dijous, 1 de gener del 2015

XVI Sant Silvestre Barcelonesa

Un cop més he acabat l'any fent una de les coses que més m'agrada, que més bé em fa sentir. Córrer. La cursa de Sant Silvestre Barcelonesa, que per cinquè any s'ha celebrat a Sant Cugat. Jo l'he feta ja quatre anys seguits, és l'única cursa que he repetit cada any des que vaig començar a competir el 2011. 

Aquesta vegada pensava que la correria sola. Els meus acompanyants habituals no s'havien apuntat. Em sentia poc motivada, amb poques ganes, però tot va ser posar-me la samarreta i el dorsal, sortir al carrer, i em va començar a agafar el cuquet de sempre. 

Un capvespre fred, net i sec. Més de 2.500 corredors amb la samarreta taronja que semblava il·luminar la ciutat. Escalfament lleuger corrent de casa al punt de sortida. I allà, de sobte, em vaig trobar un bon grup d'amics i coneguts. Tots preparats per córrer, cadascú al seu ritme, uns corredors habituals, altres aficionats, però tots disposats a acabar l'any corrent per la nostra ciutat. 


Més de 2.500 corredors fan que la sortida, sobretot si la fas des del final, sigui lenta. Avançant al ritme de la resta, intentant no trepitjar els corredors del davant. De seguida em vaig trobar amb la Clara, i vam començar a córrer juntes. Ella volia anar a un ritme tranquil, que per sort coincidia amb el meu, com vam poder comprovar. 



Avançàvem tranquil·lament, a un ritme constant. El millor tros, per a mi, és des de la carretera de Cerdanyola fins als Quatre Cantons. En el primer tram es corre amb el monestir al fons, i la llum daurada del capvespre; sempre em quedo amb les ganes de fer fotos. El tram del monestir als Quatre Cantons és on hi ha més animació, ahir fins i tot els tambors marcaven el ritme, abans d'enfilar la pujada de Rius i Taulet. 

La Clara marcava un ritme constant, que gairebé no variava a les pujades. Jo, que darrerament quan corro sola em vaig parant quan em sembla que em canso, ahir vaig poder constatar que no cal, que sóc capaç de córrer sense parar, i que no em canso molt més. Estava encantada.

En la pujada cap a l'arxiu hi havia l'avituallament. Un parell de glops d'aigua, més que res per mullar la boca seca, i ja estàvem dalt de tot. A partir d'allà ja començava la baixada fins al carrer Villà. Dóna gust estirar les cames, fer passes llargues per canviar una mica el ritme. 

Carrer Villà amunt, sabent que ja només quedaven 2 quilòmetres. Fins allà havíem anat a trossos amb un amic, que feia com els nens, anar endavant i endarrere esperant una altra amiga. Ens feia gràcia veure'l arribar cada vegada, animant-nos. 

A la cantonada del Golf vam començar a augmentar la velocitat, sense dir-nos res. Començava un descens lleuger, que ens havia de portar a la meta. Anàvem avançant gent, que és una cosa que m'ha passat poques vegades. Enfilant Francesc Moragues i sobretot la Rambla del Celler ja vam accelerar per fer una entrada ben digna. A l'arribada ens animaven l'Albert gran i el petit, i de seguida vam trobar altres amics.



Temps final: 1.01.32. Uns segons més que els dos anys anteriors, dos minuts menys que el primer. L'important és que vaig córrer sense parar i que en cap moment em vaig sentir especialment cansada. I tot gràcies a la Clara, que amb el seu ritme constant va fer que corrés com mai. Ja li vaig dir que a partir d'ara la contractaria perquè m'acompanyés a les curses.

Com a colofó, trobar-nos al bar Noops amb la Maria, l'Emma i altres amics, poder desitjar a tothom un bon final i començament d'any i per fi, una dutxa ben calentona.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada