dimarts, 15 de juliol de 2014

I Cursa de l'orgull gai

Ens tornàvem a trobar a la Rambla de Terrassa preparades per córrer una altra cursa. Aquest cop es tractava d'una cursa curta, que barrejava l'esport amb la reivindicació i la solidaritat. No es pot demanar res més. Reivindicàvem el dret a estimar lliurement a qui es vulgui, sigui home o dona. Corríem una distància agradable, 5 km en una tarda del mes de juliol. La causa solidària estava anunciada a la inscripció, encara que no sabíem quina era. 

Ambient a la Plaça dels Catalans des de mitja tarda. Un gran escenari amb música d'una altra època, estands informatius diversos. Gent de tota mena, jove, gran, parelles de tots tipus, nens. I moltes ganes de passar una bona estona. Vam trobar gent coneguda, la Sílvia i la Carme, que també van córrer la setmana passada. La Raquel, que és qui ens havia embolicat a córrer, aquesta vegada. 




La cursa, dues voltes al circuit, pujant i baixant la Rambla. Com que ja l'havíem fet la setmana anterior, la coneixíem. Una mica rotllo, pujar i baixar dues vegades, però passaria ràpid. No érem molts, poc més de 200. Amb la Núria pensàvem que potser aquest cop sí. Potser aconseguíem arribar les últimes. 

A les 8 en punt, amb gran animació, van donar el tret de sortida. Corredors professionals, amateurs i simpatitzants vam començar a córrer. Vam sortir a un ritme fort, si més no a mi m'ho va semblar, tenint en compte que teníem per davant almenys un quilòmetre de "falso llano" o directament pujada. Quan el mòbil parlant va anunciar el primer quilòmetre en poc més de 5 minuts i mig, vaig frenar. 



Arribàvem a dalt, amb una xafogor considerable. A mitja pujada els primers ja baixaven per l'altra banda de la Rambla, corrent com si fessin un esprint, per al nostre ritme, però segur que ells anaven la mar de còmodes. Un altre quilòmetre i mig de baixada, saludant a la gent que coneixíem que pujava per l'altra banda. A baix de tot, un grup de tambors animaven la gent. Cap a dalt de nou, passant l'arc, i fins a dalt de tot.

Costava, aquesta segona pujada. Anàvem animant la gent que quedava ressagada, els que caminaven directament. La Núria els anava dient que ens desanimaven, si caminaven. El públic, senyores grans, matrimonis joves, nens, ens animaven. La Rambla estava plena de gent i feia més entretinguda la pujada. 

Els primers havien arribat ja, de fet, havien entrat darrera nostre, quan vam passar per primer cop l'arc, gairebé ens havien doblat. No ens feia res, nosaltres no correm per fer temps, sinó per divertir-nos. Això sí, la Carme, una de les noies que coneixíem, va quedar la tercera de les dones, i vam estar orgulloses per ella. 

A la baixada vam veure la gent que quedava darrere nostre. No gaires, però semblava que aquesta vegada tampoc aconseguiríem arribar les darreres, encara que volguéssim. Els tambors ens van animar el darrer tram, els metres de pujada finals. I vam entrar agafades de la mà, com si fóssim les guanyadores. 26 minuts, i encara que ens feia il·lusió pensar que havíem corregut molt, per fer els 5 km en tan poc temps, el cert és que el recorregut amb prou feines arribava als 4.5km. Suficient. 



Recuperades i hidratades vam esperar-nos al lliurament de premis, per veure la Carme. I vam poder gaudir del pilar dels castellers de Terrassa, que van desplegar la bandera de l'arc de Sant Martí, símbol de la cursa. 




Fins a la propera, que ja serà al setembre. 

diumenge, 6 de juliol de 2014

35a Cursa de la Festa Major de Terrassa

Ahir vaig estrenar cursa, que quedarà afegida, suposo, a la tirallonga de curses anuals. És la festa major de Terrassa, la meva segona ciutat, i per celebrar-la vam decidir apuntar-nos a la cursa que hi organitzaven. Ens feia una mica de por la calor, però vam pensar que a les 20.30h ja seria suportable. 

L'avantcursa va ser llarga, perquè a les 18h ja estàvem a la Rambla Egara seguint la cercavila, ballant al ritme de la música dels tambors sense poder-ho evitar. Jo pensava que l'estona llarga a peu dret ens jugaria una mala passada, després. 

A les 19h, cansades de seguir la cercavila i acalorades, vam anar a buscar els dorsals i a beure alguna cosa. Sembla que els 1.800 participants de la cursa havien tingut la mateixa idea que nosaltres, i els voltants de la plaça Ricard Camí estaven acolorits amb els centenars de samarretes dels corredors, que omplien tots els bars i terrassetes. De seguida vam trobar la Carme i la Sílvia, dues amigues que també corrien. 

Coca-cola fresqueta i ja estàvem preparades per escalfar una mica --mínim-- i esperar que comencés la cursa. Per sort, corria una mica de brisa, semblava que no feia tanta calor. Els més de 10 minuts que vam estar esperant tots apilotats ens va fer canviar d'idea. Feia calor, molta, i xafagor. Patiríem. Jo segur, que odio córrer amb calor.

Amb gairebé 10 minuts de retard van donar el tret de sortida. Per sort, la cursa començava en baixada, rambla avall, per l'ombra. Un començament agradable, en el que era gairebé impossible córrer, per l'aglomeració de gent. Davant del portal de Sant Roc vam tombar i va començar la pujada, que no deixaríem gairebé fins al quilòmetre 3.5. Rambla amunt, fins a la via del tren i Av. 22 de juliol, que fa una pujada considerable, a més sota el sol, encara que fos el sol de gairebé les 9 de la nit. 

De seguida vaig perdre la Núria, que abans de sortir, amb la calor i l'espera a la cua, ja ho veia bastant negre. Des del començament em va agafar flat, i anava fent tot tipus de contorsions perquè se'm passés. Vaig seguir pujant, pensant que estaria bé que marquessin els quilòmetres. Un cop a l'estació de Renfe vam començar a baixar per carrers més estrets. Baixant, baixant, a l'ombra, recuperant una mica l'alè i les forces perdudes amb la pujada, preparant-me per la pujada següent. 

El tram de la Mútua el vaig fer molt a poc a poc, i em vaig parar uns segons al començament de la pujada de la carretera de Castellar, que coneixia bé perquè porta a casa de la Núria. Un cop preparada vaig començar a pujar. Molta gent caminava, perquè és una pujada llarga i constant. A dalt de tot, on estan els bombers, ens van ruixar amb la mànega, i mai he agraït tant anar mullada. Jo crec que als 100m l'aigua ja s'havia assecat. 

Av. Jaume I amunt, una avinguda llarga, un pendent constant i inacabable. Per sort, de seguida va arribar l'avituallament, al quilòmetre 5. Aigua, remullada. Em vaig parar de nou, a recuperar-me, pensant que ja només quedaven 3 quilòmetres, bona part de baixada. L'Av. Jaume I i després Abat Marcet es van fer eternes, fins arribar a la baixada. 

Baixada que gairebé no refrescava. Quan vaig veure el termòmetre que marcava 28 graus, a les 9 passades, ho vaig entendre. Amb tot, quan vaig veure la via del tren, que marcava el començament de la Rambla i el final de la cursa, vaig fer un esforç, encara que només fos per acabar quant abans millor. Un esprint, i el quilòmetre més ràpid de la meva vida, en poc més de 5 minuts. Vaig entrar a la línia de meta (per un cop a la vida només hi havia dos arcs, no cinquanta, com és habitual), i de seguida vaig sentir veus amigues que saludaven, que sempre fa il·lusió. 

Com que no donaven aigua a l'arribada vaig quedar-me a esperar que arribés la Núria, a veure com li havia anat. Va arribar de seguida, bastant cansada. La calor l'havia afectat molt i li havia costat molt tota la cursa. Com a mi, de fet. Això de córrer a l'estiu ja està vist que no ens prova. 

Vam anar a buscar les samarretes obsequi --l'aigua la donaven allà i hi havia una cua llarguíssima, va ser molt pesat esperar-nos allà. Amb dues ampolles d'aigua i una Coca-Cola les coses es veien una mica diferent, però igualment, la calorada no ens la treia ningú. De tota manera, a mi em va agradar córrer per Terrassa. Posats a fer circuit urbà, el prefereixo a córrer per Barcelona. 



00:51:36. No és un temps gaire bo, però tenint en compte el que em va costar, el dono per bo. I no oblido que corro per passar-m'ho bé (encara que a vegades sembli mentida), no per batre cap marca.
Ara, a preparar-nos per la propera, que serà, si no ens ho repensem, la setmana vinent!