dilluns, 11 de novembre de 2013

Cursa de la Dona de Barcelona

Un any més --i van tres-- em vaig apuntar a la Cursa de la Dona, en la que s'ajunta el plaer de córrer amb el de participar en una bona causa.  20.000 dones de totes les edats i condicions corrent, caminant o patinant contra el càncer de mama.

Aquest any vaig canviar de companya de cursa. La Núria es va animar, per la distància i la causa. Les inscripcions s'havien acabat molt ràpid, però això no va ser cap obstacle per córrer.

Des de Terrassa el tren es va anar omplint de dones de rosa. La samarreta oficial, i a banda, tot tipus d'elements decoratius. Perruques rosses, escalfadors, sabatilles, pantalons, xandalls, cintes de cabell.... qualsevol cosa servia perquè la marea rosa ho fos més encara. Fins i tot els gossos portaven un abric rosa!

Ens va costar entrar al Metro i a la Plaça Espanya no hi cabia ni una agulla. Un gran ambient, tothom amb ganes de passar-s'ho bé. Després de deixar les coses al guarda-roba ens vam posar al final, i vam intentar anar avançant. A l'hora de sortir no havíem aconseguit avançar gaire, encara estàvem en el calaix de la gent que caminava, així que ens ho vam prendre amb calma.

Trotecillo suave. Això era el que intentàvem fer, per no anar caminant com tota la gent que ens envoltava. Els dos primers quilòmetres ens vam limitar a trotar suaument i intentar esquivar tot tipus d'obstacles. I és que la gent que caminava ho feia a consciència, semblava que anessin de compres! Mares amb cotxets, nenes amb patins agafades de la ma de les mares. Dones empenyent cadires de rodes, amb senyores d'edat més que respectable, amb la samarreta de rigor.

Mai m'havia resultat tan agradable córrer per la Gran Via. Descansada, amb una mica més d'espai per moure'ns. Cada cop que passàvem una fita quilomètrica mirava el temps. Després de la sortida mig caminant ja havia vist que no faria res de bo, així que em vaig limitar a gaudir de la cursa, del dia tan agradable. Fins al quilòmetre tres vam córrer juntes; després ens vam separar, perquè jo anés més ràpid, teòricament.

El Paral·lel, com sempre, una mica pesat. Sobretot el tram final, que de sobte semblava que pujava més. Amb tot, vaig intentar fer un sprint al final de tot, passant els maleits arcs d'arribada, que sembla que no s'acaben mai.

A l'arribada, un cop recuperat l'alè, vaig estar esperant a la Núria. Quan ja havien passat gairebé 10 minuts vaig sospitar que potser havia entrat sense que la veiés i la vaig anar a buscar. I sí, havia arribat només 2 minuts després que arribés jo, si em descuido m'avança i tot.












Contentes i satisfetes vam recollir les coses, ens vam fer les fotos de rigor i vam decidir que podiem prescindir dels mil i un regals dels patrocinadors, que aconseguies després de fer mil i una cues.

El meu temps, 00:44:51, una mica més de 6 minuts el quilòmetre, que al final eren gairebé 7. La Núria, 00:47.11, molt bon temps, tenint en compte que la que entrena sóc jo.


L'any vinent, a veure si animem un bon grup, i la fem encara que sigui caminant, que 7 quilòmetres no són res. Val la pena, per l'ambient que s'hi respira, i sobretot per la causa que hi ha al darrere.