diumenge, 15 de desembre de 2013

Cursa de la UAB -- Marató de TV3


M'ha despertat la llum de l'alba entrant per la finestra. Abans d'obrir els ulls ja he notat un pessigolleig familiar a la panxa. Avui tocava cursa, a la UAB! El dia acompanyava, clar, fresc, sense humitat. Un dia perfecte per córrer.
A més, no era una cursa qualsevol, era una més de les activitats que s'organitzen arreu del pais per col·laborar amb la Marató. Així que al plaer de córrer s'hi sumava el de fer-ho per una causa solidària.
Aquesta vegada hi anava amb la Núria i una amiga que treballa i viu a la UAB, així que no tenia excusa. Com que aquesta cursa oferia diferents formes de participar-hi, n'hem triat una cadascuna. La Gio caminava 6 km, la Núria els corria i jo feia els 10, ara que sembla que torno a córrer bé.
Al tren que anava cap a l'UAB ja m'he trobat uns quants amb aspecte d'anar al mateix lloc. Hem baixat a la parada de la universitat, una mica estranyats del grup que havien baixat a Bellaterra. Després ho hem entès, quan hem hagut de caminar 10 minuts, una mica perduts, fins arribar a l'Hotel de la Vila, que era on començava la cursa. Ja havíem escalfat!
Mentre buscava les meves companyes i recollia dorsal i samarreta m'he anat trobant gent de Sant Cugat. Sembla que tots els corredors de la meva ciutat havien decidit participar-hi.
Els que corriem 10km sortiem abans, a 3/4 d'11, una hora de luxe. Erem uns 1000 participants, dels poc més de 2.000 inscrits.

El recorregut travessava l'Autònoma de dalt a baix, primer de baixada i després de pujada. Hem començat a baixar, el sol de cara, una brisa suau. Eufòria. He intentat no deixar-me endur per l'entusiasme de la baixada, i trobar el meu ritme. De seguida hem arribat al pont que creua l'autopista, on hi havia la primera pujadeta. Després de tant baixar ha costat una mica, però de seguida ha estat feta i hem continuat cap al Sincrotró Alba. 

 Hem girat a l'esquerra per enfilar un tram del carril bici que va a Cerdanyola, terreny conegut, i de seguida hem agafat el camí entre plàtans que porta al castell de Sant Marçal. Feia pujada, i com que no sabia quants quilòmetres portàvem --no hi havia indicacions-- he pensat que em cansaria aviat. Per sort, al meu costat he sentit una veu de màquina que deia "4 kilómetros. 22 minutos, 5.53 m/km". Era un noi que portava un d'aquests aparells màgics, que parlen, i m'ha agradat saber com anava. M'ha animat i he seguit corrent al seu costat.
Hem travessat els jardins del castell, magnífics, amb cavalls i tot, i hem tornat a arribar a la rotonda de l'autopista. Començava la part sèria. Ja havíem passat els 5 km (la meva esperança de tenir avituallament ha estat vana) i enfilàvem la primera pujada llarga.
Les pujades no m'espanten. Més aviat m'agraden, perquè em permeten anar molt lenta, i vaig fent, xino xano. He deixat el meu amic amb la seva màquina enrere. A partir d'aquí hem començat a trobar els que feien la cursa caminant, que ja havien fet més de la meitat del recorregut. He pensat que si els que caminaven ja estaven per allà, els que corrien 6 km ja devien haver passat, així que segur que la Núria arribava abans que jo.
La pujada s'ha fet una mica pesada en algun moment, però el fet d'anar corrent entre els caminants la feia més distreta. He de reconèixer que en algun moment també m'han fet venir ganes de deixar de córrer i caminar com ells, perquè eren molts més. Però he resistit i he continuat, sense parar ni un moment. La pujada llarga s'acabava a la Facultat d'Educació. Allà tombàvem a l'esquerra i venia un tros planer seguit d'una baixada, que ha permès recuperar l'alè i les forces. A més, pensava que ja no devia quedar gaire, pel temps que portava.
Camí de la Facultat de Veterinària, el punt més dur del recorregut, perquè la pujada era molt forta i ja portàvem 9 km. L'he anat fent tranquil·la, mirant el rellotge, animada de veure que encara faltaven uns minuts per l'hora.
Un cop dalt de tot hem enfilat la Via Verda. Quedaven 500 m., que es feien entre arbres i per pista de terra. Entre els caminants de sobte he vist la Gio, que gairebé arribava abans que jo. L'he saludat sense parar i he continuat. Veient que podia arribar abans de l'hora he accelerat. Els últims metres sempre es fan llargs, però finalment he vist al davant els arcs d'arribada. He fet un esprint --tot el que em permetia el meu cos, que no era gaire, comparat amb els que tenia al voltant--. He passat la línia de meta a 00:59:54. Buff, pels pèls! Satisfeta, perquè era menys de l'hora.
A la meta m'ha recollit la Núria, que feia 10 minuts que havia arribat i semblava fresca com una rosa. Estava contenta perquè havia corregut bé i havia trigat 39 minuts. Pocs minuts després ha arribat la Gio, també molt contenta dels seus 55 minuts.
Ens hem fet la foto de rigor i ja hem començat a planejar la propera cursa. Em sembla que he aconseguit una altra companya de curses i caminades :-).


divendres, 6 de desembre de 2013

Dies meravellosos


Avui m'he despertat amb ganes de córrer. Amb ganes de llum de l'alba, d''aire net, de fred. Desig de verd i muntanya.
I amb temps i ganes, les cames m'han portat cap a Sant Medir. A poc a poc. Gaudint de cada segon; mirant al voltant, respirant. Els arbres que per fi es vesteixen de tardor, catifes de fulles de tots colors.
Els camps i alguns trams de camí estaven coberts de gebre, i reia sola sentint el crec-crec sota les sabatilles, en el silenci del bosc.


La pujada cap a Sant Medir (6.30km des de casa) és entretinguda. Un primer quilòmetre i mig urbà i després comença la muntanya. El pi de'n Xandri, la masia de Can Borrell, amb els seus camps llaurats, amfiteatre natural enmig del bosc. Després, poc més de dos quilòmetres de pujada més intensa. Travesses cinc vegades un rierol, que fa giragonses i creua la pista contínuament i enfiles els darrers 300 o 400 metres fins dalt de tot.



L'ermita de Sant Medir, petita joia amagada a la muntanya. Allà sempre hi ha grups de ciclistes que fan una parada en el seu camí. He aprofitat per demanar-los que em fessin una foto, feia moltíssim que no pujava fins allà, i em feia il·lusió tenir un testimoni.



La baixada, tranquil·la, pensant que avui podria córrer el que fos, que només era qüestió d'anar a poc a poc. Al final em feien mal músculs diversos, però he pogut córrer fins a casa, feliç i satisfeta. I és que, com diu el meu pare, "hi ha dies meravellosos, quan tot lliga, tot està en equilibri, el cos funciona sol.... fusió total amb la natura que ens envolta". I sí, certament són escassos, i s'han d'aprofitar i gaudir.