Dies meravellosos

Avui m'he despertat amb ganes de córrer. Amb ganes de llum de l'alba, d''aire net, de fred. Desig de verd i muntanya.
I amb temps i ganes, les cames m'han portat cap a Sant Medir. A poc a poc. Gaudint de cada segon; mirant al voltant, respirant. Els arbres que per fi es vesteixen de tardor, catifes de fulles de tots colors.
Els camps i alguns trams de camí estaven coberts de gebre, i reia sola sentint el crec-crec sota les sabatilles, en el silenci del bosc.

La pujada cap a Sant Medir (6.30km des de casa) és entretinguda. Un primer quilòmetre i mig urbà i després comença la muntanya. El pi de'n Xandri, la masia de Can Borrell, amb els seus camps llaurats, amfiteatre natural enmig del bosc. Després, poc més de dos quilòmetres de pujada més intensa. Travesses cinc vegades un rierol, que fa giragonses i creua la pista contínuament i enfiles els darrers 300 o 400 metres fins dalt de tot.

L'ermita de Sant Medir, petita joia amagada a la muntanya. Allà sempre hi ha grups de ciclistes que fan una parada en el seu camí. He aprofitat per demanar-los que em fessin una foto, feia moltíssim que no pujava fins allà, i em feia il·lusió tenir un testimoni.

La baixada, tranquil·la, pensant que avui podria córrer el que fos, que només era qüestió d'anar a poc a poc. Al final em feien mal músculs diversos, però he pogut córrer fins a casa, feliç i satisfeta. I és que, com diu el meu pare, "hi ha dies meravellosos, quan tot lliga, tot està en equilibri, el cos funciona sol.... fusió total amb la natura que ens envolta". I sí, certament són escassos, i s'han d'aprofitar i gaudir.