diumenge, 29 d’abril de 2012

III Cursa nocturna de l'Hospitalet

Per si algú no ho sabia, m'agrada córrer de nit, preferiblement de matinada. Com que sembla que a ningú se li ha acudit fer curses a les sis del matí --no sé perquè, la veritat, és la millor hora--, quan vaig veure que feien una cursa nocturna, vaig decidir apuntar-m'hi.

El fet que fos a l'Hospitalet la feia més interessant. Les meves amigues que hi viuen em van acollir, em van alimentar --dinar i sopar-- i a sobre em van permetre dutxar-me i la Bego fins i tot es va animar a acompanyar-me, encara que no hi estigués inscrita. Què més volia? Així, qualsevol fa una cursa.

La cursa començava a les 9. La pluja, que havia anat aguantant tota la tarda, va decidir fer acte de presència llavors, una pluja suau, que d'entrada no semblava gaire cosa. Molt ambient al voltant de la ciutat de la Justícia i del centre comercial Gran Via2. Samarretes blaves, música i ganes de córrer.
Jo anava sola, però no m'importava, perquè sabia que poc abans del km 2 trobaria la Bego, que m'esperava per córrer amb mi. Mentre escalfava, mirant com s'anava fonent el dia, pensant que era una llàstima no tenir el mòbil per fer fotos dels núvols, la llum i l'ambient.

A les 9 en punt van donar el tret de sortida. Ja s'havia fet fosc. Feia una estona que queia una pluja suau, que deixava el terra relliscós i donava un aire fantasmagòric a l'ambient. No coneixia el recorregut, però m'havien dit que estava bé, que no era gens dur. Bones sensacions; ritme més ràpid del que és habitual en mi, perquè la cursa començava en una lleugera baixada.

Després d'una petita pujada, vaig trobar la Bego, el Josep Maria i el Luis. Vam començar a córrer juntes, com a la meva primera cursa, ara fa un any. Igual que llavors, la vaig anar seguint, intentant baixar el ritme, sense aconseguir-ho. Sempre per sota dels 6 minuts el quilòmetre, que és el meu temps habitual. Patia, pensant que al final ho pagaria. Però era un recorregut tan agradable, amb tants trams que em semblaven de baixada o lleugera baixada. I el fet de córrer sense sol, ni calor, ajudava molt.

Al quilòmetre 5 vam passar per la línia de meta, 00:29:35, casi mig minut per sota del meu temps. La veritat és que ja m'hi hauria quedat, cinc quilòmetres és una distància agradable, raonable. Però no, només era la meitat, encara quedava tornar a fer el circuit. Quilòmetre 6, quilòmetre 7, més o menys bé. A partir del 7 vaig començar a patir; la Bego, que em veia la cara, m'animava. Em va dir que seguiríem la línia blanca del terra fins al final, així em distreia.

Cap al quilòmetre 8.30 vaig començar a odiar-la. No volia seguir i menys córrer cada cop més ràpid. Em deia a mi mateixa que no era res, 8 minuts més i ja estaria, però el meu cos no em feia cas. Amb tot, no podia decebre la Bego --i 8 minuts no és res, i a cada cursa em passa el mateix-- així que vaig serrar fort les dents i vaig seguir endavant. Quan quedaven uns 300 metres vaig reaccionar i les meves cames van ser capaces de córrer més ràpid, perquè ja estava, no era res.

Meta. 00:59.13!. Tot un rècord. El meu millor temps, encara que en aquell moment estigués tan marejada que fos incapaç de celebrar-ho.

Satisfeta, vaig començar a caminar cap a casa de la Bego, on havíem quedat. Sensació d'irrealitat, entre el cansament, el mareig i la pluja que anava caient. Em sentia bé, però una mica perduda en aquells carrers que no coneixia, envoltada de les llums de la ciutat que es reflectien en el terra i en la lleugera boirina que m'envoltava. Per sort, vaig arribar a casa seva. Dutxa calenta, entrepans i pastís d'aniversari i dues copes de cava, que van fer que tornés a casa mig flotant.

diumenge, 22 d’abril de 2012

Cursa de Bombers 2012

Em feia il·lusió tornar a córrer la cursa de Bombers. Va ser la meva primera cursa, l'any passat, i volia comprovar si l'ambient que recordava era fruit de la novetat o si realment era especial. He pogut comprovar-ho: és una cursa especial.

Aquest cop corria amb el meu germà Nano, que s'estrenava, com jo, amb la cursa de Bombers, em feia il·lusió. El meu germà s'ha convertit en el meu company d'aventures esportives, ja siguin excursions, curses o el que es presenti. He tingut la sort d'anar descobrint els meus germans a mesura que m'he fet gran, i han passat de ser només germans a ser amics, amb qui comparteixo aficions i paraules.

Bombers. Cursa molt professional. 24.000 participants. El tren cap a Barcelona, les Rambles, els carrers al voltant del parc de la Ciutadella eren una marea lila de bon matí. Organització magnífica; guardarroba sense cues, moltíssims lavabos, i aigua abans de començar. El temps, bo. Temperatura perfecta, airet, bastants núvols. Això sí, una humitat altíssima, que m'ha jugat una mala passada.

Hem sortit a ritme tranquil, perquè així ho havíem decidit i perquè era difícil fer-ho d'una altra manera, envoltats de la massa lila. Al primer quilòmetre ja suava com si portés hores corrent, i he pensat que la humitat --i el fet de no haver dormit gaire-- em farien la cursa dura.

Ens hem adaptat bé al mateix ritme; el Nano sempre al davant, jo seguint-lo. Passeig Colom fins al Paral·lel, bé. Paral·lel amunt, xino-xano, una mica més dur, però anàvem fent. Els temps de pas, una mica per sobre del que hauria volgut, una mica més de 6. Era difícil, de tota manera, avançar molt més ràpid sense molestar la gent.

Floridablanca, Gran Via. Llarguíssima. Això sí, molt animada, amb grups de tambors que engrescaven els corredors. El Nano em parlava de tant en tant, però jo ja no podia parlar gaire. M'estava costant força, els quilòmetres passaven lents, a diferència d'ell, que s'ho passava genial i se li feia curt. Marina i tornar per Ausias March fins a Via Laietana. Arribàvem al quilòmetre 8 i no podia més. M'ha agafat flato, i he deixat que el Nano tirés sol, i jo he anat fent, pensant allò de que eren poc més de 10 minuts, i això, en tota la vida, no és res.

Via Laietana avall, menys de dos quilòmetres. He reservat les forces pels darrers 500 metres. I allà he corregut amb totes les meves forces, que tampoc eren tantes. Els arcs d'arribada sempre semblen lluny, com un miratge, però finalment he arribat, mig morta. El Nano ja m'esperava allà, i ha estat genial trobar-lo i compartir amb ell l'emoció de la carrera.

El temps, dolent. He empitjorat respecte a l'any passat, 1:00:32;  que hi farem. En canvi el Nano ha baixat dels 60', amb 59:36. Felicitats!






divendres, 6 d’abril de 2012

Petites fites

Fites de tot tipus, cada cop més seguides: arbres, bancs, senyals... Qualsevol cosa es pot convertir en un esquer, per fer-me avançar uns metres més. 


Hi ha dies, com avui, que són molt necessàries. Com si portés tot el pes del món a sobre, avanço molt a poc a poc, arrossegant les cames. Uns metres més i una altra fita. I després, una altra. I així vaig fent, quilòmetre a quilòmetre. 


I és en dies com avui que descobreixo una de les raons per les quals m'agrada córrer. Només en l'activitat física --especialment córrer, que és més dur-- la meva voluntat s'imposa; córrer, en alguns moments, és purament una decisió de la voluntat, que obliga al cos a tirar endavant. No s'hi valen excuses. La meva voluntat, feble, no pot ni amb el cap ni amb el cor, però el cos encara el pot dominar, i per això m'agrada tant aquest tipus d'activitat. Em sento senyora del meu cos.