diumenge, 22 de gener del 2012

1a cursa: Cursa del barri de Sant Antoni


Apuntava el dia a l'estació de Sant Cugat. Ensonyada, em preguntava què em portava a Barcelona, tota sola, a córrer una cursa.

El pati interior dels Salesians de Rocafort: punt de trobada dels corredors. M'encanta mirar a la gent, els que comencen a escalfar concentrats en la cursa, els que sembla que estan allà per petar la xerrada. He sortit a córrer una mica, per escalfar, envoltada de corredors i corredores de totes les edats i condicions. Temperatura perfecta, ideal per córrer, un aire net, sense humitat, i una llum blanca, de dia acabat d'estrenar.

A les 9.30 en punt han donat el tret de sortida als 3.500 corredors. Jo, seguint el meu costum, he intentat posar-me al davant, just darrera dels calaixos on se situen els que ja han fet la cursa altres vegades i tenen un temps més bo. Així, he sortit davant de la massa, perquè em poguessin anar avançant sense por de quedar-me l'última directament.

Bones sensacions. Havia escalfat bé i he començat a córrer intentant agafar un ritme tranquil.


Com sempre em passa a les curses, el primer quilòmetre l'he fet en menys de 6 minuts, i he intentat baixar el ritme. Amb tot, el segon i tercer quilòmetres he anat rebaixant temps, sorprenentment. A partir d'aquí m'he mantingut, fent sempre menys dels 6 minuts per quilòmetre. He arribat als 5 quilòmetres contenta, fent un sprint i tot, en 29.16 minuts.

He agafat l'aigua, i m'he pres el quilòmetre següent amb calma, pensant que després venia la pujada del Paral·lel, entre el km. 6 i el 7. A poc a poc he començat a pujar; jo crec que estava tan obsessionada amb la pujada, que per això se m'ha fet més pesada. No s'acabava mai! I el pitjor ha estat que després, fins a la Gran Via, també feia una lleugera pujada. Amb tot, he arribat al km. 8 encara per sota dels 6 minuts per quilòmetre, sorpresa de seguir mantenint el temps, no m'havia passat mai abans.

Dos quilòmetres. Només dos quilòmetres, no era res, però se m'han fet una mica pesats. Els darrers 500 metres he accelerat el ritme, passant un arc rere l'altre --n'hi havia més de 5 arcs fins arribar al definitiu, que es veia al fons, lluny. He travessat l'arc i he mirat el rellotge: 59.10, no m'ho podia creure!

Mentre corria anava mirant la gent, les situacions curioses, els personatges que et dius que sortiran a les fotos, als reportatges. Cap al quilòmetre 5 un pare que corria --bastant més ràpid que jo-- empenyent el carret on portava dos nens, que anaven cantant, com si li marquessin el ritme. Pujant el Paral·lel, un noi que corria descalç, com si res. L'he seguit una estona --poca-- i em meravellava veure com trepitjava el terra, com si fos una superfície suau.

Mentre tornava cap a casa, al tren, pensava que ja tenia la resposta al que em preguntava a l'inici del viatge. Totes les curses tenen alguna petita --o gran-- satisfacció, et deixen un regal. La d'avui ha estat la satisfacció d'haver rebaixat el temps de la darrera cursa en 4 minuts, i la sensació plaent de córrer sense que res em fes mal.

A per la propera, el 12 de febrer, a l'Hospitalet.


dimecres, 18 de gener del 2012

A vegades la màgia no funciona

Hi ha dies que no.

Dies que et costa aixecar-te. Encara no són les 6 i trobes mil i una excuses: has dormit poc, o malament, o sembla que fa fred.... Amb tot, aconsegueixes aixecar-te, recordant-te que després valdrà la pena, que si surts a córrer, hi haurà alguna cosa màgica que farà que després estiguis molt millor.

Fa molt fred. El terra, cobert en alguns trams per una fina capa de gel, fa crec-crec sota els peus. Al cel, la lluna minvant et contempla amb un somriure, acompanyada d'un estol d'estels brillants.

Comences a córrer. Avances cap a la foscor, per la carretera, sota els estels i la lluna. Cap i cos totalment deslligats, com si no tinguessin res a veure. Vint, trenta, quaranta minuts. Corres bé, tot i no sentir-te les cames quan te les toques, com si estiguessin adormides, com si fossin de suro.

De tornada, trobes a faltar alguna cosa. Has corregut bé, fins i tot més ràpid que altres vegades. Però falta alguna cosa. Aquella sensació plaent que et deixa el córrer, sensació de benestar, de felicitat. Les endorfines, que per una vegada, t'han fallat. I queda una sensació una mica trista, com si t'haguessin estafat, perquè ja se sap, a vegades, la màgia no funciona.

Amb tot, racionalment estàs contenta: perquè has sortit a córrer, com t'havies proposat; perquè has corregut bé i et sents bé amb el teu cos. I penses que la màgia de les endorfines, al cap i a la fi, és un regal afegit, que si no hi és sempre, el valoraràs més quan el tinguis.

dilluns, 16 de gener del 2012

Pla general.

Una ciutat qualsevol. És de nit.
Brilla el terra humit sota un cel vermellós.

De sobte, la càmera s'apropa.

Pla picat.

Una dona de negre. Abstreta. Immersa en els seus pensaments.
Corre sense rumb. Vagareja pels carrers de la ciutat.
De tant en tant sembla despertar i mira a dreta i esquerra, sorpresa.
No sap ben bé on està. Segueix corrent.

De sobte, comença a ploure.
Un camí de terra. Una via de tren.
La dona corre, cara enlaire, gaudint de la pluja.
Sembla feliç. Com si hagués despertat d'un somni.
Accelera el pas. Ja sap on és. Corre cap a casa.
Es fa tard.

El pla s'allunya.
La ciutat comença a despertar.
Els cotxes recorren els carrers mullats.

diumenge, 1 de gener del 2012

5a cursa: XIII Sant Silvestre barcelonesa

Vesprejava. Un cel de pintura japonesa i temperatura suau.

2.500 participants davant la biblioteca del Mil·lenari, i aparentment el mateix nombre de familiars, amics i acompanyants, que animaven i donaven un ambient encara més festiu a la sortida de la cursa.

Mentre esperava que comencés anava buscant els amics que sabia que havien d'estar entre els participants, però entre la multitud era impossible veure ningú. De tota manera, com que sabia que correria molt lenta, no em va importar, vaig pensar que ja els trobaria al final.

La cursa començava en lleugera pendent, com la del DIR. M'havia posat bastant al començament, amb la idea d'anar deixant passar fins a quedar a la meva posició. Sempre em fa l'efecte que si surto cap al final em quedaré l'última, i em fa una mica d'angunia. Vaig sortir amb una mica de por, però de seguida vaig tenir bones sensacions, les cames em responien bé i gairebé no notava l'isquio que em fa la guitza.

La gent m'anava passant, i jo anava mirant embadalida el cel, que anava canviant de color, passant per tots els tons de la paleta de l'arc de Sant Martí. Després de fer el primer quilòmetre en 5.35, vaig afluixar, per agafar el meu ritme, que és una mica superior. Pels carrers de Sant Cugat em distreia mirant la gent que animava. Enfilant el camí del monestir em vaig haver de recordar que estava fent una cursa, tan mirar el cel m'anava quedant enrere; però és que el monestir retallant-se contra el cel del vespre era una meravella i s'havia de mirar bé.

Entre el quilòmetre 3 i 4 --baixant Rius i Taulet, enfilant el camí de Can Ganxet-- vaig tenir un moment de desànim, vaig pensar que estava cansada, que potser no valia la pena l'esforç... però vaig anar fent i cap al quilòmetre 5 ja vaig agafar el ritme i anava bé, pujant cap a l'Arxiu Nacional, ja fosquejant. La lluna creixent i algun estel vetllava per nosaltres, mentre enfilàvem els darrers tres quilòmetres, més enllà de l'Arxiu, ja de baixada.

A cada quilòmetre anava mirant el temps. Per sort, no tenia cap expectativa, perquè anava entre 1 i 2 minuts per sobre dels 6 minuts per quilòmetre, després del bon començament. Al carrer Villà, que enganya, perquè sembla pla, però fa pujada, una gran pancarta ens animava per fer els darrers 1.800 metres. Jo crec que aquesta pancarta va ser decisiva per a molts, que vam enfilar el darrer tram de pendent i després la Rambla de Ribera amb el neguit d'arribar bé.

Vorejant el golf, el rètol de 9 quilòmetres. El vaig veure amb un noi que esbufegava al meu costat i ens vam animar mutuament, dient-nos que ja estàvem. Vam accelerar. Vaig mirar el rellotge. 58 minuts. Vaig accelerar, com a molt eren 6 minuts i això no és res, en tota una vida. Em vaig trobar bé i vaig seguir cap a la Rambla del Celler, fresca com una rosa, gaudint del millor final que he fet a cap cursa. Això sí, els tres arcs d'arribada abans de l'arc real semblaven allunyar-se una mica.

Al final, 1:03:10, 6.19 minuts de mitjana. Tres minuts per sobre de les altres curses, però ja em va semblar bé, tenint en compte que darrerament feia el quilòmetre al voltant dels 8 minuts.

Satisfeta i contenta d'haver-la fet, vaig gaudir del recorregut i sobretot de l'ambient i de mirar com vesprejava a la meva ciutat. Una bona manera d'acabar l'any.