dissabte, 19 de desembre de 2015

Córrer en calma. Boira


Un matí de dissabte per a mi. Pujo la persiana i em sorprèn la boira. Un món blanquinós, reduït a un centenar de metres. 

Surto a córrer. La ciutat traspua humitat. El terra mullat, les branques gairebé nues dels arbres guarnides amb les petites gotes que deixa la boira.

Enfilo els camins coneguts de Collserola. La boira m’embolcalla, flonja. M’envolta un estrany silenci, trencat aquí i allà pel crit d’un ocell, pel “bon dia” amable d’un ciclista. Respiro aigua. Corro a poc a poc, al ritme reposat que em marca el món boirós.  




De tornada, el gris del món trencat pels colors alegres dels ciclistes, grups de nens que omplien l’aire de crits i vida. Contrastos.



dijous, 26 de novembre de 2015

Mentre el món es desperta



Sortir ben aviat, mentre el món es desperta. 
Quan la boirina encara no s'ha esvaït. La vànova nocturna del món.
Córrer sota la llum balsàmica del cel. El cel de colors canviants. Suaus. 
Córrer al ritme pausat del món que desperta. Trepitjant amb compte, per no molestar-lo. 
Córrer. Gaudir.

dilluns, 23 de novembre de 2015

Dilluns. Onada de fred


Com si fos una nena. Com si fos la nit de reis, la nit abans me'n vaig a dormir amb el pessigolleig de l'emoció de sortir a estrenar el fred. Córrer amb fred, ben embolicada. Notar la sang corrent per les venes, els capcirons dels dits i la punta del nas glaçats. Trepitjar la gespa, sentint el crec crec del gebre sota els peus. Enfilar el camí cap a l'albada, seguint per les fulles de tots els tons de groc. Eufòria. Felicitat.

diumenge, 7 de juny de 2015

Córrer en calma arran de mar

Baixar les Rambles de Barcelona a primera hora, un diumenge, és un plaer. Una pendent suau cap al mar, sota l'ombra dels plataners, i de tant en tant un raig de sol que s'escola entre els edificis.

Després, el mar. Encara que sigui a la ciutat, l'oblides. Només hi ha blau i tu. Bé, tu i altra gent, però a primera hora hi ha prou lloc per a tots.

El millor, al final de tot. El bany. El primer bany de la temporada. Un mar-mirall net, fred.  De temporada a temporada s'oblida el plaer de submergir-se en l'aigua freda, neta, especialment després de córrer. Moure músculs diferents, flotar. 
#petitsplaers

dissabte, 6 de juny de 2015

Córrer en calma: tot el temps del món

M'agrada sortir a córrer per Collserola el cap de setmana que estic a Sant Cugat i tinc temps.Tot el temps del món. Temps per perdre'm. Temps per gaudir, per parar-me a descansar. Per mirar. Per cansar-me molt, que també és agradable.

M'agraden els senders i les cruïlles. No saber quin camí triar i triar-ne un a l'atzar. Triar el camí equivocat i poder rectificar. Com avui. Com aquest de la dreta, que m'ha portat al llarg d'un quilòmetre i mig per un camí planer, un terra flonjo encatifat de pinassa que ha acabat de sobte en una clariana.


Sí, m'agrada. Em fa sentir bé. Em fa feliç.

Córrer en calma


M'agrada ajuntar el córrer amb gaudir del paisatge i fer fotos si és el cas, per poder compartir amb la gent que m'estimo el que veig i el que sento. Normalment ho faig al Facebook, però  no tothom en té, i a més és efímer i encara que soni malament, m'agrada rellegir el que escric, de tant en tant.

Per això he decidit que recupero la idea inicial del blog, que era parlar de l'experiència de córrer, no només fer cròniques de curses, i publicaré aquí els textos breus i les imatges que fins ara posava al Facebook. 


4 de juny 2015

Córrer en calma. 

Respirar sentors dels darrers dies de primavera. 
Respirar l'aire net del matí. Deixar-se acaronar per la tebior dels primers raigs de sol. 
Gaudir de les flors que em regala el camí. 
Gaudir del meu cos en moviment tranquil. 
Gaudir.









28 de maig

Racó de pensar. Hi ha dies que la natura té més feina, costa més que faci el seu efecte balsàmic.













28 de març



Avui tothom em parlava, no sé perquè. Un senyor, que m'ha trobat dues vegades parada fent fotos, m'ha dit: "tu eres turista". 
"No, sóc d'aquí", li he respost, i he pensat "però m'agrada mirar el món amb ulls de turista i compartir-ho. Trobo que se'n pot gaudir molt més del que t'envolta, si ho mires així."






diumenge, 3 de maig de 2015

Marató d'Empúries: 10 km



 
El dia s'ha aixecat grisós a l'Escala, amb un aire més aviat fresc i força humitat. Un dia prou adequat per córrer. La Marató d'Empúries arribava a la 13a edició, en la seva triple modalitat, marató, mitja i 10 km.

Jo m'havia apuntat a la de 10, la meva distància habitual, i aquest cop tenia una nova acompanyant, la meva germana Àgata, que també s'ha afegit a la dèria familiar de córrer i fer curses. Acostumada als camins de la Garrotxa, amb les pujades i baixades constants, això de fer 10km plans se li feia una mica pesat, però córrer al costat del mar ho compensava. 


Es tractava d'una cursa matinera, els de la marató i mitja  sortien a 2/4 de 9, i nosaltres a ¾, així que a les 7 del matí ja estàvem esmorzant. A les 8 hem anat cap a les ruïnes d'Empúries, on estava prevista la sortida de la cursa. Pel camí de ronda ja hem anat trobant força corredors amb les samarretes grogues, que posaven un toc de color al dia gris. 

 
Tot i no ser una cursa multitudinària (entre les tres categories eren poc més de mil participants), l'esplanada del Museu Arqueològic estava plena de gom a gom. Corredors, familiars, voluntaris i organitzadors; fins i tot, com és habitual, algun que altre cotxet, amb una i inclús dues criatures, que des de ben petits participen a les curses, empesos pels pares, que ajunten així la cura dels fills amb la passió pel córrer. 

Era gairebé l'hora i ens estranyava que no hi hagués ningú a la línia de sortida. No sabíem que els corredors, abans de sortir, travessen les ruïnes acompanyats per un grup de soldats romans. Ens ha semblat un costum curiós, però l'hem aprofitat per fer una visita ràpida a les ruïnes. 

  

Una mica després de ¾ han donat el tret de sortida. A la cursa de 10km érem al voltant dels 500 participants. No són molts, però el camí de ronda és estret per a tanta gent, així que el primer quilòmetre ens ha servit per escalfar, trotant a pas tranquil. Un cop a la pujada que accedeix a l'Escala la cua s'ha anat espaiant, i hem pogut augmentar una mica el ritme.

La cursa anava resseguint la costa, en direcció a Montgó. Córrer pel Passeig del Mar ha estat molt agradable, amb el mar al costat i una lleugera pendent. Poc abans del quilòmetre 3 ja ens hem creuat amb els primers dels 10km, que tornaven, corrent com si fessin un esprint, encara que devia ser la seva velocitat normal.
Després hem recorregut carrers interiors, una altra vegada el Passeig de Mar. M'ha començat a agafar flato, així que poc després de l'avituallament, on hem compartit una ampolla d'aigua, he deixat que l'Àgata s'avancés i jo he caminat uns metres, a veure si se'm passava.

A partir d'aquí m'he començat a notar cansada, o potser és que m'ha agafat mandra. Quilòmetre cinc per la pujada del Calvari, i començava la baixada per la Ronda del Pedró, que ha estat un descans. A partir del quilòmetre 6, per la carretera de Sant Martí d'Empúries, el camí se m'ha fet llarguíssim. Flato i cansament. A cada quilòmetre m'he permès caminar uns metres. Malgrat tot, no he pogut estar-me d'admirar el camí, que era preciós. El cementiri vell, blanc contra verd, amb les roselles que pintaven de vermell les parets. Els camps. I el cel de núvols grisencs.


Quilòmetre 7, 8, i arribàvem a Sant Martí. Just quan anàvem a enfilar el camí de ronda hem sentit la moto i el que acompanyava els primers corredors de cada cursa. Obrien pas al primer corredor de la Mitja, que ens ha passat veloç com una gasela. Amb la gent que m'envoltava l'hem aplaudit, aprofitant per parar uns segons i ens hem animat, veient-lo. També la vista del rètol del quilòmetre 9 i saber que només ens quedava el tram fins a les ruïnes era bastant engrescador.

Un darrer esforç i he arribat a la porta de les ruïnes. L'arc d'arribada estava dintre, s'havien de pujar uns metres per acabar. He passat buscant l'Àgata, que segur havia arribat molt abans. Sorprenentment, amb els trams caminant i la sensació de córrer com una tortuga, he fet 1:01:26. Ja ho diu el Nano, que durant les curses el temps s'atura, per a mi, i tant se val el que faci, que el meu temps estarà al voltant de l'hora. L'Àgata, que ha fet les coses com cal, ha baixat de l'hora, 00:59:19.


Una cursa més per afegir a la tirallonga de curses anuals, i si pot ser, en tan bona companyia com aquest any.

dissabte, 25 d’abril de 2015

Medijocs 2015


A vegades passa que no tens el dia. No se sap de què depèn, però no tens el dia. Avui era un dia d'aquests. Potser hi tenia a veure un mal de cap persistent, i el cansament acumulat de les 12 hores de peu dret el dia de Sant Jordi i els dies previs. Potser. O potser no era res de tot això i simplement, el meu cos no tenia ganes de fer curses. Una llàstima, perquè fa anys que volia fer la Medijocs. Una cursa a la meva ciutat, d'una distància perfecta --8 km--, i que per més inri s'endinsava uns quilòmetres dins del parc de Collserola. 




Per sort, les ganes i el pessigolleig d'emoció a la panxa no em deixen mai, i malgrat el mal de cap i suposat cansament a quarts de 10 estava al Parc de la Pollancreda, preparada per córrer una cursa de luxe, amb poc més de 300 participants. Érem tan pocs que he pensat que potser aquest cop sí, potser aconseguiria ser l'última, encara que la Núria no m'hi acompanyés. 

Teòricament havia de fer un sol radiant, però el cel ha decidit que no, que no ho volia, i s'ha cobert de núvols. Tothom content menys jo, que odio córrer amb humitat. Però s'hi estava bé, sense sol, s'ha de reconèixer. 

Ningú conegut. La gent venia dels llocs més diversos, perquè inicialment era una cursa per metges i gent propera, que organitza el Col·legi de Metges. L'obren als corredors aliens, però m'ha semblat que hi havia molta gent del món sanitari. 

A les 10 en punt han donat el tret de sortida. El primer quilòmetre i mig pel parc de la Pollancreda, pujant i baixant com hàmsters, corrent entre cintes, per camins i gespa. Molt agradable per anar escalfant. 




Després hem agafat el camí del Parc. Fins al Rotary he procurat anar a poc a poc perquè em costava força. Un cop hem agafat el camí de terra cap al pi del Xandri he anat fent, distraient-me amb el meu paisatge habitual, intentant no fer cas al meu cos, que es queixava. Al quilòmetre 3 he caminat una mica, abans de començar la primera pujada. Suficient per recuperar l'alè. 

A partir d'aquest moment he anat corrent i caminant de tant en tant, uns metres, fins arribar a Can Borrell. Per sort, arribant a la masia m'he trobat un magnífic camp de roselles i altres flors, i m'he hagut de parar a fer una foto. No ha sortit gaire bé perquè no hi havia sol, però els colors eren espectaculars. 




A Can Borrell ens han donat aigua, ja havíem passat el quilòmetre 4 i ha començat la tornada, gairebé tota de baixada. Terreny conegut, que m'ha permès anar fent, tranquil·lament. Anava mirant, però encara tenia força gent al darrera (bé, potser uns 20 o 30). 

El darrer quilòmetre l'hem tornat a fer per la Pollancreda, pujant i baixant. I els darrers metres, per rematar-nos, han estat de pujada (la lleugera pujada que fa el parc). Just abans dels darrers metres, on començava la pujadeta, et feien fotos, i he procurat posar bona cara, sense aconseguir-ho gaire. 


Foto de Carlos Sánchez, de Corredors.cat


Finalment he arribat, amb un temps força dolent (00:53:15), però com que no tenia cap intenció de fer temps, no m'ha preocupat. Darrera meu, encara 22 persones, 247 de 269. Ni de lluny l'última.




Avui, com que érem pocs, m'he concedit un premi, ja que malgrat no tenir el dia per a curses, l'havia fet sencera, i no havia estat tan terrible. Sovint en acabar les curses pots fer-te un massatge, i mai ho havia aprofitat. Avui he pensat que els meus músculs i tendons adolorits ho agrairien, així que m'he posat a la cua i la llarga estona que ens hi hem estat ha estat d'allò més divertida, parlant amb la gent del voltant. I el massatge, tot un premi. 

Aquesta cursa té molts patrocinadors i donen molts premis. Els donaven per sorteig, i mentre fèiem cua anaven dient els noms dels afortunats. Semblava que en donaven a tothom, menys a nosaltres. Com no podia ser d'una altra manera, en el moment que m'he estirat per començar el massatge he sentit el meu nom. Per sort, m'havia tocat un lot de llet de soja, que no m'emocionava especialment, així que ho he deixat córrer.

Diumenge vinent, la propera. El quart de marató, a l'Escala. 


dilluns, 9 de febrer de 2015

Corro contra el càncer 2015




Per tercer any consecutiu la cursa del febrer ens ha portat a Sabadell. Està dedicada de manera gairebé íntegra a una causa solidària, la lluita contra el càncer. Qui més qui menys té familiars, amics o coneguts que han lluitat o lluiten contra aquesta malaltia, i és per això que aquest any al dorsal, a més de posar el teu nom, podies posar per qui corries. Jo vaig posar una amiga i companya de feina, que lluita contra la malaltia en aquests moments, i la Núria la meva cosina Elena, que hi ha lluitat durant molts anys.  


L’Elena ens acompanyava aquesta vegada. Ja l’any passat volia venir i no va poder ser. Aquest cop no ha volgut deixar passar l’ocasió de caminar –hi havia també aquesta opció—per aquesta causa. Ella i la Nina, la seva gossa, que semblava encantada de fer la passejada de 5 km envoltada de gent.
Es va aixecar un dia preciós per córrer, sec i net. Fred, també, però això se solucionava amb un parell de samarretes i movent-te una mica. Ambient festiu als voltants de la plaça de la Creu Alta, darrera el Corte Inglés de Sabadell. Famílies, grups d’amics i amigues, matrimonis grans, parelles amb cotxets, gossos ben abillats amb els seus dorsals, tothom disposat a gaudir d’una estona de córrer o caminar per una bona causa.

A les 10 en punt van donar el tret de sortida, i nosaltres encara no havíem tingut temps de posar-nos a lloc, parlant amb l’Elena. Ràpidament ens hi vam afegir, desitjant-li sort, a ella i a la Nina, que es veia molt elegant amb el seu dorsal. 2.500 participants, al davant els que volien fer un bon temps, darrera la resta, que volíem córrer una mica i passar-nos-ho bé. 

Els carrers per on passa la cursa no són molt amples, així que corríem una mica amuntegats. Els primers dos quilòmetres eren una baixada suau, que anava molt bé per escalfar. A més, tocava el sol, un sol tebi d’hivern que s’agraïa molt. La Núria i jo anàvem corrent juntes, i quan vam començar a pujar miràvem tota l’estona per si veiem la Nina –era més fàcil reconèixer una gossa negra que una noia, la veritat--. Cap a la meitat dels caminadors la vam veure, i a l’Elena preparada per fer-nos una foto, quan encara fèiem aquesta bona cara. 


 Cap al quilòmetre 2.5 ens vam separar. A mi em venia de gust córrer una mica més ràpid, la Núria anava fent tranquil·lament. El quilòmetre 4 estava a l’alçada de la plaça de la Creu Alta, on havíem d’arribar. Una mica de baixada cap al Corte Inglés, una mica de pujada, i la baixada final fins a la meta, que ens permetia fer un esprint i arribar amb bona cara. 

Em vaig disposar a esperar a la Núria; quan baixava cap a la meta ja l’havia vista pujant, així que no podia trigar. En efecte, poc més de dos minuts i ja venia, avançant cap a la meta saludant amb els braços aixecats, com ha de ser. 29 minuts jo, 32 la Núria. Contentes i satisfetes, vam començar a desfer el camí per trobar l’Elena i la Nina, i acabar la cursa amb ella. Les vam trobar ben aviat, i vam fer el darrer quilòmetre plegades, satisfetes i contentes totes quatre.





 Una cursa molt agradable, que l’any vinent repetirem, estic segura. I com que hi ha més curses que tenen versió caminada, em sembla que hem guanyat una nova companya, perquè a l’Elena li agrada caminar i li va agradar molt l’ambient.

diumenge, 18 de gener de 2015

Cursa Santi Centelles 2015

Aquest matí la Núria i jo hem estrenat la temporada de curses, amb el quart de la Mitja de Terrassa. La Mitja va acompanyada per un quart de mitja -- 5 km --, per a tots aquells que no volen o no poden córrer tants quilòmetres, i volen gaudir de l'ambient d'una mitja marató.

He arribat a Terrassa de bon matí, amb altres matiners que també agafaven el tren a Sant Cugat. El dia tot just es llevava, un cel ras amb tons rosats i un fred considerable. Encara que la cursa no era fins les 10, havíem de recollir els dorsals i les samarretes abans de les 9. Als voltants de la sortida hi havia molt ambient, els voluntaris s'organitzaven i la música s'ocupava d'informar als veïns de l'esdeveniment, per si no n'estaven assabentats.

Nosaltres sortíem a 1/4 d'11, però hi hem anat a les 10 per veure la sortida de la Mitja. En primera línia els corredors convidats i favorits, darrera la resta. Tambors i trabucaires per animar la festa. I just a la línia de sortida, els Castellers de Terrassa han fet un petit pilar que ha donat el tret de sortida. Un petit desig --molt petit-- de formar part d'aquell grup de corredors, de compartir l'emoció. 


De seguida ens ha tocat a nosaltres. Havia estat tan pendent de la Mitja que no havia tingut temps de notar el cuquet de neguit habitual. De fet, ni tant sols havíem escalfat. En el fons, perquè pensava que 5 km passarien de seguida. La cursa recorria l'Avinguda Jaume I d'un extrem a l'altre, en un constant pujar i baixar. Desnivell suau, però desnivell, al cap i a la fi. 

Han donat el tret de sortida. Més de 700 corredors intentant avançar per un tram no gaire ample feia que l'inici, volguessis o no, servís d'escalfament. Quan he vist que el ritme seguia igual i que podia anar avançant he desitjat sort a la Núria i he agafat el meu ritme. Darrerament m'he adonat que corro una mica més ràpid, així que he pensat que provaria si podia baixar dels 30 minuts, que és el meu temps dels 5 km. 

La cursa començava en lleuger descens fins al cap damunt de la Rambla Egara, el que feia que l'inici fos força agradable. He anat avançant gent, una cosa que gairebé mai em passa. Hi havia gent que caminava, altres que anaven a ritme tranquil --més que el meu i tot--. 

Força gent animant. A mitja baixada, els timbalers marcaven el ritme i donaven un aire festiu a la cursa. A la pujada, que ja no era tan agradable, els hem tornat a trobar, i llavors s'agraïa més encara. 

De seguida hem arribat a l'arc de sortida, que hem passat pel costat. En lloc de pujar per la Facultat d'Òptica i el CUV, on treballa la Núria, hem passat per sota el túnel. Allà marcava els 20 km pels de la Mitja, així que he pensat que a nosaltres només ens en quedaria un. Això ja estava fet.

Tornada cap a la Plaça de la Dona, la darrera pujada abans de la baixada final fins a la meta. No sabia el temps que portava, però em sentia molt bé. Un darrer esforç --com sempre, hi havia massa arcs fins travessar l'arc d'arribada-- i ja hi era. 28 minuts! Ho havia aconseguit. 

He esperat la Núria. Darrerament ha sortit molt poc a córrer i estava refredada, així que he pensat que potser trigava una mica. No ha estat així --sempre em sorprèn la seva capacitat de córrer sense entrenar gens--. De seguida l'he vista arribar i he pogut fer-li la foto finish, encara que hagi estat de lluny. Ha trigat 32 minuts, el seu millor temps en 5 km. Està vist que avui totes dues teníem el dia corredor. 


Foto de rigor, fruita i begudes per recuperar-nos; veient la cua per agafar l'entrepà de botifarra hem decidit prescindir-ne i anar a mirar l'arribada dels primers corredors de la Mitja, que ja començaven a anunciar. Emocionant veure'ls arribar, una hora i tres minuts el primer, i a sobre se'ls veu arribat com si haguessin sortit a fer un tomb.


Contenta de la primera cursa de l'any. Espero que les bones sensacions continuïn i sobretot que segueixi gaudint del plaer de córrer, sola o en companyia. 


dijous, 1 de gener de 2015

XVI Sant Silvestre Barcelonesa

Un cop més he acabat l'any fent una de les coses que més m'agrada, que més bé em fa sentir. Córrer. La cursa de Sant Silvestre Barcelonesa, que per cinquè any s'ha celebrat a Sant Cugat. Jo l'he feta ja quatre anys seguits, és l'única cursa que he repetit cada any des que vaig començar a competir el 2011. 

Aquesta vegada pensava que la correria sola. Els meus acompanyants habituals no s'havien apuntat. Em sentia poc motivada, amb poques ganes, però tot va ser posar-me la samarreta i el dorsal, sortir al carrer, i em va començar a agafar el cuquet de sempre. 

Un capvespre fred, net i sec. Més de 2.500 corredors amb la samarreta taronja que semblava il·luminar la ciutat. Escalfament lleuger corrent de casa al punt de sortida. I allà, de sobte, em vaig trobar un bon grup d'amics i coneguts. Tots preparats per córrer, cadascú al seu ritme, uns corredors habituals, altres aficionats, però tots disposats a acabar l'any corrent per la nostra ciutat. 


Més de 2.500 corredors fan que la sortida, sobretot si la fas des del final, sigui lenta. Avançant al ritme de la resta, intentant no trepitjar els corredors del davant. De seguida em vaig trobar amb la Clara, i vam començar a córrer juntes. Ella volia anar a un ritme tranquil, que per sort coincidia amb el meu, com vam poder comprovar. 



Avançàvem tranquil·lament, a un ritme constant. El millor tros, per a mi, és des de la carretera de Cerdanyola fins als Quatre Cantons. En el primer tram es corre amb el monestir al fons, i la llum daurada del capvespre; sempre em quedo amb les ganes de fer fotos. El tram del monestir als Quatre Cantons és on hi ha més animació, ahir fins i tot els tambors marcaven el ritme, abans d'enfilar la pujada de Rius i Taulet. 

La Clara marcava un ritme constant, que gairebé no variava a les pujades. Jo, que darrerament quan corro sola em vaig parant quan em sembla que em canso, ahir vaig poder constatar que no cal, que sóc capaç de córrer sense parar, i que no em canso molt més. Estava encantada.

En la pujada cap a l'arxiu hi havia l'avituallament. Un parell de glops d'aigua, més que res per mullar la boca seca, i ja estàvem dalt de tot. A partir d'allà ja començava la baixada fins al carrer Villà. Dóna gust estirar les cames, fer passes llargues per canviar una mica el ritme. 

Carrer Villà amunt, sabent que ja només quedaven 2 quilòmetres. Fins allà havíem anat a trossos amb un amic, que feia com els nens, anar endavant i endarrere esperant una altra amiga. Ens feia gràcia veure'l arribar cada vegada, animant-nos. 

A la cantonada del Golf vam començar a augmentar la velocitat, sense dir-nos res. Començava un descens lleuger, que ens havia de portar a la meta. Anàvem avançant gent, que és una cosa que m'ha passat poques vegades. Enfilant Francesc Moragues i sobretot la Rambla del Celler ja vam accelerar per fer una entrada ben digna. A l'arribada ens animaven l'Albert gran i el petit, i de seguida vam trobar altres amics.



Temps final: 1.01.32. Uns segons més que els dos anys anteriors, dos minuts menys que el primer. L'important és que vaig córrer sense parar i que en cap moment em vaig sentir especialment cansada. I tot gràcies a la Clara, que amb el seu ritme constant va fer que corrés com mai. Ja li vaig dir que a partir d'ara la contractaria perquè m'acompanyés a les curses.

Com a colofó, trobar-nos al bar Noops amb la Maria, l'Emma i altres amics, poder desitjar a tothom un bon final i començament d'any i per fi, una dutxa ben calentona.