diumenge, 19 de gener de 2014

Cursa del barri de Sant Antoni

Aquesta nit m'he despertat un parell de cops sentint ploure. Recordo el primer cop que vaig anar a una cursa plovent, quin neguit. No sabia què posar-me, si anar-hi o no... Ara ja no em plantejo aquestes coses; penso que la pluja és un al·licient afegit, li dóna un altre aire a la cursa, la fa més emocionant. 

Fèiem la primera cursa de l'any, la del barri de Sant Antoni de Barcelona, una cursa de gran tradició, em sembla que era la 36a edició. Aquest cop havien arribat als 4.000 participants, i els carrers del barri estaven plens de corredors des de ben aviat.

Els meus acompanyants, aquest cop, han estat el meu germà Nano i el seu amic Javi. 


Quan hem arribat a Barcelona no plovia, semblava que ja havia parat. Tot ha estat començar a escalfar, i ha començat a caure un xàfec, que ens ha deixat ben molls d'entrada. No semblava que ningú tingués cap problema, no hi havia pràcticament ningú que portés cangur, que més aviat fa nosa, si no fa molt fred.

A les 9.30 en punt han donat el tret de sortida. Els carrers amples de Barcelona permeten fer sortides prou ràpides, corrent des del començament. 100 metres i ja havia perdut al Nano i al Javi, que semblava que tenien ales als peus. Jo volia córrer tranquil·la, com la darrera cursa, que em va anar molt bé. 

Plovia i plovia. Tenia una certa gràcia, encara que ficar els peus als bassals és una mica molest. M'ha fet gràcia veure un noi que corria descalç, encara que anava amb cangur. Fa tres anys també en vaig trobar un, potser era el mateix. Aquest cop també m'ha avançat un que anava amb una mena de sandalies romanes, lligades al turmell i amb una cinta entre els dits. He pensat que allò devia ser incomodíssim, pitjor que anar descalç i tot. Hi ha gent per a tots els gustos. Potser volia recuperar la manera de córrer dels primers maratonians, qui sap!

Hem anat donant voltes com ratolins pels carrers del barri, Floridablanca, Sepúlveda, Tamarit... Gran Via fins al Passeig de Gràcia, i passar l'arc dels 5 quilòmetres a 29:11. M'ha fet tanta il·lusió que m'he permès el luxe de parar-me a beure aigua, uns segons. 

El control dels 5 km estava al carrer de sota de l'arc d'arribada, i mentre passava per allà, tan contenta amb el meu temps, sentia com animaven a la gent que arribava a la meta, aquella gent que fa la cursa en la meitat del temps. Tenen un cos diferent, que hi farem!

I han anat passat els quilòmetres. Al final, tant donar voltes pels mateixos carrers, amb la gent que retallava a totes les cantonades, pujant per les voreres en lloc de córrer com déu mana per la calçada, es feia una mica pesat. Jo, que normalment odio els trams rectes i llargs, gairebé desitjava fer-ne algun.

Al quilòmetre 7, abans d'enfilar el Paral·lel, m'he tornat a parar un moment, veien que encara anava per sota els 6 minuts el quilòmetre. Res, segons, que m'han permès respirar, mirar al voltant i encarar els darrers tres quilòmetres amb més ganes. Aquest cop he notat, per fi, que la Gran Via feia una lleugera baixada. Havia deixat de ploure feia una estona, i córrer era molt agradable.

He enfilat el carrer Floridablanca, amb l'arc d'arribada a la llunyania, amb una mica més de 57 minuts. Aquests darrers metres sempre són duríssims, per a mi, els arcs se succeeixen un rere l'altre i sembla que no arribis mai. Però ho he aconseguit, he passat per sota l'hora! 59.45. Contenta i satisfeta, he saludat al Nano, que m'esperava a l'arribada, fresc com una rosa, i ens hem trobat tots tres per comentar la jugada. 

Els tres contents, hem millorat els temps d'altres curses de 10km. El Nano, un magnífic temps de 48.55 i el Javi, 57.36. He de confessar, però, que fa tres anys jo vaig fer un millor temps, i també estava sorpresa d'anar sempre per sota els 6 minuts el quilòmetre. Però això tant se val, el que compta, per a mi, és que torno a córrer bé, i sobretot, que tinc un grup d'amics i germans amb qui compartir-ho!

dijous, 2 de gener de 2014

15 edició Sant Silvestre barcelonesa - Sant Cugat






31 de desembre. Mitja tarda a Sant Cugat. Per tercer cop em disposava a acomiadar l'any de la millor manera possible, amb una cursa pels carrers de la meva ciutat. Aquest cop, a més, comptàvem amb la novetat de l'Elisenda, la meva germana petita, que habitualment viu a Londres i havia vingut a passar les festes. Així doncs, el Nano, company habitual, l'Elisenda i jo ens vam trobar sota de casa, amb el meu pare, que no es va voler perdre aquesta ocasió especial i ens va deixar la foto que encapçala el text. 

A les 5 ens vam dirigir cap al punt de sortida, davant la biblioteca de Sant Cugat. Els carrers feia estona que estaven plens de corredors, familiars i acompanyants, i tots els equips de suport. Samarretes blaves per tot arreu, combinades amb mil i una disfresses, que és el més típic en aquesta cursa. Nosaltres no hi havíem pensat. 

Tots tres vam anar trobant gent, sobretot el Nano i jo. És una de les coses que fa més il·lusió d'aquesta cursa, compartir-la amb tanta gent coneguda, alguns que només veiem de cursa en cursa. Vam trobar al Javi, que un cop més ens acompanyava. 

Una mica d'escalfament pujant i baixant l'Av. Gaudí i ja estàvem preparats per sortir, amb un cel mig núvol i una temperatura perfecta. A 2/4 de 6 donaven el tret de sortida i començàvem a córrer. No havíem corregut mai amb l'Eli, no sabíem si ens adaptaríem bé. Vam començar molt suau, el Nano de seguida va començar a fer saltirons, anar endavant i endarrere, i li vam dir que anés tirant, que nosaltres anàvem molt tranquil·les al nostre ritme pausat.

La cursa comença en una lleugera pendent, molt agradable. Després ens va donar la sensació que tot era pujada, més o menys forta. Quan corres te n'adones que Sant Cugat no té ni un tram pla, i la cursa fa gairebé 7 quilòmetres amb "falsos llanos", pujadetes, pujades i algunes baixades, sobretot al final.

L'Elisenda i jo vam descobrir, encantades, que corríem al mateix ritme. Jo mai m'havia trobat tan bé en una cursa. Anàvem tranquil·les, mirant, parlant i tot, cosa que no havia pogut fer mai. Arribant al monestir ens vam començar a posar nervioses. Teníem al darrera un carretó arrossegat per uns quants papanoels i rens, plens de campanetes, que muntaven un gran escàndol. Vam anar accelerant, i no sabíem si ens volien passar o no, però el carrer era molt estret.

Finalment, a la pujada de Rius i Taulet els vam deixar passar, i així vam poder seguir al nostre ritme. La baixada de President Companys és un plaer, cap al quilòmetre 5. Sabíem que a Can Ganxet ens esperava el nostre pare, per fer-nos la foto quan passéssim, i l'Eli em va recordar que havíem de fer bona cara. 

      
Vam sortir prou dignes, i ja només ens quedaven 4 quilòmetres. Això sí, el temps, terrible, vam passar el quilòmetre 6 als 38 minuts, dos per sobre del temps habitual. Com que no volíem patir, no li vam donar més importància i vam continuar. El carretó dels rens anava una mica davant nostre, i en la recta el vam passar. A la pujada cap a l'arxiu ens va tornar a passar, molt frustrant. 

Jo recordava que aquella pujada, que es fa llarga, perquè ja enfiles el quilòmetre 7, és on normalment donen aigua. Per alguna estranya raó, els aiguadors havien desaparegut, amb les aigues. Només quedaven restes per terra. Nuestro gozo en un pozo. Tampoc era que la necessitéssim molt, però hi pensàvem. 

Veient que no teníem excusa per afluixar vam continuar amunt, fins a l'arxiu. Jo sabia que un cop allà el més dur havia passat. Començava la llarga i agradable baixada fins al carrer Villà i la darrera pujada suau. Al començament del carrer Villà hi havia el quilòmetre 8. Portàvem 50 minuts. Ens fa agafar un neguit de córrer i vam començar a accelerar. Villà amunt, passant la pancarta dels animadors de cada any, que marquen el quilòmetre 8.200. Anàvem avançant gent, cosa mai vista, corrent com si ens hi anés la vida. Tant vam córrer, que a la Rambla Ribera, ja baixant, vam passar el quilòmetre 9 al 54.50, al·lucinant!

Llavors vam decidir reduir una mica, ja vam veure que si seguíem igual no arribaríem a la meta en condicions, volíem passar amb dignitat i somrient. Així que vam seguir rambla Ribatallada avall, animades per la gent que hi havia pel carrer. Francesc Moragues i ja estàvem. 

Com sempre, el darrer tram, el trosset de Rambla del Celler fins als arcs --massa arcs-- es va fer llarg. Vam fer l'esprint final, i vam passar en 1:01:20, el meu millor temps en una Sant Silvestre. A l'arribada ens esperava el Nano, que feia 10 minuts que havia arribat. L'Eli i jo estàvem contentíssimes, perquè havíem acabat molt bé, ens sentíem bé, no a punt de morir com ens ha passat a totes dues alguna vegada. Satisfetes i felices, vam recollir les nostres begudes, vam demanar al Ramon que ens fes les fotos de rigor i vam marxar cap a casa, a gaudir d'una ben merescuda dutxa i a acabar l'any com déu mana.