diumenge, 28 d’octubre del 2012

Cursa de la dona 2012



Recuperant els bons costums, avui he tornat a fer una cursa; aquesta era d'obligada participació, encara que fos l'única que fes en tot l'any. La Cursa de la dona, que té com a objectiu recollir fons per lluitar contra el càncer de mama. 

Ja la vaig fer l'any passat; va ser una cursa divertida, passada per aigua de principi a fi. Vaig anar-hi amb la Karibel, i aquest any hi hem tornat, en un dia totalment diferent. Un fred d'hivern i un dia clar i net, d'aquests perfectes per córrer.

M'encanta baixar a Barcelona en tren els dies de cursa, sobretot quan són d'aquestes multitudinàries. 15.000 participants, moltes del Vallès, pel que es podia apreciar al tren, ple de dones de totes les edats i condicions, fàcilment identificables per la samarreta rosa i per aquesta mena d'excitació feliç que genera fer una cursa.

La plaça Espanya i l'avinguda Maria Cristina plenes a vessar; música d'aquesta que et fa pessigolles per dins i et contagia el bon humor i les ganes de córrer. No hi havia cues als lavabos ni al guardarroba, molt ben organitzat. S'ha de felicitar a la gent del guardarroba, que tenen molt més mèrit que les que corríem. Nosaltres hi estàvem entre mitja hora i una hora, elles portaven allà des de les 8 del matí, a l'ombra, passant fred i rebent amb un somriure a tothom. 

Amb la Karibel ens hem col·locat a la línia de sortida, al davant de tot, perquè sabíem que és una cursa en la que molta gent camina, i si surts des de darrera costa molt avançar i molestes. 10 minuts abans de la sortida preparades, ballant, cantant i aplaudint, 15.000 dones amb moltes ganes de córrer i caminar.

Hem sortit molt bé, a bon ritme, en direcció Gran Via. El primer quilòmetre hem anat juntes, després ja he vist que no podria seguir el ritme de la Karibel i ens hem separat. He anat fent, Gran Via endavant, mirant la gent, el cel, els arbres que comencen a vestir-se de tardor. 

Córrer amb una mica de fred i vent és un plaer, sense aquella humitat que fa que el cos pesi el doble. A la plaça Universitat hem girat i hem començat a pujar i baixar pels carrers, abans d'enfilar el Paral·lel. Poca gent animant, però la que hi havia molt engrescada. Al començament del Paral·lel m'he parat uns segons, mirant la marea rosa que anava pujant, amb l'arc de triomf al final. Ja quedava poc.

He començat a pujar el Paral·lel, intentant no mirar el final, perquè aquell arc semblava allunyar-se, en lloc d'estar més a prop. Cansada, però contenta, quan he sentit un noi que deia,  poc abans d'arribar, "vinga, que feu menys de 35 minuts". Enfilant l'avinguda Maria Cristina he accelerat, buscant l'arc d'arribada, que sempre sembla que no arriba mai, els darrers metres. De lluny veia el cronòmetre, apropant-se als 35 minuts ràpidament. Finalment, l'he passat als 35:18, molt millor que l'any passat, que vaig fer 37:04. 

 

Satisfeta, he buscat a la Karibel, que havia d'arribat feia segles, i m'esperava ja canviada. Hem comentat la cursa, ens hem fet les fotos de rigor i hem marxat cap a plaça Catalunya, a recuperar forces esmorzant al Zurich, com l'any passat. He de reconèixer que aquesta estona final de xerrera és una de les millors coses de la cursa. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada