dilluns, 26 de maig del 2014

Enocursa 2014

Després de saltar-me la cursa del mes d'abril, no podia deixar passar la nova edició de l'Enocursa de les Bodegues Torres, la cursa del mes de maig. A quarts de 8 sortíem en direcció Pacs del Penedès, jo amb el neguit habitual de les curses, que no crec que superi mai, si després de tres anys encara em dura.



Aquesta vegada la Núria, que l'any passat estava de fotògrafa, s'ha animat a córrer, després de l'experiència de les curses anteriors. Els seus primers 10km, però jo li havia assegurat que el recorregut valia la pena. La Karibel i el Nano, que volien venir, al final no han pogut, així que hem hagut de córrer per tots dos.


Ambient agradable a les bodegues Torres; el fet que el nombre de participants no sigui molt elevat i l'entorn de les bodegues i les vinyes converteix l'avantcursa en una estona plaent. A 2/4 en punt donaven el tret de sortida i començàvem a córrer, cap al final del grup. A diferència de l'any passat, la cursa començava en baixada, primer dins de les bodegues i de seguida per un tram asfaltat que es convertia en sender. Aquí ja hem vist que seria una cursa entretinguda. Baixar cinc-centes persones per un sender ple de còdols no permet gaire velocitat, així que anàvem fent.

A poc a poc la gent s'anava espaiant i el camí es feia més ample. Vinyes i més vinyes, i una filera de samarretes de colors sota uns núvols de cotó. No vaig poder evitar parar-me de tant en tant a fer alguna foto, pensant que no farien honor al paisatge.



La Núria i jo vam sortir juntes i fins al quilòmetre 3 anàvem fent. A poc a poc vaig anar-me distanciant, encara que la veia al darrera. Vam travessar el riuet de l'any passat, aquest cop sense problema, perquè gairebé no hi havia cua i vam poder passar per el tauló que havien col·locat. De tota manera, baixava molt poca aigua.

Entre el quilòmetre 4 i 5 la xafagor començava a molestar, i ja pensava en l'avituallament. Per alguna raó, no estava en el 5, sinó gairebé al 6.5. Uns gots d'aigua que van ser molt benvinguts, per beure i refrescar-nos. Jo em vaig parar a esperar la Núria, per veure si estava bé. Va arribar de seguida, i com que anava bé vaig continuar, pensant que ja només quedaven 3.5 quilòmetres, que no era res.



S'havia tapat i bufava una mica d'aire, així que el camí era més agradable. A partir del quilòmetre 8 el camí començava a baixar molt, el que feia témer que el final de la cursa seria dur, perquè les bodegues no estaven tan baixes. I sí, de seguida començava la pujada. Molta de la gent que m'envoltava --gairebé tot noies-- pujaven caminant. Jo, que sabia per experiència que si caminava després no hi hauria manera de córrer vaig pujar a poc a poc, pensant que ja faltava molt poc. El quilòmetre 9 estava a dalt de tot, i entre el 9 i el 10 els metres va semblar que s'allargaven com un xiclet. Un tram asfaltat, i ja se sentia la megafonia de l'arribada, i els crits d'ànim de la gent que esperava en els darrers metres. Vaig posar bona cara i vaig passar la línia de meta tota sola, com si fos la primera de la cursa.




La Núria va arribar uns minuts després, fresca com una rosa, si es comparava amb mi, que sempre sembla que m'hagi de donar un atac de cor, amb la fila que faig. Era l'hora del premi. Aigua, un entrepà gegant de formatge, fruita, i cap a l'edifici de les bodegues, on ens van regalar una copa de vi que es penjava del coll per poder menjar amb tranquil·litat. Degustació de vi i la bossa de regal, amb ampolla de vi blanc boníssim (a l'hora de dinar vam poder comprovar-ho), magdalenes i patates. 


1:08 i 1:13, els nostres temps. Satisfetes totes dues, perquè ens ho havíem passat bé i havíem fet un temps digne, pel tipus de recorregut. La Núria no va aconseguir el seu objectiu de ser la última --no hi ha manera-- però em sembla que ho tornarà a intentar. Fins a la propera!