diumenge, 15 de desembre del 2013

Cursa de la UAB -- Marató de TV3


M'ha despertat la llum de l'alba entrant per la finestra. Abans d'obrir els ulls ja he notat un pessigolleig familiar a la panxa. Avui tocava cursa, a la UAB! El dia acompanyava, clar, fresc, sense humitat. Un dia perfecte per córrer.
A més, no era una cursa qualsevol, era una més de les activitats que s'organitzen arreu del pais per col·laborar amb la Marató. Així que al plaer de córrer s'hi sumava el de fer-ho per una causa solidària.
Aquesta vegada hi anava amb la Núria i una amiga que treballa i viu a la UAB, així que no tenia excusa. Com que aquesta cursa oferia diferents formes de participar-hi, n'hem triat una cadascuna. La Gio caminava 6 km, la Núria els corria i jo feia els 10, ara que sembla que torno a córrer bé.
Al tren que anava cap a l'UAB ja m'he trobat uns quants amb aspecte d'anar al mateix lloc. Hem baixat a la parada de la universitat, una mica estranyats del grup que havien baixat a Bellaterra. Després ho hem entès, quan hem hagut de caminar 10 minuts, una mica perduts, fins arribar a l'Hotel de la Vila, que era on començava la cursa. Ja havíem escalfat!
Mentre buscava les meves companyes i recollia dorsal i samarreta m'he anat trobant gent de Sant Cugat. Sembla que tots els corredors de la meva ciutat havien decidit participar-hi.
Els que corriem 10km sortiem abans, a 3/4 d'11, una hora de luxe. Erem uns 1000 participants, dels poc més de 2.000 inscrits.

El recorregut travessava l'Autònoma de dalt a baix, primer de baixada i després de pujada. Hem començat a baixar, el sol de cara, una brisa suau. Eufòria. He intentat no deixar-me endur per l'entusiasme de la baixada, i trobar el meu ritme. De seguida hem arribat al pont que creua l'autopista, on hi havia la primera pujadeta. Després de tant baixar ha costat una mica, però de seguida ha estat feta i hem continuat cap al Sincrotró Alba. 

 Hem girat a l'esquerra per enfilar un tram del carril bici que va a Cerdanyola, terreny conegut, i de seguida hem agafat el camí entre plàtans que porta al castell de Sant Marçal. Feia pujada, i com que no sabia quants quilòmetres portàvem --no hi havia indicacions-- he pensat que em cansaria aviat. Per sort, al meu costat he sentit una veu de màquina que deia "4 kilómetros. 22 minutos, 5.53 m/km". Era un noi que portava un d'aquests aparells màgics, que parlen, i m'ha agradat saber com anava. M'ha animat i he seguit corrent al seu costat.
Hem travessat els jardins del castell, magnífics, amb cavalls i tot, i hem tornat a arribar a la rotonda de l'autopista. Començava la part sèria. Ja havíem passat els 5 km (la meva esperança de tenir avituallament ha estat vana) i enfilàvem la primera pujada llarga.
Les pujades no m'espanten. Més aviat m'agraden, perquè em permeten anar molt lenta, i vaig fent, xino xano. He deixat el meu amic amb la seva màquina enrere. A partir d'aquí hem començat a trobar els que feien la cursa caminant, que ja havien fet més de la meitat del recorregut. He pensat que si els que caminaven ja estaven per allà, els que corrien 6 km ja devien haver passat, així que segur que la Núria arribava abans que jo.
La pujada s'ha fet una mica pesada en algun moment, però el fet d'anar corrent entre els caminants la feia més distreta. He de reconèixer que en algun moment també m'han fet venir ganes de deixar de córrer i caminar com ells, perquè eren molts més. Però he resistit i he continuat, sense parar ni un moment. La pujada llarga s'acabava a la Facultat d'Educació. Allà tombàvem a l'esquerra i venia un tros planer seguit d'una baixada, que ha permès recuperar l'alè i les forces. A més, pensava que ja no devia quedar gaire, pel temps que portava.
Camí de la Facultat de Veterinària, el punt més dur del recorregut, perquè la pujada era molt forta i ja portàvem 9 km. L'he anat fent tranquil·la, mirant el rellotge, animada de veure que encara faltaven uns minuts per l'hora.
Un cop dalt de tot hem enfilat la Via Verda. Quedaven 500 m., que es feien entre arbres i per pista de terra. Entre els caminants de sobte he vist la Gio, que gairebé arribava abans que jo. L'he saludat sense parar i he continuat. Veient que podia arribar abans de l'hora he accelerat. Els últims metres sempre es fan llargs, però finalment he vist al davant els arcs d'arribada. He fet un esprint --tot el que em permetia el meu cos, que no era gaire, comparat amb els que tenia al voltant--. He passat la línia de meta a 00:59:54. Buff, pels pèls! Satisfeta, perquè era menys de l'hora.
A la meta m'ha recollit la Núria, que feia 10 minuts que havia arribat i semblava fresca com una rosa. Estava contenta perquè havia corregut bé i havia trigat 39 minuts. Pocs minuts després ha arribat la Gio, també molt contenta dels seus 55 minuts.
Ens hem fet la foto de rigor i ja hem començat a planejar la propera cursa. Em sembla que he aconseguit una altra companya de curses i caminades :-).


divendres, 6 de desembre del 2013

Dies meravellosos


Avui m'he despertat amb ganes de córrer. Amb ganes de llum de l'alba, d''aire net, de fred. Desig de verd i muntanya.
I amb temps i ganes, les cames m'han portat cap a Sant Medir. A poc a poc. Gaudint de cada segon; mirant al voltant, respirant. Els arbres que per fi es vesteixen de tardor, catifes de fulles de tots colors.
Els camps i alguns trams de camí estaven coberts de gebre, i reia sola sentint el crec-crec sota les sabatilles, en el silenci del bosc.


La pujada cap a Sant Medir (6.30km des de casa) és entretinguda. Un primer quilòmetre i mig urbà i després comença la muntanya. El pi de'n Xandri, la masia de Can Borrell, amb els seus camps llaurats, amfiteatre natural enmig del bosc. Després, poc més de dos quilòmetres de pujada més intensa. Travesses cinc vegades un rierol, que fa giragonses i creua la pista contínuament i enfiles els darrers 300 o 400 metres fins dalt de tot.



L'ermita de Sant Medir, petita joia amagada a la muntanya. Allà sempre hi ha grups de ciclistes que fan una parada en el seu camí. He aprofitat per demanar-los que em fessin una foto, feia moltíssim que no pujava fins allà, i em feia il·lusió tenir un testimoni.



La baixada, tranquil·la, pensant que avui podria córrer el que fos, que només era qüestió d'anar a poc a poc. Al final em feien mal músculs diversos, però he pogut córrer fins a casa, feliç i satisfeta. I és que, com diu el meu pare, "hi ha dies meravellosos, quan tot lliga, tot està en equilibri, el cos funciona sol.... fusió total amb la natura que ens envolta". I sí, certament són escassos, i s'han d'aprofitar i gaudir.

dilluns, 11 de novembre del 2013

Cursa de la Dona de Barcelona

Un any més --i van tres-- em vaig apuntar a la Cursa de la Dona, en la que s'ajunta el plaer de córrer amb el de participar en una bona causa.  20.000 dones de totes les edats i condicions corrent, caminant o patinant contra el càncer de mama.

Aquest any vaig canviar de companya de cursa. La Núria es va animar, per la distància i la causa. Les inscripcions s'havien acabat molt ràpid, però això no va ser cap obstacle per córrer.

Des de Terrassa el tren es va anar omplint de dones de rosa. La samarreta oficial, i a banda, tot tipus d'elements decoratius. Perruques rosses, escalfadors, sabatilles, pantalons, xandalls, cintes de cabell.... qualsevol cosa servia perquè la marea rosa ho fos més encara. Fins i tot els gossos portaven un abric rosa!

Ens va costar entrar al Metro i a la Plaça Espanya no hi cabia ni una agulla. Un gran ambient, tothom amb ganes de passar-s'ho bé. Després de deixar les coses al guarda-roba ens vam posar al final, i vam intentar anar avançant. A l'hora de sortir no havíem aconseguit avançar gaire, encara estàvem en el calaix de la gent que caminava, així que ens ho vam prendre amb calma.

Trotecillo suave. Això era el que intentàvem fer, per no anar caminant com tota la gent que ens envoltava. Els dos primers quilòmetres ens vam limitar a trotar suaument i intentar esquivar tot tipus d'obstacles. I és que la gent que caminava ho feia a consciència, semblava que anessin de compres! Mares amb cotxets, nenes amb patins agafades de la ma de les mares. Dones empenyent cadires de rodes, amb senyores d'edat més que respectable, amb la samarreta de rigor.

Mai m'havia resultat tan agradable córrer per la Gran Via. Descansada, amb una mica més d'espai per moure'ns. Cada cop que passàvem una fita quilomètrica mirava el temps. Després de la sortida mig caminant ja havia vist que no faria res de bo, així que em vaig limitar a gaudir de la cursa, del dia tan agradable. Fins al quilòmetre tres vam córrer juntes; després ens vam separar, perquè jo anés més ràpid, teòricament.

El Paral·lel, com sempre, una mica pesat. Sobretot el tram final, que de sobte semblava que pujava més. Amb tot, vaig intentar fer un sprint al final de tot, passant els maleits arcs d'arribada, que sembla que no s'acaben mai.

A l'arribada, un cop recuperat l'alè, vaig estar esperant a la Núria. Quan ja havien passat gairebé 10 minuts vaig sospitar que potser havia entrat sense que la veiés i la vaig anar a buscar. I sí, havia arribat només 2 minuts després que arribés jo, si em descuido m'avança i tot.












Contentes i satisfetes vam recollir les coses, ens vam fer les fotos de rigor i vam decidir que podiem prescindir dels mil i un regals dels patrocinadors, que aconseguies després de fer mil i una cues.

El meu temps, 00:44:51, una mica més de 6 minuts el quilòmetre, que al final eren gairebé 7. La Núria, 00:47.11, molt bon temps, tenint en compte que la que entrena sóc jo.


L'any vinent, a veure si animem un bon grup, i la fem encara que sigui caminant, que 7 quilòmetres no són res. Val la pena, per l'ambient que s'hi respira, i sobretot per la causa que hi ha al darrere.

diumenge, 20 d’octubre del 2013

5a Cursa Dir Sant Cugat

Després d'un llarg estiu sense curses --un estiu de 4 mesos-- vaig recordar els meus bons propòsits de fer una cursa mensual i em vaig apuntar a la  Cursa Dir Sant Cugat. 

El meu acompanyant habitual --que s'ha convertit en un crack de les curses de muntanya i prepara una mitja marató-- s'ha dignat acompanyar-me i a les 9 del matí arribàvem --sense temps d'escalfar-- a la sortida, al costat de casa. Abans de sortir ens hem fet la foto de rigor, per afegir a la nostra col·lecció, que ja comença a fer goig (si més no pels colors variats i cridaners de les samarretes).


El tret de sortida dels més de 3.000 corredors s'ha donat puntualment a les 9. La veritat és que els corredors, ficats entre les valles, teníem una certa semblança a un ramat camí de l'escorxador. Deu ser per això que el meu cos, de forma inconscient, es resistia a córrer, des de bon començament. Intentava seguir el ritme del Nano, que anava saltironejant tot tranquil, mentre jo treia el fetge per la boca, i així hem anat fent fins al quilòmetre 3, que he aconseguit que m'abandonés a la meva sort, lliure de córrer o parar-me.

Poc després del quilòmetre 4 hi havia la bifurcació pels que feien la cursa de 5 o de 10 km. He estat molt temptada, veient el meu lamentable estat, de quedar-me amb els 5 i acabar-la dignament, però em devia quedar algun rastre d'amor propi que m'ha obligat a seguir cap als 10, que era a la que m'havia apuntat i el que s'esperava que fes.

Camí de Mirasol, per terreny conegut, intentava recuperar les bones sensacions que he tingut els darrers dies que he sortit. Anava a poc a poc, pensant que si no podia més a l'avituallament pararia un moment per recuperar-me. El punt d'aviatuallament estava en mig de la pujada que va cap a l'arxiu. Allà no podia parar, així que he agafat l'aigua i he seguit amunt. De sobte he començat a sentir els xiulets que fan els xips passant pel control. Als 5 km hi havia control, així que m'he esforçat una mica i l'he passat als 29 minuts. Llavors m'he parat uns segons a beure aigua, remullar-me i recuperar l'alè. 

Només estava a la meitat. La continuació, pujant pels carrers de Mirasol, ha estat bastant dura. He anat fent, quilòmetre a quilòmetre, parant-me de tant en tant a recuperar-me. A partir de l'Arxiu Nacional, el quilòmetre 7, comença la baixada. Encara m'he parat algun moment més, fins al golf. A partir d'allà, poc més d'un quilòmetre, he anat fent, tranquil·la. 



Els darrers 300 metres, des de la Rambla Ribatallada fins a l'arribada, he pensat que ja podia accelerar una mica. Em sentia bé, i he pogut arribar dignament, sense treure el fetge per la boca com em passa sovint. I m'ha sorprès, que tot i haver-me parat uns segons aquí i allà el meu temps fos l'habitual.



01:01:29, a 6:09 minuts el quilòmetre. 

A l'arribada m'esperava el Nano, fresc com una rosa, que tot i haver començat amb mi, intentant seguir el meu ritme semilent, ha acabat en 00:53:15. Segur que la propera, que el faré córrer al seu ritme des del començament, encara farà millor temps. Orgull de germana!

Jo podia haver-ho fet millor, potser si hagués començat més suau, o si no hagués anat parant, que tampoc m'hauria passat res. Però com que ja vaig decidir que corro perquè m'agrada, per passar-m'ho bé, perquè m'agrada la sensació que em deixa, estic satisfeta amb el que he fet i seguiré corrent per gaudir de l'esport.




dijous, 23 de maig del 2013

Cursa de Vallparadís 2013

La segona cursa d'aquest mes, organitzada per la Unió Atlètica de Terrassa, se celebrava al Parc de Vallparadís de Terrassa, considerat el parc urbà més gran de Catalunya. Em feia il·lusió córrer-hi, sempre que hi passo penso que és un lloc magnífic per fer-ho, amb els seus gairebé 3 km de llargada, les pujades i baixades, els camins asfaltats, els senders de terra.

Els meus companys habituals aquesta vegada no podien venir, però m'acompanyava la Núria, que canviava la seva activitat de fotògrafa per la de corredora. Terrassa és la seva ciutat, i no podia deixar passar aquesta oportunitat.

No ho tenia gaire clar. El dia abans m'havia trobat malament. A més, una lesió antipàtica al maluc fa que la meitat de dies hagi de parar de córrer només començar. Tot i així, vaig pensar que provaria. Com que la Núria mai havia corregut una distància llarga --eren 8.5 km--, vam dir que ens ho prendríem amb calma, i que si no podíem córrer caminaríem.

La sortida dels gairebé 400 participants era a les pistes de Can Jofresa, una mica per sota del parc. Mentre escalfàvem la panxa em molestava força, però vaig pensar que si no li feia cas pararia. Feia un dia de sol i algun núvol, una lleugera brisa, temperatura i humitat perfectes per córrer. Tambors i música per animar-nos.


Vam començar a córrer. La sortida ja era en pujada, i com que coneixíem el Parc, ens ho vam prendre amb calma. Sabíem que els primers 4 quilòmetres eren de pujada, sobretot al final, que hi ha una rampa considerable. A poc a poc, gaudint del parc, de la vegetació, de l'aire fresc del matí. Parlant i tot. Darrera d'una mare i una nena d'uns 10 anys, que ens feien d'esquer. La nena es ficava amb la seva mare, perquè anava lenta.


Les piscines, el trenet, punts coneguts del parc, que em recordaven que ja faltava poc per arribar a la rampa. La panxa, a poc a poc anava millorant. El maluc molestava lleugerament, però semblava que no anava a més. Als 2 quilòmetres vaig entendre que em trobés tan bé, portava més de 13 minuts!

Poc abans de la rampa ens vam separar. Jo vaig anar fent, tranquil·lament, pensant que al punt de l'avituallament ja ens trobaríem. Avituallament en gots de plàstic, així no malgastàvem tanta aigua, encara que hi va haver gent a qui no va agradar, perquè era més difícil beure. Com que jo em vaig parar a esperar la Núria, no vaig tenir cap problema. Va arribar de seguida, de fet venia darrera meu. A partir d'allà vam pensar que tot era baixada, i que podíem anar fent juntes fins al final.


El camí estava ple de voluntaris i espectadors espontanis que indicaven i sobretot ens animaven. Vam mirar enrere. Encara quedava algú. No gaire gent, però no érem les últimes. Això sí, veiem la moto escombra, allà darrera.
De seguida vam veure que allò de la baixada era mentida, que ens feien fer mil i una pujadetes, i cada vegada hi havia algú ben intencionat que ens deia: "Vinga, que és l'última". Al final ja ens agafava el riure, i així vam anar fent, mentre la Núria amenaçava amb matar al proper que digués que era la darrera pujada sense ser-ho, com es pot sentir al vídeo que va gravar la televisió de Terrassa, en el que sortim en un primer pla.

Ens apropàvem al final. Sabíem que donaríem una volta a la pista de Can Jofresa, per acabar. Vam decidir que al final faríem un petit sprint i entraríem a la meta com els guanyadors, aixecant els braços. I així ens van retratar, com unes autèntiques campiones.


1:00:20. 7.22 minuts el quilòmetre. 13 persones darrera nostre. Vaig arribar encantada de la vida, pensant que a partir d'ara podia fer totes les curses així. Quin gust! La Núria també estava molt satisfeta, havia completat la seva primera cursa llarga amb molta dignitat, i a sobre ens ho havíem passat bé, com es podia veure a la imatge del vídeo que va gravar la tele de Terrassa.

A l'arribada en van donar un entrepà de botifarra boníssim i la samarreta de rigor, que ens vam posar per fer-nos la foto oficial. Com es pot veure, no tenim el mateix color que a la foto de la sortida, però estem igual o més maques. L'any vinent repetirem, segur!


dijous, 2 de maig del 2013

1a Enocursa Torres

El mes de maig ens ha regalat un dia resplendent, aire net, temperatura perfecta. De nou ens trobem la Karibel, la Núria i jo en una cursa; la Karibel i jo per córrer, la Núria per fer de fotògrafa. Això de portar fotògrafa professional és un luxe.
Aquest cop ens trobem a Pacs del Penedès, una cursa organitzada per les bodegues Torres. El Nano no ha pogut venir per causes alienes a la seva voluntat.
Quarts de 9 del matí, arribem a les bodegues entre els camps de vinyes ben endreçades, de fulles d'un verd tendre. El sol encara no escalfa gaire, però tot fa pensar que a les 10 picarà de valent.
Aquesta vegada, a diferència del dia de Bombers, escalfem i fem estiraments amb temps, trotant amunt i avall pels camins. Som uns 500 participants, tenim prou espai per moure'ns, pàrquing gratuit on deixar els cotxes, uns lavabos com déu mana. Així sí que es poden fer curses!
A 2/4 de 10 en punt donen el tret de sortida. Ja ens han avisat que les pluges els han jugat una mala passada i que haurem de travessar una riera que baixa plena d'aigua, que arriba ben bé al genoll. Ens expliquen que hi ha tres pedres per travessar-la, i molta gent per vigilar que no ens passi res. Tothom riu i aplaudeix, no podem fer gaire cosa més.
La cursa és de 7 km. També podria ser de 14, hi havia les dues opcions, però nosaltres vam triar la curta.


El recorregut comença amb una baixada suau, entre les vinyes. De seguida arriba la primera pujada. Tenint en compte que aparentment és un terreny pla, no parem de pujar i baixar, sort que tant les pujades com les baixades són curtes. Vaig fent tranquil·la, gaudint del dia, del paisatge. Les vinyes, les cases que anem passant, gairebé totes ben arreglades. Alguna que altra ermita. Senyores amb la bata d'estar per casa que surten a veure què passa. Pagesos que ens animen a crits. 
Cap al quilòmetre 3 ja estic força cansada, no sé perquè, amb el ritme suau que porto. Cada cop em canso abans. Penso que 500 m. més enllà em donaran aigua i segueixo una mica més. Em paro un moment per beure aigua i segueixo endavant. De seguida s'acaba el terreny urbà i entrem al bosc, i comença la baixada suau, que ens ha de portar a la riera. 
Poc abans d'arribar ja trobem fang, i se sent soroll d'aigua. A la riera hi ha una munió de gent fent cua per passar per les tres pedres. Algú travessa corrent per dins l'aigua. Una noia davant meu ha decidit que ni una cosa ni l'altra i s'ha descalçat i ha creuat així. Com que he vist que passava sense gaire problema i tampoc tenia ganes de fer cua he fet el mateix. Quin gust remullar-se els peus en l'aigua fresca! Realment l'aigua m'arribava ben bé als genolls. 
Un cop a l'altra banda ja només queden 2 km. Amb els peus fresquets, i amb dos o tres minuts de descans, entre descalçar-me i calçar-me, he trotat pel camí amunt. Marges plens de rosselles que em quedo amb les ganes d'agafar, per fer un ramet de flors. De seguida sortim al camí asfaltat, s'apropa el final. Com sempre, els darrers metres es fan llargs, veient l'arc d'arribada que sembla que s'allunya, en lloc d'apropar-se. A la cantonada abans d'enfilar els darrers 300 m. ens espera la Núria, per fer-nos la foto d'arribada. Totes dues posem la nostra millor cara, per sortir bé a la foto. 
                      

Un cop ens trobem les tres comença la festa. A les instal·lacions de les bodegues unes taules parades amb estovalles, beguda isotònica i aigua, taronja i plàtan tallats. Més enllà un entrepà de pa cruixent, una bossa amb una ampolla d'oli i una altra de vi. Un tiquet per a una degustació. Seiem davant una mena de llac a menjar l'entrepà, prenent el sol, com es pot veure a la foto.


 Un cop recuperades, anem a investigar en què consisteix la degustació. En una mena d'atri ens donen una copa de vi --a escollir entre blanc, rosat i negre-- i hi ha moltes taules amb coses per picar, pels corredors i acompanyants. Ens posem les botes, recuperant les poques calories que haguem pogut perdre durant la cursa. Però com que segur que trigarem a trobar una altra cursa d'aquest nivell, val més aprofitar quan t'ho donen.


Finalment --com molta altra gent, tot s'ha de dir--, ens fem una foto al podi que mai trepitjarem. Com que som discretes, no gosem posar-nos dretes, i ens fem la foto posant d'aquesta manera tan elegant.



Marxem encantades de la vida, amb ganes d'apuntar-nos per a l'any vinent, no sigui que ens quedem sense lloc quan la gent vegi el nivell de la cursa. Potser no servia per fer temps, si algú tenia aquesta intenció, però per a mi part de la gràcia de la cursa ha estat haver de creuar la riera, li donava un aire d'aventura que m'agrada. 
El temps és una mica incofessable. 47 minuts, 6.44 minuts el quilòmetre. La Karibel la fa en 39 minuts, i encara li sembla que ha trigat. Jo volia posar l'excusa de la riera, però tenint en compte que la Karibel ha fet la cua per passar per les pedres i jo no, més aviat em fa quedar pitjor. Tant se val, jo m'ho he passat bé, que és el que compta. 

diumenge, 21 d’abril del 2013

Cursa de Bombers 2013

Un any més he corregut la cursa de Bombers. El tercer cop, aquesta vegada amb el Nano, amb qui ja vaig anar l'any passat, i la Karibel. Com a Sabadell, tornàvem a portar la nostra fotògrafa particular, encara que aquesta vegada, donada la quantitat de gent, no ens ha pogut fer reportatge fotogràfic. 
Aquest any la marea era blava i taronja, i el tren ha anat recollint gent a totes les estacions al llarg del Vallès, semblava ben bé que fos un tren muntat per la cursa, de bon matí.
Un airet fresc, agradable. Humitat suportable. Temperatura perfecta. Bona companyia. No es podia demanar res més per fer una bona cursa. O potser sí. Estar entrenada; però això ja és una altra cosa.
Trobar-se entre més de 25.000 persones és difícil, però finalment ho hem aconseguit, quan quedava poc per començar. No hem tingut temps d'escalfar ni d'anar al lavabo, quina manera més poc seriosa de començar una cursa, potser ja anem massa confiats, l'experiència, ja se sap. 

Sortíem de darrere de tot, en la segona onada. A les 10 han donat el tret de sortida, i nosaltres, a poc a poc, hem anat avançant, fins arribar a l'arc de sortida; ens ha costat quinze minuts, i mentre hi arribàvem pensàvem que els primers ja devien anar per la meitat de la cursa.
Hem sortit junts, enmig de la massa. La gràcia d'anar al final --avui ho he constatat, no em creia que pogués passar-- és que avances gent. Jo tenia por de no avançar a ningú i quedar-me enrere, però no ha estat així. 

Els primers dos quilòmetres, fins al Paral·lel, una mica per sobre dels 6 minuts. No podíem fer gaire cosa més. Paral·lel amunt, que aquest any no ens ha semblat que fes tanta pujada, hem anat millorant el temps, però en algun moment la Karibel ens ha abandonat, per seguir al seu ritme. 

Gran Via, on féiem gairebé 4 quilòmetres. Jo m'havia estudiat l'altimetria i havia descobert que encara que sigui poca, fa una lleugera pendent. Mentalitzada així, m'he disposat a menjar quilòmetres, intentant oblidar una necessitat urgent d'anar al lavabo. Abans de sortir havíem comentat que no passava res, que suant eliminaríem líquid i se'ns passarien les ganes, però es veu que no suava prou. 
A l'alçada de plaça Universitat la meva situació era una mica preocupant i he avisat al Nano que parava per anar al lavabo d'un bar (ficar-me entre els arbustos de la Gran Via m'ha semblat poc adequat). M'ha mirat amb cara al·lucinada, i allà m'ha deixat. M'ha donat la sensació que mai havia pixat tan ràpid, i amb tot, quan m'he reincorporat, havien passat gairebé dos minuts. Per un moment he tingut por de sortir i trobar-me que havia passat tothom, però per sort havíem anat avançant força gent des del començament. 
Més descansada, he seguit endavant. Era poc abans del quilòmetre 5, i anava bé, però se m'havia trencat una mica el ritme. A més, veia impossible recuperar el temps perdut, així que he decidit prendre-m'ho amb calma i gaudir de la cursa. 
A Marina hem girat per començar a baixar cap al final, i al quilòmetre 8 ens han donat aigua. Anava tan tranquil·la que m'he permès el luxe de parar-me a beure aigua --uns segons--. He continuat, pensant que els dos darrers quilòmetres sempre són llargs, i al capdamunt de la Via Laietana, ja al quilòmetre 9, m'he tornat a parar un moment, a mirar la marea blava i taronja que baixava, que era impressionant. 


Baixant, baixant, a poc a poc, preparant-me per fer un sprint al girar cap a la meta. Encara que anés molt malament de temps, em feia il·lusió. I així ho he fet, i he entrat a la meta fent gambades llargues i sprintant com si m'hi anés la vida. 
1.02.25. El pitjor temps de 10 km de la meva vida corredora. M'he consolat dient-me que si no hagués parat per anar al lavabo hauria fet el millor temps de les curses de Bombers. 
La Karibel i el Nano feia segles que havien arribat, 54 i 57 minuts, respectivament. Ja deia jo, que si corrien sense mi, ho feien molt millor. 


Això sí, he decidit entrenar-me una mica per fer curses de 10 km, que aquest any està sent una mica desastrós. Això sí, jo m'ho passo bé, que és el que importa, al cap i a la fi. 


diumenge, 10 de març del 2013

5 Milles femenines de Valldoreix


Sempre em fa il·lusió fer les curses de casa --Sant Cugat, Valldoreix, La Floresta--. La d'avui, a més, era una cursa especial, amb al·licients diversos; el més important de tots era que corria amb tres amigues, dues de les quals no n'havien fet mai cap, i la primera cursa sempre és una cosa especial.

De tota manera, no acabava de tenir-les totes; coneixia una mica el recorregut, i em feia por que no volguessin venir més, perquè sabia que era un recorregut dur. Amb tot, són dues dones decidides, fortes i se n'han sortit molt bé. Millor que jo, tot s'ha de dir, com ara explicaré.

Es podien fer 5 milles (8 km) o 2.5 (4 km). Les meves amigues novates, que no corren habitualment, s'havien apuntat, amb molt seny, a la de 2.5. La Karibel i jo, corredores amb una cert experiència, ens havíem apuntat a la de 5 milles. El recorregut era exactament el mateix, fent una volta o dues voltes.

Un dia perfecte per córrer. Temperatura agradable, un lleuger aire, gens d'humitat. Molt ambient davant del pavelló esportiu de Valldoreix. Com que sabíem que el recorregut era dur --unes pujades considerables-- hem decidit que cadascuna aniria al seu ritme i ens trobaríem al final.

A la sortida ja m'he separat de totes. Carrer Guineu amunt, pujada coneguda de les sortides en bici, cap a la Salut. De seguida, a l'esquerra hem agafat el camí que entra al bosc, amb una baixada inicial, que animava. Jo sabia el que venia després, i he dosificat les forces. Pujant i pujant, a ritme ben lent, sobre la punta dels peus. El bosc, de colors brillants. Per sort, de seguida hem agafat un sender a l'esquerra i ha començat un bon tros amb pendents i pujades suaus. El problema era que un sender per passar 500 persones és una mica incòmode, i encara més si has d'anar vigilant per no ficar els peus als bassals. Era qüestió d'anar amb compte i prendre-s'ho amb calma, aprofitant  per gaudir del bosc.

Pujant i baixant hem arribat a la zona urbana. Pujadeta, tram pla, baixada i de sobte, quan començava a pensar que devia faltar poc pels 4 km, perquè portava gairebé 20 minuts, un revolt i una pujada increïble. Els comentaris i les cares de la gent feien riure. Unes maleint, altres caminaven directament, altres seguien pujant com si tal cosa. He de reconèixer que jo he pujat caminant, i aquí he espatllat la cursa (en aquesta foto, encara que no sortim nosaltres, es pot veure com era la pujada, per les cares i la posició de la gent).

Reprendre la marxa a dalt m'ha costat moltíssim, i tot i que llavors ha començat la baixada cap a l'arc d'arribada, el meu cervell ja havia decidit que no tornava a fer una altra volta, que amb una en tenia prou.

He passat l'arc d'arribada. 25 minuts, poc més de 6 minuts el quilòmetre, el meu temps habitual. Mentre esperava que arribessin la Núria i l'Esther, que també feien els 4 km, anava pensant explicacions per justificar-me. Al final ho he deixat córrer. No en tenia cap; simplement, que m'havia fet mandra tornar a passar per les mateixes pujades, que amb una volta ja n'havia tingut prou. Ni tant sols era que estigués molt cansada, simplement que passar per l'arc d'arribada ha estat massa temptació per a mi.

Uns minuts després ha arribat la Núria, satisfeta de la seva cursa. Una mica més tard, l'Esther. Totes dues havien pujat corrent la pujada que jo havia fet caminant, i havien aconseguit fer el recorregut en un bon temps. Estaven contentes. A mi m'ha agradat estar allà per rebre-les.
La Karibel ha arribat 10 minuts més tard, en un temps prou bo, encara que a ella no li semblés, i ens hem explicat les incidències.

I llavors, el premi, un dels al·licients de la cursa. Massatge i piscina. L'Esther s'ha quedat fent-se un massatge, i les altres ens hem anat a la piscina. Quin plaer poder dutxar-se després de córrer i ficar-se en una piscina d'aigua tèbia. Nedar una mica, estirant els músculs cansats (encara que només hagués fet 4 km els meus músculs estaven una mica cansats).















Una cursa per repetir; i el millor, que les meves amigues que s'estrenaven han quedat contentes, i penso que les podrem animar a fer més curses, encara que siguin de distàncies curtes, que de fet a mi ja m'estan bé. Fer curses m'agrada, encara que no corri gaire o les faci més curtes, i poder compartir-ho amb les meves amigues és una cosa genial.

Gràcies, Karibel, Esther i Núria, per compartir aquest matí de diumenge amb mi :-)

diumenge, 10 de febrer del 2013

Corro contra el Càncer, a Sabadell


Parc Catalunya, a Sabadell. 1.500 corredors, amb ganes de passar-s'ho bé, contribuint al mateix temps a una causa solidària. El fred que tocava per l'època de l'any, o sigui, bastant. Sabia greu pels voluntaris i els acompanyats, els corredors no, que estàvem allà per voluntat pròpia i a més córrer amb fred és saníssim.

Una cursa de mesura humana, cinc quilòmetres pel parc, una mena de cross camp a travès. El Parc Catalunya està en una petita elevació de terreny, i el camí transcorre entre gespa i arbres, amb pujades i baixades, i un terreny, en algun punt, una mica irregular.

La sortida semblava una festa; de fet, tanta festa, que ni tant sols ens hem adonat de que començava, fins que hem vist que tothom al nostre voltant corria, i ens hi hem afegit. Allò semblava un "sálvese quien pueda", tots saltant entre herbes i esquivant els primers arbres. A poc a poc ens hem anat situant i agafant el ritme.



La Karibel m'havia advertit que estava refredada i que no podria córrer gaire ràpid. He de donar les gràcies a qui sigui que li ha encomanat el refredat, perquè refredada i tot, el seu ritme era bastant superior al meu. He anat aguantant dignament, encara que de tant en tant li havia de demanar que afluixés el ritme.

Un circuit molt agradable, un parell de rampes de pujada una mica més forta, baixades, i trams planers. S'havia d'anar vigilant tota l'estona on posaves els peus, per no entrabancar-te, i així el camí transcorria més ràpid. A més, nosaltres, que aquesta vegada portàvem fotògrafa oficial, que ja ha quedat contractada, també havíem de vigilar per posar la nostra millor cara quan passàvem pel seu costat; com es pot veure, a la Karibel li sortia molt millor que a mi.



Arribant al quilòmetre quatre hem trobat la rampa més llarga i més forta. Jo ja estava força cansada, perquè m'he acostumat a córrer molt a poc a poc. Per un moment he estat temptada de caminar un moment, per encarar bé el darrer quilòmetre, però m'ha fet vergonya i he pensat que sis o set minuts més no eren res, que passarien de seguida. Quan hem arribat a dalt i hem enfilat el tram final, que acabava en baixada, m'he recuperat, i hem arribat a la meta així de sincronitzades.


El millor, el temps. 25.06 segons el meu rellotge, un molt bon temps per a 5 quilòmetres; ja deia jo que corria molt més ràpid del que és habitual en mi. Val a dir que potser no eren exactament 5 km, segons els corredors professionals amb rellotges que comptaven la distància, però com que els organitzadors no han parat d'insistir en que eren 5 km comptats amb GPS, jo m'ho he cregut i estic més que satisfeta.


Una cursa molt maca, que suposo que repetirem l'any vinent, tant per la causa, que s'ho val, com per la distància i el circuit. I per arrodonir-la, he marxat muntada en una grua --sempre havia volgut anar-hi--, perquè l'amiga fotògrafa que ens acompanyava ha tingut un petit problema amb la vorera a l'aparcar i ha hagut d'avisar a la grua perquè s'emportés el cotxe. Espero que malgrat tot ens vulgui acompanyar a la propera, com a fotògrafa o com a corredora.




diumenge, 20 de gener del 2013

Cursa del barri de Sant Antoni

M'agrada la rutina, les coses ordenades i regulars (encara que no ho sembli). Per això m'agrada repetir les curses que ja he fet, que conec. Em fa il·lusió que formin part de l'entramat de la meva vida.

Avui, dins les festes del barri de Sant Antoni, es corria la cursa de Sant Antoni, la seva 35a edició, que es diu aviat. Jo era el segon cop que la corria, i aquesta vegada el Nano ha vingut amb mi, com ja comença a ser habitual.

Ahir a la nit un refredat imprevist em va provocar febre i molt malestar, el que toca. No sabia si podria córrer, però com que aquest matí no tenia febre, he pensat que l'exercici i suar una mica anirien bé per matar els virus diversos. Així que dopada amb Frenadol i sense fer cas al núvol de cotó que tenia dins el cap i que feia que tot resonés ens hem dirigit a la cursa.

Temperatura perfecta. La pluja d'ahir havia deixat un dia net, una mica humit, però agradable. Recordo que l'any passat em sentia una mica sola, enmig de la multitud de corredors que semblava que es coneixien tots. Aquest cop anava amb el Nano, i sentia que formàvem  part de la multitud.

Hem començat corrent molt a poc a poc, perquè hi havia molta gent i el carrer era estret. Amb tot, el primer quilòmetre ja he vist que allò seria dur. Quan he vist que portava 6 minuts i que no podia amb la meva ànima, que semblava que tingués una cosa dins el cap que es movia, m'he preocupat, pensant en que em quedaven uns 50 minuts. He pensat que quan m'escalfés se'm passaria i correria millor.

Hem anat avançant. El Nano també deia que li costava, potser és que hi havia més humitat de la que pensava. Potser ho deia per consolar-me i animar-me. El carrer Sepúlveda fins a la plaça Espanya, entre el quilòmetre 1 i 2, m'ha semblat l'Everest, no s'acabava mai. I llavors ha vingut la Gran Via, que ha acabat amb les meves forces. Intentava mirar els edificis, el cel i els núvols, la gent que corria, per distreure'm, però no hi havia manera. Només podia pensar en els quilòmetres que faltaven, i em semblava etern.



Quan hem girat a la Ronda Universitat, més enllà del quilòmetre 3, ja havia pres una decisió. Intentaria arribar fins al 5 (em semblava impossible) i pararia allà. Feia una lleugera pendent i m'ha ajudat. Enfilant el carrer Tamarit he vist els arcs dels 5km al fons. He apretat les dents i he intentat accelerar una mica; ja que ho deixava allà, almenys fer-ho dignament. He passat l'arc amb 29:23 minuts, encara m'ha soprès córrer per sota dels 6 minuts el quilòmetre tota l'estona, i allà m'he quedat.

El Nano, que per un moment crec que ha estat temptat d'abandonar amb mi, ha seguit endavant. Jo he anat tranquil·lament fins a l'arribada, que estava allà mateix. He entrat --no passant per sota l'arc, evidentment, sinó per davant-- amb els que arribaven primers. M'ha fet gràcia, de tota manera, perquè la gent que estava després de l'arc no podia saber que no l'acabava de passar, i pel color de la meva cara --el seu to vermell semàfor habitual-- bé podia haver fet la cursa a velocitats supersòniques.

He recollit les coses, m'he canviat, i he anat a l'arribada a esperar l'entrada del Nano, que ha arribat en 57.13, tot un rècord. Ha dit que havia estat dur, però hem pogut comprovar que sense mi corre molt més ràpid, així que a la propera o jo m'espavilo, o haurà de córrer sol, a veure de què és capaç.

Pensava que em sabria greu haver abandonat, però la veritat és que no ha estat així. Hi havia una causa que ho justificava, i estic segura que la propera la faré bé. I el millor de tot, he acabat amb els virus! m'ha desaparegut el núvol de cotó i la resta de simptomes del refredat. Així que ja ho sabeu, si veieu que us comença un refredat, a córrer!

dimarts, 1 de gener del 2013

XIV Sant Silvestre Barcelonesa

A les 5 de la tarda a la plaça del Rei amb el meu germà i un amic seu, preparats per a la XIV Sant Silvestre Barcelonesa. Jo repetia, perquè l'any passat em va encantar; el Nano i el Javi era el primer cop que la corrien, i a més era la primera cursa del Javi, una cursa preciosa per començar.

Els voltants de la biblioteca plens de gent taronja, escalfant, parlant amb amics i coneguts, tots amb les mateixes cares d'il·lusió d'acabar l'any amb aquesta cursa que ja és tradicional a Sant Cugat.

A 2/4 de 6 van donar el tret de sortida. Els primers metres costava avançar, la gent estava molt junta, però a poc a poc vam poder agafar el ritme. Començar una cursa en una lleugera baixada és molt agradable, et permet anar agafant el ritme sense cansar-te. 

Llum de capvespre d'un dia especialment net. Temperatura suau --10 graus-- i humitat decent. Ritme tranquil, perquè darrerament corro molt poc i tenia por de no aguantar els 10 km. Vam perdre al Javi als primers quilòmetres, una estona perquè anava al davant i després al darrera. Nosaltres vam anar fent junts, saludant gent que coneixia. Córrer a la teva ciutat és maco, perquè vas trobant gent coneguda que t'anima. 

Els meus pares i el meu germà Lluís ens esperaven al km. 6, al costat de casa seva, per animar-nos i fer-nos aquesta foto, on ja no fem la mateixa bona cara del començament. Jo ja anava adoptant el meu característic to de semàfor. 

A partir d'aquest punt vaig decidir baixar una mica el ritme. Quedaven quatre quilòmetres i em notava una mica cansada. El Nano va seguir endavant, jo vaig anar fent, vaig afluixar una mica i vaig seguir bé. A més, sabia que quedava una pujada i després ja venia un bon tram de baixada fins al carrer Villa. 

A l'alçada de l'Arxiu Nacional la gent ja anava molt espaiada. Semblava que fóssim uns pocs els que corríem. El carrer Villà, fins al Golf, es fa llarg, sort que tornava a haver la pancarta que algú col·loca, animant i informant que ja portem 8.2 km, només ens en queda1.8. Rambla Ribera avall, Rambla Ribatallada, Francesc Moragas i per fi, la recta final, per passar els arcs de l'arribada. 

De lluny ja vaig veure l'hora; havia superat l'hora, vaig esprintar --si més no a mi m'ho semblava-- perquè arribava bé i no volia fer molt temps. Finalment, 1:01:26, dos minuts menys que l'any passat. No sé perquè, aquesta cursa de Sant Silvestre és la que trigo més; deu ser per l'hora o perquè Sant Cugat és un terreny més dur que Barcelona? 

A l'arribada em vaig trobar moltíssima gent coneguda, que em va fer il·lusió veure. La Maria, la Clara i l'Albert, la Maite i el Lluís.... tots havien corregut i havien acabat abans que jo. Encara que no anéssim junts m'agrada compartir la cursa i comentar-la després. 

El Nano ja havia arribat feia uns minuts, però em va costar molt trobar-lo. Sort que el Ramon s'havia quedat amb els nostres jerseis, va ser un plaer poder-nos-els posar. Gràcies! 

Una cursa magnífica, que espero repetir l'any vinent, amb la mateixa gent i els qui es vulguin afegir. I sobretot, una molt bona manera d'acabar l'any.