VI Cursa DIR Mossos d'Esquadra a Sant Cugat

Una setmana després ens hem tornat a trobar amb el Nano per fer una cursa, aquest cop acompanyats per la Núria i el Javi. Als del Vallès no ens ha calgut anar gaire lluny, la cursa era a Sant Cugat, una cursa que ja comença a ser tradicional, una més de les que anem sumant a la tirallonga que fem conjuntament. El fet que la majoria de curses que fem ens agradin i vulguem repetir-les és que any rere any va augmentant el seu nombre i si abans era una al mes, ara hi ha uns quants mesos que en són dues. 
 

La cursa del DIR té dues variants, una de 10 km i una de 5, per a la gent assenyada com la Núria, que saben que córrer mitja hora és saludable i fins i tot agradable, mentre que una hora comença a ser perjudicial per el cos. Però que hi farem, ens agrada. El Nano, el Javi i jo fèiem la cursa de 10 i la Núria la de 5.

2.500 corredors ens vam trobar al voltant de l’Ajuntament. Aquest diumenge era un dia ideal per córrer, no només per la temperatura, sinó perquè tothom estava descansat, després d’haver dormit una hora més gràcies al canvi d’hora. Per una raó que no m’explico, jo sortia d’un calaix més endavant que la resta, com si hagués puntuat en alguna cursa en la que el Nano no havia participat. Ja m’anava bé, estava segura que m’atraparien ràpidament.

Van donar el tret de sortida a les 9 en punt. Vaig començar intentant anar amb tranquil·litat, sabent que seguir el ritme de la resta de corredors em juga males passades. El recorregut era molt semblant al del quart de mitja i al de la Sant Silvestre. Baixar fins a on comença Collserola, seguir els camps durant gairebé un quilòmetre i tornar a endinsar-nos a Sant Cugat, en lleugera o no tan lleugera pujada.

Anava fent, passant el Monestir, mirant la gent dels meus carrers, buscant gent coneguda, i sorpresa de no veure al Nano. Arribant al pont del tren els dels 5km ja es desviaven per tornar i nosaltres enfilàvem cap a Mirasol. A la cruïlla amb el carrer dels meus pares m’esperava el meu pare, preparat per contribuir al reportatge gràfic de la cursa. El Nano havia passat ja feina una estona. Com qui no vol la cosa vaig aturar-me a parlar amb ell, aprofitant per descansar una mica, encara que sabia que 500 metres més enllà hi havia l’avituallament, on ens donaven aigua. 

Com que el punt d’avituallament està al mig d’una pujada, vaig agafar l’ampolla i vaig caminar uns metres, mentre bevia i em refrescava. Sabia que de seguida venia una bona pujada. Amunt, a poc a poc, i passat el quilòmetre 6 vaig caminar uns quants metres més. Això de caminar o no és una qüestió mental, realment, si més no en aquest cas. No era tan cansament físic com mandra de córrer.

De seguida vaig seguir, i va arribar el quilòmetre 7, davant de l’Arxiu Nacional. A partir d’aquí el recorregut era exactament el mateix de la Sant Silvestre, que correrem d’aquí a dos mesos. Una bona baixada fins al carrer Villà, que porta al Golf pujant una mica. Després, a quilòmetre i mig de la meta, una suau pendent que permet acabar la cursa gaudint d’una mica de velocitat, fent gambades llargues, empesa pels crits d’ànim del públic, que en aquest darrer tram és més nombrós.

En enfilar el tram de la Rambla del Celler m’esperava la Núria, que havia arribat feia mitja hora. Va córrer els darrers metres amb mi, i així vam entrar juntes, animades pel Nano, que també havia arribat. El Javi va entrar pocs segons després de mi.

Els quatre contents del nostre temps, el Nano amb 48’, una mitja de poc més de 4 minuts el quilòmetre. La Núria molt contenta amb els 30’, la seva millor marca fins ara. El Javi, que feia temps que no corria per una lesió al genoll, satisfet. I jo també, perquè sorprenentment, tot i els trams caminant i el moment de conversa amb el meu pare, havia tornat a fer els 10 km en una hora. Segons el Nano, és que quan jo em paro paren el cronòmetre, i per això sempre faig el mateix temps. Serà qüestió de parar-me més, a veure si és veritat. 

La propera, si no en sorgeix cap abans, el 14 de desembre, la cursa de la Marató, a la UAB. 

III Trail terra de comtes i els abats, Ripoll

Per fi havia arribat el dia que esperàvem fa mesos. La cursa que havia provocat que mitja família comencés a córrer, primer una mica en broma, al final amb entrenaments més seriosos. Fins i tot alguns d’ells es van apuntar a alguna cursa, per veure de què anava, això de competir. 

Va ser a l’abril o maig que vaig proposar al Nano que podíem fer el Trail del comtes i els abats, 13 quilòmetres (en la versió curta) per les muntanyes que envolten Ripoll, amb més de 500 metres de desnivell. Em semblava que com a cursa de muntanya estava dins les meves possibilitats. L’Elisenda, en saber-ho, es va animar, des de Londres, i va proposar-ho com a activitat familiar, una cursa per a tota la família. Tenint en compte que fins aquell moment només corríem nosaltres tres vaig pensar que era una proposat agosarada i sense futur. Sembla que no conegui els meus germans. De seguida es van animar tots, l’Elisenda va comprar els bitllets d’avió, vam crear un grup de Whatsapp que es deia Trencacames i va començar la llarga preparació, que ha estat el millor de tot. Una tirallonga de missatges dignes de figurar a qualsevol manual de corredor novell. 

A la trobada familiar del mes de juny vam fer la primera sortida junts, per veure si ens en sortíem. Alguns era el primer cop que corrien des de l’escola, feia més de 20 anys. Altres havien corregut de tant en tant. Vam córrer una hora. Per a mi va ser significatiu; tenint en compte que jo porto quatre anys corrent, i encara em costa córrer una hora seguida, veure que els meus germans no corredors podien posar-s’hi i com si res córrer una hora em va fer sospitar que perdria el meu estatus de corredora (si més no als meus ulls). 

Dissabte ens vam trobar tots a Ripoll, de bon matí. Els missatges de les darreres hores demostraven que no era l’única que es posava neguitosa abans d’una cursa; una mena d’excitació general, que es convertia generalment en acudits i frases poca soltes que ens feien petar de riure. Entre el fred i els nervis, patíem tots una mena de riure histèric.

A les 8 havien sortit els corredors de la cursa de 65 km. A les 9 van sortir els de 26 i a 2/4 sortíem nosaltres, els set germans i el meu pare. Sis corríem i dos caminaven, el meu pare i el meu germà Jaume. Ells ens feien de suport i eren els encarregats de les fotos.

Tret de sortida. La temperatura ja s’havia recuperat. Vam sortir uns 150 corredors, i el Nano i el Lluís de seguida es van avançar. Jo vaig començar a córrer amb l’Àgata i l’Elisenda, i el Pere anava al darrera. Els primers tres quilòmetres, sortint del poble i enfilant-se muntanya amunt, van ser durs, com a escalfament. De seguida la gent va començar a caminar, la tècnica de camicórrer que fem amb la Núria.

Vaig perdre l’Àgata i l’Elisenda i vaig decidir gaudir del paisatge, magnífic. Natura exuberant, prats d’herba verda, senders amb totes les sentors del bosc. Després dels tres primers quilòmetres van venir quatre de meravellosos. Carenejant per corriols, envoltada d’arbres, sota un cel blau. Em sentia lleugera. M’havia anat separant de la resta i corria sola, però el camí estava molt ben indicat i no hi havia gaire possibilitat de pèrdua. 

Al quilòmetre 7 es trobava l’avituallament, abans de la pujada duríssima. Un avituallament molt complet, fruita, fruits secs, llaminadures diverses, aigua. Feia gràcia veure que la gent més jove menjava llaminadures, i després el meu germà Lluís ens explicava que ell s’havia omplert les butxaques de coses dolces, fins que havia vist la pujada que l’esperava. Allà vaig trobar altra gent, i a partir d’allà ja no vaig anar sola. Va començar la pujada. Muntanya amunt, en línia recta. De tant en tant travessàvem algun camí, alguna pista, temptadora, però no hi havia manera, el recorregut seguia muntanya amunt. Hi va haver algun moment que vaig pensar que hauria d’anar a quatre grapes, per poder pujar.

Per fi vam arribar a dalt, esbufegant. Em va sorprendre, en mirar el rellotge, veure que només havíem estat un quart d’hora pujant. Portava una hora i un quart des de la sortida, i amb prou feines havia fet 8 quilòmetres. Em vaig animar pensant que a partir de llavors venia baixada, una petita pujada, i més baixada. Vaig començar molt animada, saltironejant com una cabreta, darrera els altres corredors. De sobte, vaig notar una molèstia coneguda al lateral del genoll, que ja m’havia jugat males passades en alguna altra baixada. Vaig intentar no fer-li cas i continuar corrent a poc a poc, però al final vaig haver de desistir. No podia córrer en baixada. Vaig seguir com vaig poder, mig corrent, mig caminant, intentant no distanciar-me de la noia que tenia al davant.

Per sort de tant en tant hi havia un tram planer, on podia córrer, i després la pujada, que mai havia agraït tant. No corria gaire –en aquest cas eren les meves cames les que m’ho impedien-- però no em feia mal res. El darrer tram, una llarga baixada, bucòlica, entre prats d’herba frondosa, el vaig fer com vaig poder, darrera tres o quatre corredors més.

Finalment vaig arribar a la meta. Per sort, els darrers metres feien una lleugera pujada, i vaig poder entrar corrent dignament, animada pels crits i aplaudiments entusiastes de la Núria, el meu pare i els meus germans, que havien arribat feia molta estona. 2 hores 15 minuts, tot un rècord de lentitud. Devia ser per això que arribava la mar de descansada, fresca com una rosa. 

Poc després va arribar el Pere, portant un pal com qui porta un fusell, que l’havia acompanyat al llarg de la cursa. Encara que sabíem que ens esperava un bon dinar, no ens vam poder estar d’atipar-nos de pa amb botifarra i coca amb xocolata. 

Després de fer la foto final d’arribada, va venir la sorpresa final; l’Elisenda havia fet unes samarretes al·lusives a la cursa, amb les millors frases del grup de Whatsapp. Ben elegants, vam anar cap al restaurant, on cadascú va comentar les mil i una aventures que li havien passat. Em sembla que ho repetirem, l’experiència va ser molt positiva. 

5km Mitja marató de Sant Cugat

Això de les curses es contagia. Primer vaig ser jo, després s'hi va afegir el meu germà Nano, després l'Elisenda, i ara ja som gairebé tots els germans que correm i participem a curses. Em fa il·lusió compartir aquesta afició amb ells. Aquest cap de setmana ha estat un èxit. Cinc dels set germans hem participat en diverses curses, arreu del món. L'Eli feia la mitja marató de Ealing, a Londres. El Nano, l'Àgata i el Lluís feien la Volta pels volcans d'Olot, per preparar-se per la cursa dels Comtes i els Abats que farem tots junts el dia 18. I jo, molt més moderada, feia els 5km de la mitja marató de Sant Cugat.

A Sant Cugat havia plogut i anunciaven pluja al matí. Feia una temperatura perfecta per córrer, i des de ben aviat es veien corredors escalfant, recollint els dorsals, esmorzant als bars que hi ha al voltant de l'Ajuntament, al costat de casa. És una de les coses que més m'agraden de les curses, l'ambient previ. Ja fa més de quatre anys que en faig i segueixo notant el cuquet de nervis a la panxa, quan s'apropa el moment de la sortida. Suposo que si no l'he superat, no em passarà mai.

Darrerament corro a poc a poc, no sé perquè, i quan em canso, em paro, sense cap problema, així que no pretenia fer cap marca. A les 9 sortíem els de la cursa curta, que érem poc més de 200.

Sense voler fer cap marca, com que començàvem baixant vaig pensar que podia esforçar-me una mica, i vaig intentar anar a bon ritme, sense saber si realment corria o no. Als dos quilòmetres ja no podia més, i vaig veure que realment estava anant molt ràpid, així que m'ho vaig començar a prendre amb més calma. Quan em semblava que no podia parava uns segons, respirava, i continuava. La veritat és que de seguida vam enfilar la carretera de Cerdanyola, camí del monestir. Des d'allà ja no podia haver molt, però jo m'havia cansat molt al començament i no podia més.

Una noia, que em va veure parada poc abans del monestir, em va animar, i vaig continuar, accelerant una mica. Passar per la porta de casa era temptador, sort que ja estava arribant. A la cantonada ja giràvem i de seguida començava el tram final per la Rambla del Celler, que fa una mica de baixada. Vaig mirar el temps. Anava per sota dels 30'. Em va fer tanta il·lusió que vaig accelerar el que vaig poder, i així vaig passar la meta als 28.43'.

Satisfeta, vaig pensar encara hi ha esperança, que el meu cos pot córrer bé, només és qüestió de que el meu cervell no sigui mandrós i l'animi.

Al llarg del matí vam anar tenint notícia dels altres corredors. Un matí ple d'èxits. Els olotins van quedar molt bé. L'Àgata, 1:35, que per ser la seva primera cursa de muntanya, de 13 km, i amb un bon desnivell, està molt bé. El Nano i el Lluis van fer només 1.02. Em sembla que a la cursa de Ripoll no tinc res a fer al seu costat. L'Eli també estava molt satisfeta. perquè havia millorat molt la seva marca anterior. Va fer els 21km en 2.02.

Ara, a preparar la propera. la cursa dels comtes i abats de Ripoll, on ens hem apuntat tota la família. No sé si correrem molt, el que és segur és que ens ho passarem molt bé, que és el més important.

I Cursa de l'orgull gai

Ens tornàvem a trobar a la Rambla de Terrassa preparades per córrer una altra cursa. Aquest cop es tractava d'una cursa curta, que barrejava l'esport amb la reivindicació i la solidaritat. No es pot demanar res més. Reivindicàvem el dret a estimar lliurement a qui es vulgui, sigui home o dona. Corríem una distància agradable, 5 km en una tarda del mes de juliol. La causa solidària estava anunciada a la inscripció, encara que no sabíem quina era. 

Ambient a la Plaça dels Catalans des de mitja tarda. Un gran escenari amb música d'una altra època, estands informatius diversos. Gent de tota mena, jove, gran, parelles de tots tipus, nens. I moltes ganes de passar una bona estona. Vam trobar gent coneguda, la Sílvia i la Carme, que també van córrer la setmana passada. La Raquel, que és qui ens havia embolicat a córrer, aquesta vegada. 

La cursa, dues voltes al circuit, pujant i baixant la Rambla. Com que ja l'havíem fet la setmana anterior, la coneixíem. Una mica rotllo, pujar i baixar dues vegades, però passaria ràpid. No érem molts, poc més de 200. Amb la Núria pensàvem que potser aquest cop sí. Potser aconseguíem arribar les últimes. 

A les 8 en punt, amb gran animació, van donar el tret de sortida. Corredors professionals, amateurs i simpatitzants vam començar a córrer. Vam sortir a un ritme fort, si més no a mi m'ho va semblar, tenint en compte que teníem per davant almenys un quilòmetre de "falso llano" o directament pujada. Quan el mòbil parlant va anunciar el primer quilòmetre en poc més de 5 minuts i mig, vaig frenar. 

Arribàvem a dalt, amb una xafogor considerable. A mitja pujada els primers ja baixaven per l'altra banda de la Rambla, corrent com si fessin un esprint, per al nostre ritme, però segur que ells anaven la mar de còmodes. Un altre quilòmetre i mig de baixada, saludant a la gent que coneixíem que pujava per l'altra banda. A baix de tot, un grup de tambors animaven la gent. Cap a dalt de nou, passant l'arc, i fins a dalt de tot.

Costava, aquesta segona pujada. Anàvem animant la gent que quedava ressagada, els que caminaven directament. La Núria els anava dient que ens desanimaven, si caminaven. El públic, senyores grans, matrimonis joves, nens, ens animaven. La Rambla estava plena de gent i feia més entretinguda la pujada. 

Els primers havien arribat ja, de fet, havien entrat darrera nostre, quan vam passar per primer cop l'arc, gairebé ens havien doblat. No ens feia res, nosaltres no correm per fer temps, sinó per divertir-nos. Això sí, la Carme, una de les noies que coneixíem, va quedar la tercera de les dones, i vam estar orgulloses per ella. 

A la baixada vam veure la gent que quedava darrere nostre. No gaires, però semblava que aquesta vegada tampoc aconseguiríem arribar les darreres, encara que volguéssim. Els tambors ens van animar el darrer tram, els metres de pujada finals. I vam entrar agafades de la mà, com si fóssim les guanyadores. 26 minuts, i encara que ens feia il·lusió pensar que havíem corregut molt, per fer els 5 km en tan poc temps, el cert és que el recorregut amb prou feines arribava als 4.5km. Suficient. 

Recuperades i hidratades vam esperar-nos al lliurament de premis, per veure la Carme. I vam poder gaudir del pilar dels castellers de Terrassa, que van desplegar la bandera de l'arc de Sant Martí, símbol de la cursa. 

Fins a la propera, que ja serà al setembre. 

35a Cursa de la Festa Major de Terrassa

Ahir vaig estrenar cursa, que quedarà afegida, suposo, a la tirallonga de curses anuals. És la festa major de Terrassa, la meva segona ciutat, i per celebrar-la vam decidir apuntar-nos a la cursa que hi organitzaven. Ens feia una mica de por la calor, però vam pensar que a les 20.30h ja seria suportable. 

L'avantcursa va ser llarga, perquè a les 18h ja estàvem a la Rambla Egara seguint la cercavila, ballant al ritme de la música dels tambors sense poder-ho evitar. Jo pensava que l'estona llarga a peu dret ens jugaria una mala passada, després. 

A les 19h, cansades de seguir la cercavila i acalorades, vam anar a buscar els dorsals i a beure alguna cosa. Sembla que els 1.800 participants de la cursa havien tingut la mateixa idea que nosaltres, i els voltants de la plaça Ricard Camí estaven acolorits amb els centenars de samarretes dels corredors, que omplien tots els bars i terrassetes. De seguida vam trobar la Carme i la Sílvia, dues amigues que també corrien. 

Coca-cola fresqueta i ja estàvem preparades per escalfar una mica --mínim-- i esperar que comencés la cursa. Per sort, corria una mica de brisa, semblava que no feia tanta calor. Els més de 10 minuts que vam estar esperant tots apilotats ens va fer canviar d'idea. Feia calor, molta, i xafagor. Patiríem. Jo segur, que odio córrer amb calor.

Amb gairebé 10 minuts de retard van donar el tret de sortida. Per sort, la cursa començava en baixada, rambla avall, per l'ombra. Un començament agradable, en el que era gairebé impossible córrer, per l'aglomeració de gent. Davant del portal de Sant Roc vam tombar i va començar la pujada, que no deixaríem gairebé fins al quilòmetre 3.5. Rambla amunt, fins a la via del tren i Av. 22 de juliol, que fa una pujada considerable, a més sota el sol, encara que fos el sol de gairebé les 9 de la nit. 

De seguida vaig perdre la Núria, que abans de sortir, amb la calor i l'espera a la cua, ja ho veia bastant negre. Des del començament em va agafar flat, i anava fent tot tipus de contorsions perquè se'm passés. Vaig seguir pujant, pensant que estaria bé que marquessin els quilòmetres. Un cop a l'estació de Renfe vam començar a baixar per carrers més estrets. Baixant, baixant, a l'ombra, recuperant una mica l'alè i les forces perdudes amb la pujada, preparant-me per la pujada següent. 

El tram de la Mútua el vaig fer molt a poc a poc, i em vaig parar uns segons al començament de la pujada de la carretera de Castellar, que coneixia bé perquè porta a casa de la Núria. Un cop preparada vaig començar a pujar. Molta gent caminava, perquè és una pujada llarga i constant. A dalt de tot, on estan els bombers, ens van ruixar amb la mànega, i mai he agraït tant anar mullada. Jo crec que als 100m l'aigua ja s'havia assecat. 

Av. Jaume I amunt, una avinguda llarga, un pendent constant i inacabable. Per sort, de seguida va arribar l'avituallament, al quilòmetre 5. Aigua, remullada. Em vaig parar de nou, a recuperar-me, pensant que ja només quedaven 3 quilòmetres, bona part de baixada. L'Av. Jaume I i després Abat Marcet es van fer eternes, fins arribar a la baixada. 

Baixada que gairebé no refrescava. Quan vaig veure el termòmetre que marcava 28 graus, a les 9 passades, ho vaig entendre. Amb tot, quan vaig veure la via del tren, que marcava el començament de la Rambla i el final de la cursa, vaig fer un esforç, encara que només fos per acabar quant abans millor. Un esprint, i el quilòmetre més ràpid de la meva vida, en poc més de 5 minuts. Vaig entrar a la línia de meta (per un cop a la vida només hi havia dos arcs, no cinquanta, com és habitual), i de seguida vaig sentir veus amigues que saludaven, que sempre fa il·lusió. 

Com que no donaven aigua a l'arribada vaig quedar-me a esperar que arribés la Núria, a veure com li havia anat. Va arribar de seguida, bastant cansada. La calor l'havia afectat molt i li havia costat molt tota la cursa. Com a mi, de fet. Això de córrer a l'estiu ja està vist que no ens prova. 

Vam anar a buscar les samarretes obsequi --l'aigua la donaven allà i hi havia una cua llarguíssima, va ser molt pesat esperar-nos allà. Amb dues ampolles d'aigua i una Coca-Cola les coses es veien una mica diferent, però igualment, la calorada no ens la treia ningú. De tota manera, a mi em va agradar córrer per Terrassa. Posats a fer circuit urbà, el prefereixo a córrer per Barcelona. 

00:51:36. No és un temps gaire bo, però tenint en compte el que em va costar, el dono per bo. I no oblido que corro per passar-m'ho bé (encara que a vegades sembli mentida), no per batre cap marca.
Ara, a preparar-nos per la propera, que serà, si no ens ho repensem, la setmana vinent!

Enocursa 2014

Després de saltar-me la cursa del mes d'abril, no podia deixar passar la nova edició de l'Enocursa de les Bodegues Torres, la cursa del mes de maig. A quarts de 8 sortíem en direcció Pacs del Penedès, jo amb el neguit habitual de les curses, que no crec que superi mai, si després de tres anys encara em dura.

Aquesta vegada la Núria, que l'any passat estava de fotògrafa, s'ha animat a córrer, després de l'experiència de les curses anteriors. Els seus primers 10km, però jo li havia assegurat que el recorregut valia la pena. La Karibel i el Nano, que volien venir, al final no han pogut, així que hem hagut de córrer per tots dos.

Ambient agradable a les bodegues Torres; el fet que el nombre de participants no sigui molt elevat i l'entorn de les bodegues i les vinyes converteix l'avantcursa en una estona plaent. A 2/4 en punt donaven el tret de sortida i començàvem a córrer, cap al final del grup. A diferència de l'any passat, la cursa començava en baixada, primer dins de les bodegues i de seguida per un tram asfaltat que es convertia en sender. Aquí ja hem vist que seria una cursa entretinguda. Baixar cinc-centes persones per un sender ple de còdols no permet gaire velocitat, així que anàvem fent.

A poc a poc la gent s'anava espaiant i el camí es feia més ample. Vinyes i més vinyes, i una filera de samarretes de colors sota uns núvols de cotó. No vaig poder evitar parar-me de tant en tant a fer alguna foto, pensant que no farien honor al paisatge.

La Núria i jo vam sortir juntes i fins al quilòmetre 3 anàvem fent. A poc a poc vaig anar-me distanciant, encara que la veia al darrera. Vam travessar el riuet de l'any passat, aquest cop sense problema, perquè gairebé no hi havia cua i vam poder passar per el tauló que havien col·locat. De tota manera, baixava molt poca aigua.

Entre el quilòmetre 4 i 5 la xafagor començava a molestar, i ja pensava en l'avituallament. Per alguna raó, no estava en el 5, sinó gairebé al 6.5. Uns gots d'aigua que van ser molt benvinguts, per beure i refrescar-nos. Jo em vaig parar a esperar la Núria, per veure si estava bé. Va arribar de seguida, i com que anava bé vaig continuar, pensant que ja només quedaven 3.5 quilòmetres, que no era res.

S'havia tapat i bufava una mica d'aire, així que el camí era més agradable. A partir del quilòmetre 8 el camí començava a baixar molt, el que feia témer que el final de la cursa seria dur, perquè les bodegues no estaven tan baixes. I sí, de seguida començava la pujada. Molta de la gent que m'envoltava --gairebé tot noies-- pujaven caminant. Jo, que sabia per experiència que si caminava després no hi hauria manera de córrer vaig pujar a poc a poc, pensant que ja faltava molt poc. El quilòmetre 9 estava a dalt de tot, i entre el 9 i el 10 els metres va semblar que s'allargaven com un xiclet. Un tram asfaltat, i ja se sentia la megafonia de l'arribada, i els crits d'ànim de la gent que esperava en els darrers metres. Vaig posar bona cara i vaig passar la línia de meta tota sola, com si fos la primera de la cursa.

La Núria va arribar uns minuts després, fresca com una rosa, si es comparava amb mi, que sempre sembla que m'hagi de donar un atac de cor, amb la fila que faig. Era l'hora del premi. Aigua, un entrepà gegant de formatge, fruita, i cap a l'edifici de les bodegues, on ens van regalar una copa de vi que es penjava del coll per poder menjar amb tranquil·litat. Degustació de vi i la bossa de regal, amb ampolla de vi blanc boníssim (a l'hora de dinar vam poder comprovar-ho), magdalenes i patates. 

1:08 i 1:13, els nostres temps. Satisfetes totes dues, perquè ens ho havíem passat bé i havíem fet un temps digne, pel tipus de recorregut. La Núria no va aconseguir el seu objectiu de ser la última --no hi ha manera-- però em sembla que ho tornarà a intentar. Fins a la propera!

Cursa Bràfim - ermita del Loreto 2014

Em vaig anar a dormir amb un cuquet de neguit a la panxa. Sempre que he de fer una cursa en tinc una mica, però aquesta era especial. Era la meva primera cursa de muntanya, i la primera cursa llarga, de 14 km. A més, no era per terreny conegut, aquest cop ens n'anàvem a Bràfim, un poblet al costat de Valls. Per un cop seríem nosaltres qui matinaríem, en lloc de fer pujar al Nano.

Aquest cop érem quatre, ens estem convertint en companys habituals de curses. El Nano i el seu amic Javi, la Núria i jo. Ells dos ja havien fet altres curses de muntanya i el Nano sobretot està molt preparat. Nosaltres dues anàvem una mica a provar, pensant que correríem el que poguéssim i després caminaríem. El cas era gaudir del paisatge i l'aire lliure.

Contra tots els pronòstics, el mal temps es va avançar un dia i diumenge va aparèixer radiant, l'aire net per la pluja i el vent. Temps perfecte per fer una cursa o una caminada. A quarts de 9 ja estàvem a Bràfim, per recollir els dorsals i els regals que ens feien. En aquest cas, dues ampolles de vi i un paquet gegant de tovallons de paper. Està vist que els patrocinadors són d'allò més variats, i mai saps què et trobaràs, quan vas a una cursa.

El carrer principal de Bràfim, ple de caminants i corredors, uns 300 de cada. Els caminants van sortir a les 9. La nostra sortida era a les 9.30. Érem tan poquets que ja ens vam posar al darrera directament; quan van donar la sortida el Nano i el Javi es van avançar ràpidament, nosaltres dues vam començar a córrer tranquil·lament, per escalfar i pensant que havíem de reservar forces, que la cursa era llarga.

La cursa transcorria entre camps de vinyes i oliveres. Al fons, uns núvols blancs, de cotó. Un aire net i una llum blanquíssima. Una mica d'aire, que als trams d'ombra ens feia agrair haver-nos posat dues samarretes. Al començament una mica de pujades, per enlairar-nos sobre el poble. Al fons, la muntanya amb la torre del Moro, el punt més alt, que semblava llunyíssim.

De seguida ens vam quedar soles, amb una altra noia que anava com nosaltres. I vam començar a trobar els primers caminants, que havien sortit tard. Els quilòmetres, molt ben senyalitzats, passaven ràpid, o això ens semblava. El quilòmetre 4.5, on estava el primer avituallament, va arribar aviat. Primera parada per agafar aigua, i vam seguir, les tres juntes.

Anàvem passant caminants, i de sobte vam trobar el petit riu; per sort, malgrat el que ens havia dit el Nano, no vam haver de ficar-hi els peus, perquè havien fet una passera. La Maite --la nostra nova companya-- ens va voler fer una foto

Entre el quilòmetre 5 i 6.30 vam començar a baixar i baixar, i anàvem dient-nos que després seria dur, desfer tot el que baixàvem. Efectivament, un cop es va acabar la baixada va començar la rampa amunt. La Núria i la Maite van decidir prendre-s'ho amb calma i anar fent; jo vaig seguir corrent, a ritme molt lent, però sense parar. Sabia, per experiència, que si deixava de córrer després em costaria molt tornar-hi.

Les vistes eren espectaculars; corria tranquil·lament, gaudint del paisatge, encara que les cames, al quilòmetre 8, començaven a pesar-me. Poc abans del quilòmetre 9, just al peu del tallafocs, el següent avituallament. Aquest cop no era només aigua, sinó que hi havia taronja tallada i fruits secs. La taronja venia molt de gust, i mentre esperava la Núria i la Maite vaig anar menjant. Dos minuts més tard ja van arribar, i un cop recuperades totes tres vam decidir córrer el que quedava abans no comencés la pujada seriosa.

Vam anar pujant a poc a poc, juntament amb els que caminaven. El camí no era gaire ample, i el terreny no permetia fer gaire més que caminar o córrer molt a poc a poc. A més, el vent bufava fort de costat, i dificultava la pujada. Com que ja anàvem lentes, vam aprofitar per gaudir de les vistes i fer-nos més fotos. 

 

Un cop a dalt, sense acabar d'arribar a la torre del Moro, va començar la baixada, que va ser pitjor que la pujada. Algun tram el vam fer lliscant pel terra, com si d'un tobogan es tractés. 

El Nano ens havia advertit que al final hi havia una sorpresa. Un cop vam arribar al final del tallafocs vam descobrir, sorpreses, que podíem seguir corrent. Potser el canvi de ritme, el moviment diferent dels músculs ens havia fet que els estiréssim i podíem tornar a córrer. No vam voler forçar-nos, i vam anar fent, amb calma. Ens feia molta il·lusió --sobretot a la Núria i a la Maite, que mai havien corregut tants quilòmetres-- veure que podien anar fent.

Arribant al quilòmetre 13 ja vam veure la sorpresa. La cursa s'acabava a l'ermita de Loreto, que està en un petit puig. Petit, però que s'hi accedeix per una rampa mortal, per a les nostres cames cansades (i sense cansar potser també). De tota manera, estàvem tan animades que vam decidir pujar caminant, i córrer al final de tot, encara que fes molta pujada, per arribar a la meta dignament. Per sort, una noia que vam trobar ens va dir que al final hi havia una petita baixada, així que podíem caminar tranquil·lament tota la pujada.

Jo patia una mica per l'hora. Com que deien que el temps límit eren dues hores, i s'estaven apropant, em sabia greu que per poc no ens comptés el temps. No hi podíem fer més. La Maite no podia més, i volíem acabar amb ella. Quan vam arribar a dalt i vam recuperar l'alè vam començar a córrer, fent gairebé un sprint. De seguida vam veure el Nano i el Javi, que ens esperaven. Vam passar l'arc d'arribada agafades de les mans, cridant com boges. 2:04:01 minuts. Les 290, 291 i 292 de 294 corredors. Per poc no vam aconseguir ser les últimes, que posats a fer ja ens feia il·lusió.

Satisfetes, contentes i d'entrada poc cansades, ens vam dirigir a la magnifica taula que havia preparat la gent del poble, per recuperar forces i totes les calories que haguéssim pogut perdre.  Entrepans gegants, més taronja i fruits secs, begudes, vi...

I així de satisfets i feliços ens vam fer una autofoto o selfie, per deixar constància de la nostra proesa.

Tots estàvem satisfets. El Nano perquè només havia trigat 1:19, el Javi perquè havia aconseguit fer-la en 1:45 i nosaltres perquè havíem fet la primera cursa llarga. La propera anirà millor. O no. El que compta és que vam aconseguir-ho, ens ho vam passar bé, vam gaudir del magnífic paisatge i després del dinar a casa del Nano i el Ramon, amb una sobretaula llarguíssima, que ens va servir per recuperar-nos del tot. 

Corro contra el càncer, 3a edició. Sabadell

2.000 corredors pels carrers de Sabadell, disposats a passar una bona estona per una bona causa. A diferència de l'any passat, feia una temperatura ideal per córrer.

Per tal de poder ampliar el nombre de participants, l'organització ha traslladat el circuit del Parc Catalunya, on donàvem voltes com hàmsters, al centre de Sabadell. Un circuit fàcil, baixant des de la plaça de la Creu Alta fins a la Rambla, i tornant a pujar.

Aquesta vegada corria amb la Núria i dues amigues seves. La Gio i la Karibel, que també s'hi havien apuntat, a darrera hora no han pogut venir, una llàstima.

És una cursa popular, que també es pot fer caminant. Corredors més o menys experts, famílies, gent gran, pares i mares empenyent cotxets, alguna que altra cadira de rodes.... tot s'hi val, el que compta és recolzar la causa que hi ha al darrera.

Hem començat a córrer des de la Creu Alta. 2.000 corredors per carrers de ciutat avancen a poc a poc, a no ser que vagis esquivant gent contínuament, que tampoc és necessari. Així, hem anat fent seguint el ritme de la gent, avançant quan podíem. A partir del quilòmetre 1, que hem fet molt lentes, m'he separat de les meves companyes i he intentat accelerar una mica. Tenia ganes de córrer, em venia de gust.

Rambla avall fins al carrer Duran i Sors, i giràvem per iniciar la tornada. Una mica més amunt m'he creuat amb les amigues, que baixaven. De seguida he vist la plaça de la Creu Alta, que hem passat de llarg per seguir una mica amunt i tornar a baixar, fent el darrer tram de baixada i així arribar dignament a la meta.

El tram de baixada, amb els arcs al final, he procurat córrer una mica més, però tant se val, el meu cos té el seu ritme, i faci el que faci no varia gaire. 5 quilòmetres en 30 minuts. Un parell de minuts després han arribat la Núria i la Bet. La Leo ja havia arribat, igual que el Joan, el Pau, i la Núria, que havien arribat molt abans que nosaltres. Una cursa plena de gent coneguda.

Totes hem acabat contentes, hem corregut bé, ens ho hem passat bé, i hem marxat cap a casa amb la nostra bossa Aneto, amb els regals dels patrocinadors, que sempre fa gràcia rebre: brou, llaminadures, galetes...

Fins a la propera.

Cursa del barri de Sant Antoni

Aquesta nit m'he despertat un parell de cops sentint ploure. Recordo el primer cop que vaig anar a una cursa plovent, quin neguit. No sabia què posar-me, si anar-hi o no... Ara ja no em plantejo aquestes coses; penso que la pluja és un al·licient afegit, li dóna un altre aire a la cursa, la fa més emocionant. 

Fèiem la primera cursa de l'any, la del barri de Sant Antoni de Barcelona, una cursa de gran tradició, em sembla que era la 36a edició. Aquest cop havien arribat als 4.000 participants, i els carrers del barri estaven plens de corredors des de ben aviat.

Els meus acompanyants, aquest cop, han estat el meu germà Nano i el seu amic Javi. 

Quan hem arribat a Barcelona no plovia, semblava que ja havia parat. Tot ha estat començar a escalfar, i ha començat a caure un xàfec, que ens ha deixat ben molls d'entrada. No semblava que ningú tingués cap problema, no hi havia pràcticament ningú que portés cangur, que més aviat fa nosa, si no fa molt fred.

A les 9.30 en punt han donat el tret de sortida. Els carrers amples de Barcelona permeten fer sortides prou ràpides, corrent des del començament. 100 metres i ja havia perdut al Nano i al Javi, que semblava que tenien ales als peus. Jo volia córrer tranquil·la, com la darrera cursa, que em va anar molt bé. 

Plovia i plovia. Tenia una certa gràcia, encara que ficar els peus als bassals és una mica molest. M'ha fet gràcia veure un noi que corria descalç, encara que anava amb cangur. Fa tres anys també en vaig trobar un, potser era el mateix. Aquest cop també m'ha avançat un que anava amb una mena de sandalies romanes, lligades al turmell i amb una cinta entre els dits. He pensat que allò devia ser incomodíssim, pitjor que anar descalç i tot. Hi ha gent per a tots els gustos. Potser volia recuperar la manera de córrer dels primers maratonians, qui sap!

Hem anat donant voltes com ratolins pels carrers del barri, Floridablanca, Sepúlveda, Tamarit... Gran Via fins al Passeig de Gràcia, i passar l'arc dels 5 quilòmetres a 29:11. M'ha fet tanta il·lusió que m'he permès el luxe de parar-me a beure aigua, uns segons. 

El control dels 5 km estava al carrer de sota de l'arc d'arribada, i mentre passava per allà, tan contenta amb el meu temps, sentia com animaven a la gent que arribava a la meta, aquella gent que fa la cursa en la meitat del temps. Tenen un cos diferent, que hi farem!

I han anat passat els quilòmetres. Al final, tant donar voltes pels mateixos carrers, amb la gent que retallava a totes les cantonades, pujant per les voreres en lloc de córrer com déu mana per la calçada, es feia una mica pesat. Jo, que normalment odio els trams rectes i llargs, gairebé desitjava fer-ne algun.

Al quilòmetre 7, abans d'enfilar el Paral·lel, m'he tornat a parar un moment, veien que encara anava per sota els 6 minuts el quilòmetre. Res, segons, que m'han permès respirar, mirar al voltant i encarar els darrers tres quilòmetres amb més ganes. Aquest cop he notat, per fi, que la Gran Via feia una lleugera baixada. Havia deixat de ploure feia una estona, i córrer era molt agradable.

He enfilat el carrer Floridablanca, amb l'arc d'arribada a la llunyania, amb una mica més de 57 minuts. Aquests darrers metres sempre són duríssims, per a mi, els arcs se succeeixen un rere l'altre i sembla que no arribis mai. Però ho he aconseguit, he passat per sota l'hora! 59.45. Contenta i satisfeta, he saludat al Nano, que m'esperava a l'arribada, fresc com una rosa, i ens hem trobat tots tres per comentar la jugada. 

Els tres contents, hem millorat els temps d'altres curses de 10km. El Nano, un magnífic temps de 48.55 i el Javi, 57.36. He de confessar, però, que fa tres anys jo vaig fer un millor temps, i també estava sorpresa d'anar sempre per sota els 6 minuts el quilòmetre. Però això tant se val, el que compta, per a mi, és que torno a córrer bé, i sobretot, que tinc un grup d'amics i germans amb qui compartir-ho!