Cursa de Vallparadís 2013

La segona cursa d'aquest mes, organitzada per la Unió Atlètica de Terrassa, se celebrava al Parc de Vallparadís de Terrassa, considerat el parc urbà més gran de Catalunya. Em feia il·lusió córrer-hi, sempre que hi passo penso que és un lloc magnífic per fer-ho, amb els seus gairebé 3 km de llargada, les pujades i baixades, els camins asfaltats, els senders de terra.

Els meus companys habituals aquesta vegada no podien venir, però m'acompanyava la Núria, que canviava la seva activitat de fotògrafa per la de corredora. Terrassa és la seva ciutat, i no podia deixar passar aquesta oportunitat.

No ho tenia gaire clar. El dia abans m'havia trobat malament. A més, una lesió antipàtica al maluc fa que la meitat de dies hagi de parar de córrer només començar. Tot i així, vaig pensar que provaria. Com que la Núria mai havia corregut una distància llarga --eren 8.5 km--, vam dir que ens ho prendríem amb calma, i que si no podíem córrer caminaríem.

La sortida dels gairebé 400 participants era a les pistes de Can Jofresa, una mica per sota del parc. Mentre escalfàvem la panxa em molestava força, però vaig pensar que si no li feia cas pararia. Feia un dia de sol i algun núvol, una lleugera brisa, temperatura i humitat perfectes per córrer. Tambors i música per animar-nos.

Vam començar a córrer. La sortida ja era en pujada, i com que coneixíem el Parc, ens ho vam prendre amb calma. Sabíem que els primers 4 quilòmetres eren de pujada, sobretot al final, que hi ha una rampa considerable. A poc a poc, gaudint del parc, de la vegetació, de l'aire fresc del matí. Parlant i tot. Darrera d'una mare i una nena d'uns 10 anys, que ens feien d'esquer. La nena es ficava amb la seva mare, perquè anava lenta.

Les piscines, el trenet, punts coneguts del parc, que em recordaven que ja faltava poc per arribar a la rampa. La panxa, a poc a poc anava millorant. El maluc molestava lleugerament, però semblava que no anava a més. Als 2 quilòmetres vaig entendre que em trobés tan bé, portava més de 13 minuts!

Poc abans de la rampa ens vam separar. Jo vaig anar fent, tranquil·lament, pensant que al punt de l'avituallament ja ens trobaríem. Avituallament en gots de plàstic, així no malgastàvem tanta aigua, encara que hi va haver gent a qui no va agradar, perquè era més difícil beure. Com que jo em vaig parar a esperar la Núria, no vaig tenir cap problema. Va arribar de seguida, de fet venia darrera meu. A partir d'allà vam pensar que tot era baixada, i que podíem anar fent juntes fins al final.

El camí estava ple de voluntaris i espectadors espontanis que indicaven i sobretot ens animaven. Vam mirar enrere. Encara quedava algú. No gaire gent, però no érem les últimes. Això sí, veiem la moto escombra, allà darrera.
De seguida vam veure que allò de la baixada era mentida, que ens feien fer mil i una pujadetes, i cada vegada hi havia algú ben intencionat que ens deia: "Vinga, que és l'última". Al final ja ens agafava el riure, i així vam anar fent, mentre la Núria amenaçava amb matar al proper que digués que era la darrera pujada sense ser-ho, com es pot sentir al vídeo que va gravar la televisió de Terrassa, en el que sortim en un primer pla.

Ens apropàvem al final. Sabíem que donaríem una volta a la pista de Can Jofresa, per acabar. Vam decidir que al final faríem un petit sprint i entraríem a la meta com els guanyadors, aixecant els braços. I així ens van retratar, com unes autèntiques campiones.

1:00:20. 7.22 minuts el quilòmetre. 13 persones darrera nostre. Vaig arribar encantada de la vida, pensant que a partir d'ara podia fer totes les curses així. Quin gust! La Núria també estava molt satisfeta, havia completat la seva primera cursa llarga amb molta dignitat, i a sobre ens ho havíem passat bé, com es podia veure a la imatge del vídeo que va gravar la tele de Terrassa.

A l'arribada en van donar un entrepà de botifarra boníssim i la samarreta de rigor, que ens vam posar per fer-nos la foto oficial. Com es pot veure, no tenim el mateix color que a la foto de la sortida, però estem igual o més maques. L'any vinent repetirem, segur!