diumenge, 10 de març de 2013

5 Milles femenines de Valldoreix


Sempre em fa il·lusió fer les curses de casa --Sant Cugat, Valldoreix, La Floresta--. La d'avui, a més, era una cursa especial, amb al·licients diversos; el més important de tots era que corria amb tres amigues, dues de les quals no n'havien fet mai cap, i la primera cursa sempre és una cosa especial.

De tota manera, no acabava de tenir-les totes; coneixia una mica el recorregut, i em feia por que no volguessin venir més, perquè sabia que era un recorregut dur. Amb tot, són dues dones decidides, fortes i se n'han sortit molt bé. Millor que jo, tot s'ha de dir, com ara explicaré.

Es podien fer 5 milles (8 km) o 2.5 (4 km). Les meves amigues novates, que no corren habitualment, s'havien apuntat, amb molt seny, a la de 2.5. La Karibel i jo, corredores amb una cert experiència, ens havíem apuntat a la de 5 milles. El recorregut era exactament el mateix, fent una volta o dues voltes.

Un dia perfecte per córrer. Temperatura agradable, un lleuger aire, gens d'humitat. Molt ambient davant del pavelló esportiu de Valldoreix. Com que sabíem que el recorregut era dur --unes pujades considerables-- hem decidit que cadascuna aniria al seu ritme i ens trobaríem al final.

A la sortida ja m'he separat de totes. Carrer Guineu amunt, pujada coneguda de les sortides en bici, cap a la Salut. De seguida, a l'esquerra hem agafat el camí que entra al bosc, amb una baixada inicial, que animava. Jo sabia el que venia després, i he dosificat les forces. Pujant i pujant, a ritme ben lent, sobre la punta dels peus. El bosc, de colors brillants. Per sort, de seguida hem agafat un sender a l'esquerra i ha començat un bon tros amb pendents i pujades suaus. El problema era que un sender per passar 500 persones és una mica incòmode, i encara més si has d'anar vigilant per no ficar els peus als bassals. Era qüestió d'anar amb compte i prendre-s'ho amb calma, aprofitant  per gaudir del bosc.

Pujant i baixant hem arribat a la zona urbana. Pujadeta, tram pla, baixada i de sobte, quan començava a pensar que devia faltar poc pels 4 km, perquè portava gairebé 20 minuts, un revolt i una pujada increïble. Els comentaris i les cares de la gent feien riure. Unes maleint, altres caminaven directament, altres seguien pujant com si tal cosa. He de reconèixer que jo he pujat caminant, i aquí he espatllat la cursa (en aquesta foto, encara que no sortim nosaltres, es pot veure com era la pujada, per les cares i la posició de la gent).

Reprendre la marxa a dalt m'ha costat moltíssim, i tot i que llavors ha començat la baixada cap a l'arc d'arribada, el meu cervell ja havia decidit que no tornava a fer una altra volta, que amb una en tenia prou.

He passat l'arc d'arribada. 25 minuts, poc més de 6 minuts el quilòmetre, el meu temps habitual. Mentre esperava que arribessin la Núria i l'Esther, que també feien els 4 km, anava pensant explicacions per justificar-me. Al final ho he deixat córrer. No en tenia cap; simplement, que m'havia fet mandra tornar a passar per les mateixes pujades, que amb una volta ja n'havia tingut prou. Ni tant sols era que estigués molt cansada, simplement que passar per l'arc d'arribada ha estat massa temptació per a mi.

Uns minuts després ha arribat la Núria, satisfeta de la seva cursa. Una mica més tard, l'Esther. Totes dues havien pujat corrent la pujada que jo havia fet caminant, i havien aconseguit fer el recorregut en un bon temps. Estaven contentes. A mi m'ha agradat estar allà per rebre-les.
La Karibel ha arribat 10 minuts més tard, en un temps prou bo, encara que a ella no li semblés, i ens hem explicat les incidències.

I llavors, el premi, un dels al·licients de la cursa. Massatge i piscina. L'Esther s'ha quedat fent-se un massatge, i les altres ens hem anat a la piscina. Quin plaer poder dutxar-se després de córrer i ficar-se en una piscina d'aigua tèbia. Nedar una mica, estirant els músculs cansats (encara que només hagués fet 4 km els meus músculs estaven una mica cansats).















Una cursa per repetir; i el millor, que les meves amigues que s'estrenaven han quedat contentes, i penso que les podrem animar a fer més curses, encara que siguin de distàncies curtes, que de fet a mi ja m'estan bé. Fer curses m'agrada, encara que no corri gaire o les faci més curtes, i poder compartir-ho amb les meves amigues és una cosa genial.

Gràcies, Karibel, Esther i Núria, per compartir aquest matí de diumenge amb mi :-)