dilluns, 27 d’octubre del 2014

VI Cursa DIR Mossos d'Esquadra a Sant Cugat




Una setmana després ens hem tornat a trobar amb el Nano per fer una cursa, aquest cop acompanyats per la Núria i el Javi. Als del Vallès no ens ha calgut anar gaire lluny, la cursa era a Sant Cugat, una cursa que ja comença a ser tradicional, una més de les que anem sumant a la tirallonga que fem conjuntament. El fet que la majoria de curses que fem ens agradin i vulguem repetir-les és que any rere any va augmentant el seu nombre i si abans era una al mes, ara hi ha uns quants mesos que en són dues. 
 
La cursa del DIR té dues variants, una de 10 km i una de 5, per a la gent assenyada com la Núria, que saben que córrer mitja hora és saludable i fins i tot agradable, mentre que una hora comença a ser perjudicial per el cos. Però que hi farem, ens agrada. El Nano, el Javi i jo fèiem la cursa de 10 i la Núria la de 5.

2.500 corredors ens vam trobar al voltant de l’Ajuntament. Aquest diumenge era un dia ideal per córrer, no només per la temperatura, sinó perquè tothom estava descansat, després d’haver dormit una hora més gràcies al canvi d’hora. Per una raó que no m’explico, jo sortia d’un calaix més endavant que la resta, com si hagués puntuat en alguna cursa en la que el Nano no havia participat. Ja m’anava bé, estava segura que m’atraparien ràpidament.

Van donar el tret de sortida a les 9 en punt. Vaig començar intentant anar amb tranquil·litat, sabent que seguir el ritme de la resta de corredors em juga males passades. El recorregut era molt semblant al del quart de mitja i al de la Sant Silvestre. Baixar fins a on comença Collserola, seguir els camps durant gairebé un quilòmetre i tornar a endinsar-nos a Sant Cugat, en lleugera o no tan lleugera pujada.

Anava fent, passant el Monestir, mirant la gent dels meus carrers, buscant gent coneguda, i sorpresa de no veure al Nano. Arribant al pont del tren els dels 5km ja es desviaven per tornar i nosaltres enfilàvem cap a Mirasol. A la cruïlla amb el carrer dels meus pares m’esperava el meu pare, preparat per contribuir al reportatge gràfic de la cursa. El Nano havia passat ja feina una estona. Com qui no vol la cosa vaig aturar-me a parlar amb ell, aprofitant per descansar una mica, encara que sabia que 500 metres més enllà hi havia l’avituallament, on ens donaven aigua. 



Com que el punt d’avituallament està al mig d’una pujada, vaig agafar l’ampolla i vaig caminar uns metres, mentre bevia i em refrescava. Sabia que de seguida venia una bona pujada. Amunt, a poc a poc, i passat el quilòmetre 6 vaig caminar uns quants metres més. Això de caminar o no és una qüestió mental, realment, si més no en aquest cas. No era tan cansament físic com mandra de córrer.

De seguida vaig seguir, i va arribar el quilòmetre 7, davant de l’Arxiu Nacional. A partir d’aquí el recorregut era exactament el mateix de la Sant Silvestre, que correrem d’aquí a dos mesos. Una bona baixada fins al carrer Villà, que porta al Golf pujant una mica. Després, a quilòmetre i mig de la meta, una suau pendent que permet acabar la cursa gaudint d’una mica de velocitat, fent gambades llargues, empesa pels crits d’ànim del públic, que en aquest darrer tram és més nombrós.

En enfilar el tram de la Rambla del Celler m’esperava la Núria, que havia arribat feia mitja hora. Va córrer els darrers metres amb mi, i així vam entrar juntes, animades pel Nano, que també havia arribat. El Javi va entrar pocs segons després de mi.

Els quatre contents del nostre temps, el Nano amb 48’, una mitja de poc més de 4 minuts el quilòmetre. La Núria molt contenta amb els 30’, la seva millor marca fins ara. El Javi, que feia temps que no corria per una lesió al genoll, satisfet. I jo també, perquè sorprenentment, tot i els trams caminant i el moment de conversa amb el meu pare, havia tornat a fer els 10 km en una hora. Segons el Nano, és que quan jo em paro paren el cronòmetre, i per això sempre faig el mateix temps. Serà qüestió de parar-me més, a veure si és veritat. 
La propera, si no en sorgeix cap abans, el 14 de desembre, la cursa de la Marató, a la UAB. 

dimarts, 21 d’octubre del 2014

III Trail terra de comtes i els abats, Ripoll



Per fi havia arribat el dia que esperàvem fa mesos. La cursa que havia provocat que mitja família comencés a córrer, primer una mica en broma, al final amb entrenaments més seriosos. Fins i tot alguns d’ells es van apuntar a alguna cursa, per veure de què anava, això de competir. 

Va ser a l’abril o maig que vaig proposar al Nano que podíem fer el Trail del comtes i els abats, 13 quilòmetres (en la versió curta) per les muntanyes que envolten Ripoll, amb més de 500 metres de desnivell. Em semblava que com a cursa de muntanya estava dins les meves possibilitats. L’Elisenda, en saber-ho, es va animar, des de Londres, i va proposar-ho com a activitat familiar, una cursa per a tota la família. Tenint en compte que fins aquell moment només corríem nosaltres tres vaig pensar que era una proposat agosarada i sense futur. Sembla que no conegui els meus germans. De seguida es van animar tots, l’Elisenda va comprar els bitllets d’avió, vam crear un grup de Whatsapp que es deia Trencacames i va començar la llarga preparació, que ha estat el millor de tot. Una tirallonga de missatges dignes de figurar a qualsevol manual de corredor novell. 

A la trobada familiar del mes de juny vam fer la primera sortida junts, per veure si ens en sortíem. Alguns era el primer cop que corrien des de l’escola, feia més de 20 anys. Altres havien corregut de tant en tant. Vam córrer una hora. Per a mi va ser significatiu; tenint en compte que jo porto quatre anys corrent, i encara em costa córrer una hora seguida, veure que els meus germans no corredors podien posar-s’hi i com si res córrer una hora em va fer sospitar que perdria el meu estatus de corredora (si més no als meus ulls). 



Dissabte ens vam trobar tots a Ripoll, de bon matí. Els missatges de les darreres hores demostraven que no era l’única que es posava neguitosa abans d’una cursa; una mena d’excitació general, que es convertia generalment en acudits i frases poca soltes que ens feien petar de riure. Entre el fred i els nervis, patíem tots una mena de riure histèric.



A les 8 havien sortit els corredors de la cursa de 65 km. A les 9 van sortir els de 26 i a 2/4 sortíem nosaltres, els set germans i el meu pare. Sis corríem i dos caminaven, el meu pare i el meu germà Jaume. Ells ens feien de suport i eren els encarregats de les fotos.

Tret de sortida. La temperatura ja s’havia recuperat. Vam sortir uns 150 corredors, i el Nano i el Lluís de seguida es van avançar. Jo vaig començar a córrer amb l’Àgata i l’Elisenda, i el Pere anava al darrera. Els primers tres quilòmetres, sortint del poble i enfilant-se muntanya amunt, van ser durs, com a escalfament. De seguida la gent va començar a caminar, la tècnica de camicórrer que fem amb la Núria.

Vaig perdre l’Àgata i l’Elisenda i vaig decidir gaudir del paisatge, magnífic. Natura exuberant, prats d’herba verda, senders amb totes les sentors del bosc. Després dels tres primers quilòmetres van venir quatre de meravellosos. Carenejant per corriols, envoltada d’arbres, sota un cel blau. Em sentia lleugera. M’havia anat separant de la resta i corria sola, però el camí estava molt ben indicat i no hi havia gaire possibilitat de pèrdua. 


Al quilòmetre 7 es trobava l’avituallament, abans de la pujada duríssima. Un avituallament molt complet, fruita, fruits secs, llaminadures diverses, aigua. Feia gràcia veure que la gent més jove menjava llaminadures, i després el meu germà Lluís ens explicava que ell s’havia omplert les butxaques de coses dolces, fins que havia vist la pujada que l’esperava. Allà vaig trobar altra gent, i a partir d’allà ja no vaig anar sola. Va començar la pujada. Muntanya amunt, en línia recta. De tant en tant travessàvem algun camí, alguna pista, temptadora, però no hi havia manera, el recorregut seguia muntanya amunt. Hi va haver algun moment que vaig pensar que hauria d’anar a quatre grapes, per poder pujar.

Per fi vam arribar a dalt, esbufegant. Em va sorprendre, en mirar el rellotge, veure que només havíem estat un quart d’hora pujant. Portava una hora i un quart des de la sortida, i amb prou feines havia fet 8 quilòmetres. Em vaig animar pensant que a partir de llavors venia baixada, una petita pujada, i més baixada. Vaig començar molt animada, saltironejant com una cabreta, darrera els altres corredors. De sobte, vaig notar una molèstia coneguda al lateral del genoll, que ja m’havia jugat males passades en alguna altra baixada. Vaig intentar no fer-li cas i continuar corrent a poc a poc, però al final vaig haver de desistir. No podia córrer en baixada. Vaig seguir com vaig poder, mig corrent, mig caminant, intentant no distanciar-me de la noia que tenia al davant.

Per sort de tant en tant hi havia un tram planer, on podia córrer, i després la pujada, que mai havia agraït tant. No corria gaire –en aquest cas eren les meves cames les que m’ho impedien-- però no em feia mal res. El darrer tram, una llarga baixada, bucòlica, entre prats d’herba frondosa, el vaig fer com vaig poder, darrera tres o quatre corredors més.

Finalment vaig arribar a la meta. Per sort, els darrers metres feien una lleugera pujada, i vaig poder entrar corrent dignament, animada pels crits i aplaudiments entusiastes de la Núria, el meu pare i els meus germans, que havien arribat feia molta estona. 2 hores 15 minuts, tot un rècord de lentitud. Devia ser per això que arribava la mar de descansada, fresca com una rosa. 







Poc després va arribar el Pere, portant un pal com qui porta un fusell, que l’havia acompanyat al llarg de la cursa. Encara que sabíem que ens esperava un bon dinar, no ens vam poder estar d’atipar-nos de pa amb botifarra i coca amb xocolata. 



Després de fer la foto final d’arribada, va venir la sorpresa final; l’Elisenda havia fet unes samarretes al·lusives a la cursa, amb les millors frases del grup de Whatsapp. Ben elegants, vam anar cap al restaurant, on cadascú va comentar les mil i una aventures que li havien passat. Em sembla que ho repetirem, l’experiència va ser molt positiva. 










dijous, 2 d’octubre del 2014

5km Mitja marató de Sant Cugat

Això de les curses es contagia. Primer vaig ser jo, després s'hi va afegir el meu germà Nano, després l'Elisenda, i ara ja som gairebé tots els germans que correm i participem a curses. Em fa il·lusió compartir aquesta afició amb ells. Aquest cap de setmana ha estat un èxit. Cinc dels set germans hem participat en diverses curses, arreu del món. L'Eli feia la mitja marató de Ealing, a Londres. El Nano, l'Àgata i el Lluís feien la Volta pels volcans d'Olot, per preparar-se per la cursa dels Comtes i els Abats que farem tots junts el dia 18. I jo, molt més moderada, feia els 5km de la mitja marató de Sant Cugat.



A Sant Cugat havia plogut i anunciaven pluja al matí. Feia una temperatura perfecta per córrer, i des de ben aviat es veien corredors escalfant, recollint els dorsals, esmorzant als bars que hi ha al voltant de l'Ajuntament, al costat de casa. És una de les coses que més m'agraden de les curses, l'ambient previ. Ja fa més de quatre anys que en faig i segueixo notant el cuquet de nervis a la panxa, quan s'apropa el moment de la sortida. Suposo que si no l'he superat, no em passarà mai.

Darrerament corro a poc a poc, no sé perquè, i quan em canso, em paro, sense cap problema, així que no pretenia fer cap marca. A les 9 sortíem els de la cursa curta, que érem poc més de 200.


Sense voler fer cap marca, com que començàvem baixant vaig pensar que podia esforçar-me una mica, i vaig intentar anar a bon ritme, sense saber si realment corria o no. Als dos quilòmetres ja no podia més, i vaig veure que realment estava anant molt ràpid, així que m'ho vaig començar a prendre amb més calma. Quan em semblava que no podia parava uns segons, respirava, i continuava. La veritat és que de seguida vam enfilar la carretera de Cerdanyola, camí del monestir. Des d'allà ja no podia haver molt, però jo m'havia cansat molt al començament i no podia més.

Una noia, que em va veure parada poc abans del monestir, em va animar, i vaig continuar, accelerant una mica. Passar per la porta de casa era temptador, sort que ja estava arribant. A la cantonada ja giràvem i de seguida començava el tram final per la Rambla del Celler, que fa una mica de baixada. Vaig mirar el temps. Anava per sota dels 30'. Em va fer tanta il·lusió que vaig accelerar el que vaig poder, i així vaig passar la meta als 28.43'.


Satisfeta, vaig pensar encara hi ha esperança, que el meu cos pot córrer bé, només és qüestió de que el meu cervell no sigui mandrós i l'animi.

Al llarg del matí vam anar tenint notícia dels altres corredors. Un matí ple d'èxits. Els olotins van quedar molt bé. L'Àgata, 1:35, que per ser la seva primera cursa de muntanya, de 13 km, i amb un bon desnivell, està molt bé. El Nano i el Lluis van fer només 1.02. Em sembla que a la cursa de Ripoll no tinc res a fer al seu costat. L'Eli també estava molt satisfeta. perquè havia millorat molt la seva marca anterior. Va fer els 21km en 2.02.



Ara, a preparar la propera. la cursa dels comtes i abats de Ripoll, on ens hem apuntat tota la família. No sé si correrem molt, el que és segur és que ens ho passarem molt bé, que és el més important.