dijous, 23 de maig de 2013

Cursa de Vallparadís 2013

La segona cursa d'aquest mes, organitzada per la Unió Atlètica de Terrassa, se celebrava al Parc de Vallparadís de Terrassa, considerat el parc urbà més gran de Catalunya. Em feia il·lusió córrer-hi, sempre que hi passo penso que és un lloc magnífic per fer-ho, amb els seus gairebé 3 km de llargada, les pujades i baixades, els camins asfaltats, els senders de terra.

Els meus companys habituals aquesta vegada no podien venir, però m'acompanyava la Núria, que canviava la seva activitat de fotògrafa per la de corredora. Terrassa és la seva ciutat, i no podia deixar passar aquesta oportunitat.

No ho tenia gaire clar. El dia abans m'havia trobat malament. A més, una lesió antipàtica al maluc fa que la meitat de dies hagi de parar de córrer només començar. Tot i així, vaig pensar que provaria. Com que la Núria mai havia corregut una distància llarga --eren 8.5 km--, vam dir que ens ho prendríem amb calma, i que si no podíem córrer caminaríem.

La sortida dels gairebé 400 participants era a les pistes de Can Jofresa, una mica per sota del parc. Mentre escalfàvem la panxa em molestava força, però vaig pensar que si no li feia cas pararia. Feia un dia de sol i algun núvol, una lleugera brisa, temperatura i humitat perfectes per córrer. Tambors i música per animar-nos.


Vam començar a córrer. La sortida ja era en pujada, i com que coneixíem el Parc, ens ho vam prendre amb calma. Sabíem que els primers 4 quilòmetres eren de pujada, sobretot al final, que hi ha una rampa considerable. A poc a poc, gaudint del parc, de la vegetació, de l'aire fresc del matí. Parlant i tot. Darrera d'una mare i una nena d'uns 10 anys, que ens feien d'esquer. La nena es ficava amb la seva mare, perquè anava lenta.


Les piscines, el trenet, punts coneguts del parc, que em recordaven que ja faltava poc per arribar a la rampa. La panxa, a poc a poc anava millorant. El maluc molestava lleugerament, però semblava que no anava a més. Als 2 quilòmetres vaig entendre que em trobés tan bé, portava més de 13 minuts!

Poc abans de la rampa ens vam separar. Jo vaig anar fent, tranquil·lament, pensant que al punt de l'avituallament ja ens trobaríem. Avituallament en gots de plàstic, així no malgastàvem tanta aigua, encara que hi va haver gent a qui no va agradar, perquè era més difícil beure. Com que jo em vaig parar a esperar la Núria, no vaig tenir cap problema. Va arribar de seguida, de fet venia darrera meu. A partir d'allà vam pensar que tot era baixada, i que podíem anar fent juntes fins al final.


El camí estava ple de voluntaris i espectadors espontanis que indicaven i sobretot ens animaven. Vam mirar enrere. Encara quedava algú. No gaire gent, però no érem les últimes. Això sí, veiem la moto escombra, allà darrera.
De seguida vam veure que allò de la baixada era mentida, que ens feien fer mil i una pujadetes, i cada vegada hi havia algú ben intencionat que ens deia: "Vinga, que és l'última". Al final ja ens agafava el riure, i així vam anar fent, mentre la Núria amenaçava amb matar al proper que digués que era la darrera pujada sense ser-ho, com es pot sentir al vídeo que va gravar la televisió de Terrassa, en el que sortim en un primer pla.

Ens apropàvem al final. Sabíem que donaríem una volta a la pista de Can Jofresa, per acabar. Vam decidir que al final faríem un petit sprint i entraríem a la meta com els guanyadors, aixecant els braços. I així ens van retratar, com unes autèntiques campiones.


1:00:20. 7.22 minuts el quilòmetre. 13 persones darrera nostre. Vaig arribar encantada de la vida, pensant que a partir d'ara podia fer totes les curses així. Quin gust! La Núria també estava molt satisfeta, havia completat la seva primera cursa llarga amb molta dignitat, i a sobre ens ho havíem passat bé, com es podia veure a la imatge del vídeo que va gravar la tele de Terrassa.

A l'arribada en van donar un entrepà de botifarra boníssim i la samarreta de rigor, que ens vam posar per fer-nos la foto oficial. Com es pot veure, no tenim el mateix color que a la foto de la sortida, però estem igual o més maques. L'any vinent repetirem, segur!


dijous, 2 de maig de 2013

1a Enocursa Torres

El mes de maig ens ha regalat un dia resplendent, aire net, temperatura perfecta. De nou ens trobem la Karibel, la Núria i jo en una cursa; la Karibel i jo per córrer, la Núria per fer de fotògrafa. Això de portar fotògrafa professional és un luxe.
Aquest cop ens trobem a Pacs del Penedès, una cursa organitzada per les bodegues Torres. El Nano no ha pogut venir per causes alienes a la seva voluntat.
Quarts de 9 del matí, arribem a les bodegues entre els camps de vinyes ben endreçades, de fulles d'un verd tendre. El sol encara no escalfa gaire, però tot fa pensar que a les 10 picarà de valent.
Aquesta vegada, a diferència del dia de Bombers, escalfem i fem estiraments amb temps, trotant amunt i avall pels camins. Som uns 500 participants, tenim prou espai per moure'ns, pàrquing gratuit on deixar els cotxes, uns lavabos com déu mana. Així sí que es poden fer curses!
A 2/4 de 10 en punt donen el tret de sortida. Ja ens han avisat que les pluges els han jugat una mala passada i que haurem de travessar una riera que baixa plena d'aigua, que arriba ben bé al genoll. Ens expliquen que hi ha tres pedres per travessar-la, i molta gent per vigilar que no ens passi res. Tothom riu i aplaudeix, no podem fer gaire cosa més.
La cursa és de 7 km. També podria ser de 14, hi havia les dues opcions, però nosaltres vam triar la curta.


El recorregut comença amb una baixada suau, entre les vinyes. De seguida arriba la primera pujada. Tenint en compte que aparentment és un terreny pla, no parem de pujar i baixar, sort que tant les pujades com les baixades són curtes. Vaig fent tranquil·la, gaudint del dia, del paisatge. Les vinyes, les cases que anem passant, gairebé totes ben arreglades. Alguna que altra ermita. Senyores amb la bata d'estar per casa que surten a veure què passa. Pagesos que ens animen a crits. 
Cap al quilòmetre 3 ja estic força cansada, no sé perquè, amb el ritme suau que porto. Cada cop em canso abans. Penso que 500 m. més enllà em donaran aigua i segueixo una mica més. Em paro un moment per beure aigua i segueixo endavant. De seguida s'acaba el terreny urbà i entrem al bosc, i comença la baixada suau, que ens ha de portar a la riera. 
Poc abans d'arribar ja trobem fang, i se sent soroll d'aigua. A la riera hi ha una munió de gent fent cua per passar per les tres pedres. Algú travessa corrent per dins l'aigua. Una noia davant meu ha decidit que ni una cosa ni l'altra i s'ha descalçat i ha creuat així. Com que he vist que passava sense gaire problema i tampoc tenia ganes de fer cua he fet el mateix. Quin gust remullar-se els peus en l'aigua fresca! Realment l'aigua m'arribava ben bé als genolls. 
Un cop a l'altra banda ja només queden 2 km. Amb els peus fresquets, i amb dos o tres minuts de descans, entre descalçar-me i calçar-me, he trotat pel camí amunt. Marges plens de rosselles que em quedo amb les ganes d'agafar, per fer un ramet de flors. De seguida sortim al camí asfaltat, s'apropa el final. Com sempre, els darrers metres es fan llargs, veient l'arc d'arribada que sembla que s'allunya, en lloc d'apropar-se. A la cantonada abans d'enfilar els darrers 300 m. ens espera la Núria, per fer-nos la foto d'arribada. Totes dues posem la nostra millor cara, per sortir bé a la foto. 
                      

Un cop ens trobem les tres comença la festa. A les instal·lacions de les bodegues unes taules parades amb estovalles, beguda isotònica i aigua, taronja i plàtan tallats. Més enllà un entrepà de pa cruixent, una bossa amb una ampolla d'oli i una altra de vi. Un tiquet per a una degustació. Seiem davant una mena de llac a menjar l'entrepà, prenent el sol, com es pot veure a la foto.


 Un cop recuperades, anem a investigar en què consisteix la degustació. En una mena d'atri ens donen una copa de vi --a escollir entre blanc, rosat i negre-- i hi ha moltes taules amb coses per picar, pels corredors i acompanyants. Ens posem les botes, recuperant les poques calories que haguem pogut perdre durant la cursa. Però com que segur que trigarem a trobar una altra cursa d'aquest nivell, val més aprofitar quan t'ho donen.


Finalment --com molta altra gent, tot s'ha de dir--, ens fem una foto al podi que mai trepitjarem. Com que som discretes, no gosem posar-nos dretes, i ens fem la foto posant d'aquesta manera tan elegant.



Marxem encantades de la vida, amb ganes d'apuntar-nos per a l'any vinent, no sigui que ens quedem sense lloc quan la gent vegi el nivell de la cursa. Potser no servia per fer temps, si algú tenia aquesta intenció, però per a mi part de la gràcia de la cursa ha estat haver de creuar la riera, li donava un aire d'aventura que m'agrada. 
El temps és una mica incofessable. 47 minuts, 6.44 minuts el quilòmetre. La Karibel la fa en 39 minuts, i encara li sembla que ha trigat. Jo volia posar l'excusa de la riera, però tenint en compte que la Karibel ha fet la cua per passar per les pedres i jo no, més aviat em fa quedar pitjor. Tant se val, jo m'ho he passat bé, que és el que compta.