hem agafat el camí del Parc. Fins al Rotary he procurat anar a poc a poc perquè em costava força. Un cop hem agafat el camí de terra cap al pi del Xandri he anat fent, distraient-me amb el meu paisatge habitual, intentant no fer cas al meu cos, que es queixava. Al quilòmetre 3 he caminat una mica, abans de començar la primera pujada. Suficient per recuperar l'alè. 

A partir d'aquest moment he anat corrent i caminant de tant en tant, uns metres, fins arribar a Can Borrell. Per sort, arribant a la masia m'he trobat un magnífic camp de roselles i altres flors, i m'he hagut de parar a fer una foto. No ha sortit gaire bé perquè no hi havia sol, però els colors eren espectaculars. 




A Can Borrell ens han donat aigua, ja havíem passat el quilòmetre 4 i ha començat la tornada, gairebé tota de baixada. Terreny conegut, que m'ha permès anar fent, tranquil·lament. Anava mirant, però encara tenia força gent al darrera (bé, potser uns 20 o 30). 

El darrer quilòmetre l'hem tornat a fer per la Pollancreda, pujant i baixant. I els darrers metres, per rematar-nos, han estat de pujada (la lleugera pujada que fa el parc). Just abans dels darrers metres, on començava la pujadeta, et feien fotos, i he procurat posar bona cara, sense aconseguir-ho gaire. 


Foto de Carlos Sánchez, de Corredors.cat


Finalment he arribat, amb un temps força dolent (00:53:15), però com que no tenia cap intenció de fer temps, no m'ha preocupat. Darrera meu, encara 22 persones, 247 de 269. Ni de lluny l'última.




Avui, com que érem pocs, m'he concedit un premi, ja que malgrat no tenir el dia per a curses, l'havia fet sencera, i no havia estat tan terrible. Sovint en acabar les curses pots fer-te un massatge, i mai ho havia aprofitat. Avui he pensat que els meus músculs i tendons adolorits ho agrairien, així que m'he posat a la cua i la llarga estona que ens hi hem estat ha estat d'allò més divertida, parlant amb la gent del voltant. I el massatge, tot un premi. 

Aquesta cursa té molts patrocinadors i donen molts premis. Els donaven per sorteig, i mentre fèiem cua anaven dient els noms dels afortunats. Semblava que en donaven a tothom, menys a nosaltres. Com no podia ser d'una altra manera, en el moment que m'he estirat per començar el massatge he sentit el meu nom. Per sort, m'havia tocat un lot de llet de soja, que no m'emocionava especialment, així que ho he deixat córrer.

Diumenge vinent, la propera. El quart de marató, a l'Escala.