dilluns, 9 de febrer del 2015

Corro contra el càncer 2015




Per tercer any consecutiu la cursa del febrer ens ha portat a Sabadell. Està dedicada de manera gairebé íntegra a una causa solidària, la lluita contra el càncer. Qui més qui menys té familiars, amics o coneguts que han lluitat o lluiten contra aquesta malaltia, i és per això que aquest any al dorsal, a més de posar el teu nom, podies posar per qui corries. Jo vaig posar una amiga i companya de feina, que lluita contra la malaltia en aquests moments, i la Núria la meva cosina Elena, que hi ha lluitat durant molts anys.  


L’Elena ens acompanyava aquesta vegada. Ja l’any passat volia venir i no va poder ser. Aquest cop no ha volgut deixar passar l’ocasió de caminar –hi havia també aquesta opció—per aquesta causa. Ella i la Nina, la seva gossa, que semblava encantada de fer la passejada de 5 km envoltada de gent.
Es va aixecar un dia preciós per córrer, sec i net. Fred, també, però això se solucionava amb un parell de samarretes i movent-te una mica. Ambient festiu als voltants de la plaça de la Creu Alta, darrera el Corte Inglés de Sabadell. Famílies, grups d’amics i amigues, matrimonis grans, parelles amb cotxets, gossos ben abillats amb els seus dorsals, tothom disposat a gaudir d’una estona de córrer o caminar per una bona causa.

A les 10 en punt van donar el tret de sortida, i nosaltres encara no havíem tingut temps de posar-nos a lloc, parlant amb l’Elena. Ràpidament ens hi vam afegir, desitjant-li sort, a ella i a la Nina, que es veia molt elegant amb el seu dorsal. 2.500 participants, al davant els que volien fer un bon temps, darrera la resta, que volíem córrer una mica i passar-nos-ho bé. 

Els carrers per on passa la cursa no són molt amples, així que corríem una mica amuntegats. Els primers dos quilòmetres eren una baixada suau, que anava molt bé per escalfar. A més, tocava el sol, un sol tebi d’hivern que s’agraïa molt. La Núria i jo anàvem corrent juntes, i quan vam començar a pujar miràvem tota l’estona per si veiem la Nina –era més fàcil reconèixer una gossa negra que una noia, la veritat--. Cap a la meitat dels caminadors la vam veure, i a l’Elena preparada per fer-nos una foto, quan encara fèiem aquesta bona cara. 


 Cap al quilòmetre 2.5 ens vam separar. A mi em venia de gust córrer una mica més ràpid, la Núria anava fent tranquil·lament. El quilòmetre 4 estava a l’alçada de la plaça de la Creu Alta, on havíem d’arribar. Una mica de baixada cap al Corte Inglés, una mica de pujada, i la baixada final fins a la meta, que ens permetia fer un esprint i arribar amb bona cara. 

Em vaig disposar a esperar a la Núria; quan baixava cap a la meta ja l’havia vista pujant, així que no podia trigar. En efecte, poc més de dos minuts i ja venia, avançant cap a la meta saludant amb els braços aixecats, com ha de ser. 29 minuts jo, 32 la Núria. Contentes i satisfetes, vam començar a desfer el camí per trobar l’Elena i la Nina, i acabar la cursa amb ella. Les vam trobar ben aviat, i vam fer el darrer quilòmetre plegades, satisfetes i contentes totes quatre.





 Una cursa molt agradable, que l’any vinent repetirem, estic segura. I com que hi ha més curses que tenen versió caminada, em sembla que hem guanyat una nova companya, perquè a l’Elena li agrada caminar i li va agradar molt l’ambient.