diumenge, 18 de gener de 2015

Cursa Santi Centelles 2015

Aquest matí la Núria i jo hem estrenat la temporada de curses, amb el quart de la Mitja de Terrassa. La Mitja va acompanyada per un quart de mitja -- 5 km --, per a tots aquells que no volen o no poden córrer tants quilòmetres, i volen gaudir de l'ambient d'una mitja marató.

He arribat a Terrassa de bon matí, amb altres matiners que també agafaven el tren a Sant Cugat. El dia tot just es llevava, un cel ras amb tons rosats i un fred considerable. Encara que la cursa no era fins les 10, havíem de recollir els dorsals i les samarretes abans de les 9. Als voltants de la sortida hi havia molt ambient, els voluntaris s'organitzaven i la música s'ocupava d'informar als veïns de l'esdeveniment, per si no n'estaven assabentats.

Nosaltres sortíem a 1/4 d'11, però hi hem anat a les 10 per veure la sortida de la Mitja. En primera línia els corredors convidats i favorits, darrera la resta. Tambors i trabucaires per animar la festa. I just a la línia de sortida, els Castellers de Terrassa han fet un petit pilar que ha donat el tret de sortida. Un petit desig --molt petit-- de formar part d'aquell grup de corredors, de compartir l'emoció. 


De seguida ens ha tocat a nosaltres. Havia estat tan pendent de la Mitja que no havia tingut temps de notar el cuquet de neguit habitual. De fet, ni tant sols havíem escalfat. En el fons, perquè pensava que 5 km passarien de seguida. La cursa recorria l'Avinguda Jaume I d'un extrem a l'altre, en un constant pujar i baixar. Desnivell suau, però desnivell, al cap i a la fi. 

Han donat el tret de sortida. Més de 700 corredors intentant avançar per un tram no gaire ample feia que l'inici, volguessis o no, servís d'escalfament. Quan he vist que el ritme seguia igual i que podia anar avançant he desitjat sort a la Núria i he agafat el meu ritme. Darrerament m'he adonat que corro una mica més ràpid, així que he pensat que provaria si podia baixar dels 30 minuts, que és el meu temps dels 5 km. 

La cursa començava en lleuger descens fins al cap damunt de la Rambla Egara, el que feia que l'inici fos força agradable. He anat avançant gent, una cosa que gairebé mai em passa. Hi havia gent que caminava, altres que anaven a ritme tranquil --més que el meu i tot--. 

Força gent animant. A mitja baixada, els timbalers marcaven el ritme i donaven un aire festiu a la cursa. A la pujada, que ja no era tan agradable, els hem tornat a trobar, i llavors s'agraïa més encara. 

De seguida hem arribat a l'arc de sortida, que hem passat pel costat. En lloc de pujar per la Facultat d'Òptica i el CUV, on treballa la Núria, hem passat per sota el túnel. Allà marcava els 20 km pels de la Mitja, així que he pensat que a nosaltres només ens en quedaria un. Això ja estava fet.

Tornada cap a la Plaça de la Dona, la darrera pujada abans de la baixada final fins a la meta. No sabia el temps que portava, però em sentia molt bé. Un darrer esforç --com sempre, hi havia massa arcs fins travessar l'arc d'arribada-- i ja hi era. 28 minuts! Ho havia aconseguit. 

He esperat la Núria. Darrerament ha sortit molt poc a córrer i estava refredada, així que he pensat que potser trigava una mica. No ha estat així --sempre em sorprèn la seva capacitat de córrer sense entrenar gens--. De seguida l'he vista arribar i he pogut fer-li la foto finish, encara que hagi estat de lluny. Ha trigat 32 minuts, el seu millor temps en 5 km. Està vist que avui totes dues teníem el dia corredor. 


Foto de rigor, fruita i begudes per recuperar-nos; veient la cua per agafar l'entrepà de botifarra hem decidit prescindir-ne i anar a mirar l'arribada dels primers corredors de la Mitja, que ja començaven a anunciar. Emocionant veure'ls arribar, una hora i tres minuts el primer, i a sobre se'ls veu arribat com si haguessin sortit a fer un tomb.


Contenta de la primera cursa de l'any. Espero que les bones sensacions continuïn i sobretot que segueixi gaudint del plaer de córrer, sola o en companyia. 


dijous, 1 de gener de 2015

XVI Sant Silvestre Barcelonesa

Un cop més he acabat l'any fent una de les coses que més m'agrada, que més bé em fa sentir. Córrer. La cursa de Sant Silvestre Barcelonesa, que per cinquè any s'ha celebrat a Sant Cugat. Jo l'he feta ja quatre anys seguits, és l'única cursa que he repetit cada any des que vaig començar a competir el 2011. 

Aquesta vegada pensava que la correria sola. Els meus acompanyants habituals no s'havien apuntat. Em sentia poc motivada, amb poques ganes, però tot va ser posar-me la samarreta i el dorsal, sortir al carrer, i em va començar a agafar el cuquet de sempre. 

Un capvespre fred, net i sec. Més de 2.500 corredors amb la samarreta taronja que semblava il·luminar la ciutat. Escalfament lleuger corrent de casa al punt de sortida. I allà, de sobte, em vaig trobar un bon grup d'amics i coneguts. Tots preparats per córrer, cadascú al seu ritme, uns corredors habituals, altres aficionats, però tots disposats a acabar l'any corrent per la nostra ciutat. 


Més de 2.500 corredors fan que la sortida, sobretot si la fas des del final, sigui lenta. Avançant al ritme de la resta, intentant no trepitjar els corredors del davant. De seguida em vaig trobar amb la Clara, i vam començar a córrer juntes. Ella volia anar a un ritme tranquil, que per sort coincidia amb el meu, com vam poder comprovar. 



Avançàvem tranquil·lament, a un ritme constant. El millor tros, per a mi, és des de la carretera de Cerdanyola fins als Quatre Cantons. En el primer tram es corre amb el monestir al fons, i la llum daurada del capvespre; sempre em quedo amb les ganes de fer fotos. El tram del monestir als Quatre Cantons és on hi ha més animació, ahir fins i tot els tambors marcaven el ritme, abans d'enfilar la pujada de Rius i Taulet. 

La Clara marcava un ritme constant, que gairebé no variava a les pujades. Jo, que darrerament quan corro sola em vaig parant quan em sembla que em canso, ahir vaig poder constatar que no cal, que sóc capaç de córrer sense parar, i que no em canso molt més. Estava encantada.

En la pujada cap a l'arxiu hi havia l'avituallament. Un parell de glops d'aigua, més que res per mullar la boca seca, i ja estàvem dalt de tot. A partir d'allà ja començava la baixada fins al carrer Villà. Dóna gust estirar les cames, fer passes llargues per canviar una mica el ritme. 

Carrer Villà amunt, sabent que ja només quedaven 2 quilòmetres. Fins allà havíem anat a trossos amb un amic, que feia com els nens, anar endavant i endarrere esperant una altra amiga. Ens feia gràcia veure'l arribar cada vegada, animant-nos. 

A la cantonada del Golf vam començar a augmentar la velocitat, sense dir-nos res. Començava un descens lleuger, que ens havia de portar a la meta. Anàvem avançant gent, que és una cosa que m'ha passat poques vegades. Enfilant Francesc Moragues i sobretot la Rambla del Celler ja vam accelerar per fer una entrada ben digna. A l'arribada ens animaven l'Albert gran i el petit, i de seguida vam trobar altres amics.



Temps final: 1.01.32. Uns segons més que els dos anys anteriors, dos minuts menys que el primer. L'important és que vaig córrer sense parar i que en cap moment em vaig sentir especialment cansada. I tot gràcies a la Clara, que amb el seu ritme constant va fer que corrés com mai. Ja li vaig dir que a partir d'ara la contractaria perquè m'acompanyés a les curses.

Com a colofó, trobar-nos al bar Noops amb la Maria, l'Emma i altres amics, poder desitjar a tothom un bon final i començament d'any i per fi, una dutxa ben calentona.