Els voltants de la biblioteca plens de gent taronja, escalfant, parlant amb amics i coneguts, tots amb les mateixes cares d'il·lusió d'acabar l'any amb aquesta cursa que ja és tradicional a Sant Cugat.
A 2/4 de 6 van donar el tret de sortida. Els primers metres costava avançar, la gent estava molt junta, però a poc a poc vam poder agafar el ritme. Començar una cursa en una lleugera baixada és molt agradable, et permet anar agafant el ritme sense cansar-te.
Llum de capvespre d'un dia especialment net. Temperatura suau --10 graus-- i humitat decent. Ritme tranquil, perquè darrerament corro molt poc i tenia por de no aguantar els 10 km. Vam perdre al Javi als primers quilòmetres, una estona perquè anava al davant i després al darrera. Nosaltres vam anar fent junts, saludant gent que coneixia. Córrer a la teva ciutat és maco, perquè vas trobant gent coneguda que t'anima.
A partir d'aquest punt vaig decidir baixar una mica el ritme. Quedaven quatre quilòmetres i em notava una mica cansada. El Nano va seguir endavant, jo vaig anar fent, vaig afluixar una mica i vaig seguir bé. A més, sabia que quedava una pujada i després ja venia un bon tram de baixada fins al carrer Villa.
A l'alçada de l'Arxiu Nacional la gent ja anava molt espaiada. Semblava que fóssim uns pocs els que corríem. El carrer Villà, fins al Golf, es fa llarg, sort que tornava a haver la pancarta que algú col·loca, animant i informant que ja portem 8.2 km, només ens en queda1.8. Rambla Ribera avall, Rambla Ribatallada, Francesc Moragas i per fi, la recta final, per passar els arcs de l'arribada.
De lluny ja vaig veure l'hora; havia superat l'hora, vaig esprintar --si més no a mi m'ho semblava-- perquè arribava bé i no volia fer molt temps. Finalment, 1:01:26, dos minuts menys que l'any passat. No sé perquè, aquesta cursa de Sant Silvestre és la que trigo més; deu ser per l'hora o perquè Sant Cugat és un terreny més dur que Barcelona?
A l'arribada em vaig trobar moltíssima gent coneguda, que em va fer il·lusió veure. La Maria, la Clara i l'Albert, la Maite i el Lluís.... tots havien corregut i havien acabat abans que jo. Encara que no anéssim junts m'agrada compartir la cursa i comentar-la després.
El Nano ja havia arribat feia uns minuts, però em va costar molt trobar-lo. Sort que el Ramon s'havia quedat amb els nostres jerseis, va ser un plaer poder-nos-els posar. Gràcies!
Una cursa magnífica, que espero repetir l'any vinent, amb la mateixa gent i els qui es vulguin afegir. I sobretot, una molt bona manera d'acabar l'any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada