diumenge, 28 d’octubre de 2012

Cursa de la dona 2012



Recuperant els bons costums, avui he tornat a fer una cursa; aquesta era d'obligada participació, encara que fos l'única que fes en tot l'any. La Cursa de la dona, que té com a objectiu recollir fons per lluitar contra el càncer de mama. 

Ja la vaig fer l'any passat; va ser una cursa divertida, passada per aigua de principi a fi. Vaig anar-hi amb la Karibel, i aquest any hi hem tornat, en un dia totalment diferent. Un fred d'hivern i un dia clar i net, d'aquests perfectes per córrer.

M'encanta baixar a Barcelona en tren els dies de cursa, sobretot quan són d'aquestes multitudinàries. 15.000 participants, moltes del Vallès, pel que es podia apreciar al tren, ple de dones de totes les edats i condicions, fàcilment identificables per la samarreta rosa i per aquesta mena d'excitació feliç que genera fer una cursa.

La plaça Espanya i l'avinguda Maria Cristina plenes a vessar; música d'aquesta que et fa pessigolles per dins i et contagia el bon humor i les ganes de córrer. No hi havia cues als lavabos ni al guardarroba, molt ben organitzat. S'ha de felicitar a la gent del guardarroba, que tenen molt més mèrit que les que corríem. Nosaltres hi estàvem entre mitja hora i una hora, elles portaven allà des de les 8 del matí, a l'ombra, passant fred i rebent amb un somriure a tothom. 

Amb la Karibel ens hem col·locat a la línia de sortida, al davant de tot, perquè sabíem que és una cursa en la que molta gent camina, i si surts des de darrera costa molt avançar i molestes. 10 minuts abans de la sortida preparades, ballant, cantant i aplaudint, 15.000 dones amb moltes ganes de córrer i caminar.

Hem sortit molt bé, a bon ritme, en direcció Gran Via. El primer quilòmetre hem anat juntes, després ja he vist que no podria seguir el ritme de la Karibel i ens hem separat. He anat fent, Gran Via endavant, mirant la gent, el cel, els arbres que comencen a vestir-se de tardor. 

Córrer amb una mica de fred i vent és un plaer, sense aquella humitat que fa que el cos pesi el doble. A la plaça Universitat hem girat i hem començat a pujar i baixar pels carrers, abans d'enfilar el Paral·lel. Poca gent animant, però la que hi havia molt engrescada. Al començament del Paral·lel m'he parat uns segons, mirant la marea rosa que anava pujant, amb l'arc de triomf al final. Ja quedava poc.

He començat a pujar el Paral·lel, intentant no mirar el final, perquè aquell arc semblava allunyar-se, en lloc d'estar més a prop. Cansada, però contenta, quan he sentit un noi que deia,  poc abans d'arribar, "vinga, que feu menys de 35 minuts". Enfilant l'avinguda Maria Cristina he accelerat, buscant l'arc d'arribada, que sempre sembla que no arriba mai, els darrers metres. De lluny veia el cronòmetre, apropant-se als 35 minuts ràpidament. Finalment, l'he passat als 35:18, molt millor que l'any passat, que vaig fer 37:04. 

 

Satisfeta, he buscat a la Karibel, que havia d'arribat feia segles, i m'esperava ja canviada. Hem comentat la cursa, ens hem fet les fotos de rigor i hem marxat cap a plaça Catalunya, a recuperar forces esmorzant al Zurich, com l'any passat. He de reconèixer que aquesta estona final de xerrera és una de les millors coses de la cursa. 

diumenge, 29 d’abril de 2012

III Cursa nocturna de l'Hospitalet

Per si algú no ho sabia, m'agrada córrer de nit, preferiblement de matinada. Com que sembla que a ningú se li ha acudit fer curses a les sis del matí --no sé perquè, la veritat, és la millor hora--, quan vaig veure que feien una cursa nocturna, vaig decidir apuntar-m'hi.

El fet que fos a l'Hospitalet la feia més interessant. Les meves amigues que hi viuen em van acollir, em van alimentar --dinar i sopar-- i a sobre em van permetre dutxar-me i la Bego fins i tot es va animar a acompanyar-me, encara que no hi estigués inscrita. Què més volia? Així, qualsevol fa una cursa.

La cursa començava a les 9. La pluja, que havia anat aguantant tota la tarda, va decidir fer acte de presència llavors, una pluja suau, que d'entrada no semblava gaire cosa. Molt ambient al voltant de la ciutat de la Justícia i del centre comercial Gran Via2. Samarretes blaves, música i ganes de córrer.
Jo anava sola, però no m'importava, perquè sabia que poc abans del km 2 trobaria la Bego, que m'esperava per córrer amb mi. Mentre escalfava, mirant com s'anava fonent el dia, pensant que era una llàstima no tenir el mòbil per fer fotos dels núvols, la llum i l'ambient.

A les 9 en punt van donar el tret de sortida. Ja s'havia fet fosc. Feia una estona que queia una pluja suau, que deixava el terra relliscós i donava un aire fantasmagòric a l'ambient. No coneixia el recorregut, però m'havien dit que estava bé, que no era gens dur. Bones sensacions; ritme més ràpid del que és habitual en mi, perquè la cursa començava en una lleugera baixada.

Després d'una petita pujada, vaig trobar la Bego, el Josep Maria i el Luis. Vam començar a córrer juntes, com a la meva primera cursa, ara fa un any. Igual que llavors, la vaig anar seguint, intentant baixar el ritme, sense aconseguir-ho. Sempre per sota dels 6 minuts el quilòmetre, que és el meu temps habitual. Patia, pensant que al final ho pagaria. Però era un recorregut tan agradable, amb tants trams que em semblaven de baixada o lleugera baixada. I el fet de córrer sense sol, ni calor, ajudava molt.

Al quilòmetre 5 vam passar per la línia de meta, 00:29:35, casi mig minut per sota del meu temps. La veritat és que ja m'hi hauria quedat, cinc quilòmetres és una distància agradable, raonable. Però no, només era la meitat, encara quedava tornar a fer el circuit. Quilòmetre 6, quilòmetre 7, més o menys bé. A partir del 7 vaig començar a patir; la Bego, que em veia la cara, m'animava. Em va dir que seguiríem la línia blanca del terra fins al final, així em distreia.

Cap al quilòmetre 8.30 vaig començar a odiar-la. No volia seguir i menys córrer cada cop més ràpid. Em deia a mi mateixa que no era res, 8 minuts més i ja estaria, però el meu cos no em feia cas. Amb tot, no podia decebre la Bego --i 8 minuts no és res, i a cada cursa em passa el mateix-- així que vaig serrar fort les dents i vaig seguir endavant. Quan quedaven uns 300 metres vaig reaccionar i les meves cames van ser capaces de córrer més ràpid, perquè ja estava, no era res.

Meta. 00:59.13!. Tot un rècord. El meu millor temps, encara que en aquell moment estigués tan marejada que fos incapaç de celebrar-ho.

Satisfeta, vaig començar a caminar cap a casa de la Bego, on havíem quedat. Sensació d'irrealitat, entre el cansament, el mareig i la pluja que anava caient. Em sentia bé, però una mica perduda en aquells carrers que no coneixia, envoltada de les llums de la ciutat que es reflectien en el terra i en la lleugera boirina que m'envoltava. Per sort, vaig arribar a casa seva. Dutxa calenta, entrepans i pastís d'aniversari i dues copes de cava, que van fer que tornés a casa mig flotant.

diumenge, 22 d’abril de 2012

Cursa de Bombers 2012

Em feia il·lusió tornar a córrer la cursa de Bombers. Va ser la meva primera cursa, l'any passat, i volia comprovar si l'ambient que recordava era fruit de la novetat o si realment era especial. He pogut comprovar-ho: és una cursa especial.

Aquest cop corria amb el meu germà Nano, que s'estrenava, com jo, amb la cursa de Bombers, em feia il·lusió. El meu germà s'ha convertit en el meu company d'aventures esportives, ja siguin excursions, curses o el que es presenti. He tingut la sort d'anar descobrint els meus germans a mesura que m'he fet gran, i han passat de ser només germans a ser amics, amb qui comparteixo aficions i paraules.

Bombers. Cursa molt professional. 24.000 participants. El tren cap a Barcelona, les Rambles, els carrers al voltant del parc de la Ciutadella eren una marea lila de bon matí. Organització magnífica; guardarroba sense cues, moltíssims lavabos, i aigua abans de començar. El temps, bo. Temperatura perfecta, airet, bastants núvols. Això sí, una humitat altíssima, que m'ha jugat una mala passada.

Hem sortit a ritme tranquil, perquè així ho havíem decidit i perquè era difícil fer-ho d'una altra manera, envoltats de la massa lila. Al primer quilòmetre ja suava com si portés hores corrent, i he pensat que la humitat --i el fet de no haver dormit gaire-- em farien la cursa dura.

Ens hem adaptat bé al mateix ritme; el Nano sempre al davant, jo seguint-lo. Passeig Colom fins al Paral·lel, bé. Paral·lel amunt, xino-xano, una mica més dur, però anàvem fent. Els temps de pas, una mica per sobre del que hauria volgut, una mica més de 6. Era difícil, de tota manera, avançar molt més ràpid sense molestar la gent.

Floridablanca, Gran Via. Llarguíssima. Això sí, molt animada, amb grups de tambors que engrescaven els corredors. El Nano em parlava de tant en tant, però jo ja no podia parlar gaire. M'estava costant força, els quilòmetres passaven lents, a diferència d'ell, que s'ho passava genial i se li feia curt. Marina i tornar per Ausias March fins a Via Laietana. Arribàvem al quilòmetre 8 i no podia més. M'ha agafat flato, i he deixat que el Nano tirés sol, i jo he anat fent, pensant allò de que eren poc més de 10 minuts, i això, en tota la vida, no és res.

Via Laietana avall, menys de dos quilòmetres. He reservat les forces pels darrers 500 metres. I allà he corregut amb totes les meves forces, que tampoc eren tantes. Els arcs d'arribada sempre semblen lluny, com un miratge, però finalment he arribat, mig morta. El Nano ja m'esperava allà, i ha estat genial trobar-lo i compartir amb ell l'emoció de la carrera.

El temps, dolent. He empitjorat respecte a l'any passat, 1:00:32;  que hi farem. En canvi el Nano ha baixat dels 60', amb 59:36. Felicitats!






divendres, 6 d’abril de 2012

Petites fites

Fites de tot tipus, cada cop més seguides: arbres, bancs, senyals... Qualsevol cosa es pot convertir en un esquer, per fer-me avançar uns metres més. 


Hi ha dies, com avui, que són molt necessàries. Com si portés tot el pes del món a sobre, avanço molt a poc a poc, arrossegant les cames. Uns metres més i una altra fita. I després, una altra. I així vaig fent, quilòmetre a quilòmetre. 


I és en dies com avui que descobreixo una de les raons per les quals m'agrada córrer. Només en l'activitat física --especialment córrer, que és més dur-- la meva voluntat s'imposa; córrer, en alguns moments, és purament una decisió de la voluntat, que obliga al cos a tirar endavant. No s'hi valen excuses. La meva voluntat, feble, no pot ni amb el cap ni amb el cor, però el cos encara el pot dominar, i per això m'agrada tant aquest tipus d'activitat. Em sento senyora del meu cos.

dilluns, 19 de març de 2012

Eternal running Castellbisbal 2012

Ens agrada l'aventura, la diversió i riure. I estem una mica bojos. 

Per això ahir al matí ens vam trobar la Karibel, el Ramon, el Nano i jo a Castellbisbal, en el que podríem descriure com una gimcana per a nens grans, una cursa d’obstacles. Això sí, nens grans en bona forma: 11 km de córrer, caminar i pujar muntanyes, uns 40 obstacles entre els que hi havia creuar el Llobregat agafats a una corda, ficar-se en piscines de fang, arrossegar-se per terra sota filferros, saltar containers, pujar balles de palla penjats d'unes xarxes o tirar-se per tobogans inflables. 

Un dia magnífic, amb un aire fresquet per no passar calor. Molt ambient a Castellbisbal. Moltíssima gent disfressada, amb les disfresses més inversemblants, que ens dèiem que no arribarien ni al primer obstacle. Nosaltres, molt moderats –era el primer cop-- ens vam limitar a pintar-nos la cara, tret del Ramon, que se sentia guerrer, i venia amb un magnífic casc víking, que ens va servir per localitzar-lo cada vegada que el perdíem. 

A l’arribar al circuit de cross ja havíem vist els obstacles i ens havíem espantat una mica. No sabíem com aniria la cursa. Ens van dir que primer faríem els obstacles i després ja pujaríem per la muntanya i baixaríem cap al riu, per tornar al final al circuit i un altre cop passar els obstacles.

Més de 1.000 persones a la línia de sortida, tots disposats a passar-ho bé. Vam començar a córrer, però de seguida els obstacles es van convertir en un coll d’ampolla i els vam passar fent cua. Per sort, els nois venien totalment disposats a ajudar-nos, perquè la Karibel i jo soles –com molta gent—teníem problemes per pujar o sortir dels diversos obstacles. I és que eren obstacles per gent més alta.

Vam passar els containers com vam poder –sobretot perquè pujar i baixar amb molta altra gent intentant fer el mateix és complicat--, i després venia la prova que ens espantava. Ficar-nos –tirar-nos—a la piscina de fang. Semblava que féssim xup-xup a l’olla, tots allà ficats. El més difícil, però, va ser sortir-ne, no hi havia manera.

Arrossegar-se sota els filferros era incòmode, i lent, però no difícil, i tenia una certa gràcia. La Karibel i jo miràvem la càmera, per sortir ben maques. Les bales de palla, en canvi, no van ser difícils, i fins i tot, un cop dalt, ens vam permetre posar per a la càmera, interrompent el pas a tothom.

Després, cap a la muntanya. Donava gust poder córrer –tot i estar ben mullats i enfangats—pel mig del camp. Feia bona olor, anís i ginesta. De seguida, però, vam deixar de córrer. Començava la pujada pel dret, per camí de trialera. Amunt, amunt, sense parar. Això sí, tothom animava, la gent feia broma, encara que anéssim esbufegant.

Un cop dalt, i després d’algun obstacle petit, la baixada cap al riu, que es veia lluny, lluny. A la baixada el meu genoll va dir prou, i vaig haver d’anar mig arrossegant-me. Però ja el conec i era qüestió de no fer-li gaire cas, només cuidar-lo baixant. Creuar el riu va ser divertit, i crec que tothom va agrair l’aigua freda que a les noies ens arribava gairebé a la cintura.

Després, l’avituallament. Aigua i ganxitos, una combinació ben estranya. La Karibel i el Ramon, com que jo no podia anar gaire ràpid, van anar tirant, havíem d’arribar abans de les 3 hores, sinó ens desqualificaven.

A partir d’aquí va ser una cursa normal, córrer pel costat del riu, per camins verds, pujar muntanya –caminant—per una pista normal, i al fons, el circuit, que ens esperava, i el neguit del temps, que anava passant.

Vam entrar al circuit corrent dignament, que no fos dit. I allà, un altre cop pujar a un camió, les xarxes a les bales de palla, els containers i la piscina de fang. Per acabar, un tobogan inflable, molt divertit i un pneumàtic gegant on encara hi seria, sinó hagués estat per l’ajuda del Nano, que ahir va fer un esforç doble, fent la seva feina i pujant-me i arrossant-me per tot arreu, igual que el Ramon amb la Karibel. Sort d’ells!

Arribàvem a la meta. Allà ens esperaven els meus fills, els nostres amics, animant-nos. 2:43 hores, ho havíem aconseguit! La Karibel i el Ramon havien arribat feia 10 minuts.

En parlarem durant molt de temps. Una experiència per repetir, juntament amb els fills diversos, que estaven molt engrescats.

No puc acabar sense agrair el suport logístic dels nostres amics i dels nostres fills. Van cuidar dels nens, ens van guardar les motxilles, ens van fer el reportatge gràfic i ens van anar animant allà on anàvem. Gràcies, Eugènia, Miquel, Paquita, Cèlia, Guillem, Marina, Pau i Quim!


diumenge, 12 de febrer de 2012

2a cursa: Córrer amb l'Apel·les, a l'Hospitalet


Aquesta nit ha nevat a Sant Cugat. S'ha aixecat un dia net i molt fred, que ha fet que haguéssim d'anar vestits amb capes i capes. Amb la Karibel i la seva família hem arribat al barri de Sant Feliu de l'Hospitalet, on es feia la cursa. Sota la carretera d'Esplugues, una zona oberta i molt ventilada (la temperatura estava al voltant del zero graus), des d'on es veia el mar, allà baix.

L'institut Apel·les Mestres s'havia mobilitzat sencer per organitzar la cursa; era la primera vegada i hi han posat moltes ganes i molta il·lusió. Es tractava d'una cursa tipus cross, amb una part d'asfalt i una de terra, per dins del parc de Can Boixeres. Jo no havia mirat el recorregut, i avui m'he enterat que era una cursa amb un recorregut força exigent, amb poques zones planes, molta pujada i baixada.

No arribàvem als 600 participants. Hem sortit bastant a l'inici, i de seguida he perdut de vista la Karibel, que és molt més ràpida que jo. La cursa començava en baixada, amb el mar al fons i el sol a la cara, un plaer. Després, pujades i baixades, donant voltes i més voltes, creuant-nos amb els que anaven més avançats. Cap al quilòmetre 3 hem entrat al parc; un gust córrer pels caminets del parc, entre els arbres despullats. Després del parc venia la part més dura, un seguit de rampes dures, que han fet que molta gent comencés a caminar.

Fins al quilòmetre 4 anava bé, per sota els 6 minuts, retallant temps. La pujada m'ha agafat per sorpresa, i he perdut força temps; després he intentat recuperar-lo, però m'ha costat. Hem repetit el recorregut, i hi ha hagut un moment que he pensat que anava l'última, em veia corrent sola. Quan m'he girat he vist gent al darrera, però no gaire. No m'ha preocupat especialment, corria sobre els 6 minuts el quilòmetre, que és el meu temps habitual, i fent aquest temps mai he quedat l'última.

La segona volta, per terreny conegut, m'ha agradat; la baixada forta abans del parc, amb el mar al fons, el parc, amb corredors molt espaiats, i les pujades fortes de nou. Ara ja sabia que em quedaven dos quilòmetres, i així, encara que la pujada fos dura, no quedava gaire. A més, el final era en baixada. He fet el darrer tram amb un home que corria al meu ritme; ens hem anat animant mutuament, i hem fet un sprint final enfilant els darrers 200 metres.

A la meta m'esperaven la Karibel, el Ramon i els nens. M'ha fet il·lusió veure'ls allà, dóna gust que et rebin a l'arribada. He fet 01:00:04, un temps prou bo, el millor després de la darrera cursa. Però tenint en compte el recorregut exigent, he estat contenta. La Karibel, que és una llebre, ha fet poc més de 51 minuts, felicitats!

diumenge, 22 de gener de 2012

1a cursa: Cursa del barri de Sant Antoni


Apuntava el dia a l'estació de Sant Cugat. Ensonyada, em preguntava què em portava a Barcelona, tota sola, a córrer una cursa.

El pati interior dels Salesians de Rocafort: punt de trobada dels corredors. M'encanta mirar a la gent, els que comencen a escalfar concentrats en la cursa, els que sembla que estan allà per petar la xerrada. He sortit a córrer una mica, per escalfar, envoltada de corredors i corredores de totes les edats i condicions. Temperatura perfecta, ideal per córrer, un aire net, sense humitat, i una llum blanca, de dia acabat d'estrenar.

A les 9.30 en punt han donat el tret de sortida als 3.500 corredors. Jo, seguint el meu costum, he intentat posar-me al davant, just darrera dels calaixos on se situen els que ja han fet la cursa altres vegades i tenen un temps més bo. Així, he sortit davant de la massa, perquè em poguessin anar avançant sense por de quedar-me l'última directament.

Bones sensacions. Havia escalfat bé i he començat a córrer intentant agafar un ritme tranquil.


Com sempre em passa a les curses, el primer quilòmetre l'he fet en menys de 6 minuts, i he intentat baixar el ritme. Amb tot, el segon i tercer quilòmetres he anat rebaixant temps, sorprenentment. A partir d'aquí m'he mantingut, fent sempre menys dels 6 minuts per quilòmetre. He arribat als 5 quilòmetres contenta, fent un sprint i tot, en 29.16 minuts.

He agafat l'aigua, i m'he pres el quilòmetre següent amb calma, pensant que després venia la pujada del Paral·lel, entre el km. 6 i el 7. A poc a poc he començat a pujar; jo crec que estava tan obsessionada amb la pujada, que per això se m'ha fet més pesada. No s'acabava mai! I el pitjor ha estat que després, fins a la Gran Via, també feia una lleugera pujada. Amb tot, he arribat al km. 8 encara per sota dels 6 minuts per quilòmetre, sorpresa de seguir mantenint el temps, no m'havia passat mai abans.

Dos quilòmetres. Només dos quilòmetres, no era res, però se m'han fet una mica pesats. Els darrers 500 metres he accelerat el ritme, passant un arc rere l'altre --n'hi havia més de 5 arcs fins arribar al definitiu, que es veia al fons, lluny. He travessat l'arc i he mirat el rellotge: 59.10, no m'ho podia creure!

Mentre corria anava mirant la gent, les situacions curioses, els personatges que et dius que sortiran a les fotos, als reportatges. Cap al quilòmetre 5 un pare que corria --bastant més ràpid que jo-- empenyent el carret on portava dos nens, que anaven cantant, com si li marquessin el ritme. Pujant el Paral·lel, un noi que corria descalç, com si res. L'he seguit una estona --poca-- i em meravellava veure com trepitjava el terra, com si fos una superfície suau.

Mentre tornava cap a casa, al tren, pensava que ja tenia la resposta al que em preguntava a l'inici del viatge. Totes les curses tenen alguna petita --o gran-- satisfacció, et deixen un regal. La d'avui ha estat la satisfacció d'haver rebaixat el temps de la darrera cursa en 4 minuts, i la sensació plaent de córrer sense que res em fes mal.

A per la propera, el 12 de febrer, a l'Hospitalet.


dimecres, 18 de gener de 2012

A vegades la màgia no funciona

Hi ha dies que no.

Dies que et costa aixecar-te. Encara no són les 6 i trobes mil i una excuses: has dormit poc, o malament, o sembla que fa fred.... Amb tot, aconsegueixes aixecar-te, recordant-te que després valdrà la pena, que si surts a córrer, hi haurà alguna cosa màgica que farà que després estiguis molt millor.

Fa molt fred. El terra, cobert en alguns trams per una fina capa de gel, fa crec-crec sota els peus. Al cel, la lluna minvant et contempla amb un somriure, acompanyada d'un estol d'estels brillants.

Comences a córrer. Avances cap a la foscor, per la carretera, sota els estels i la lluna. Cap i cos totalment deslligats, com si no tinguessin res a veure. Vint, trenta, quaranta minuts. Corres bé, tot i no sentir-te les cames quan te les toques, com si estiguessin adormides, com si fossin de suro.

De tornada, trobes a faltar alguna cosa. Has corregut bé, fins i tot més ràpid que altres vegades. Però falta alguna cosa. Aquella sensació plaent que et deixa el córrer, sensació de benestar, de felicitat. Les endorfines, que per una vegada, t'han fallat. I queda una sensació una mica trista, com si t'haguessin estafat, perquè ja se sap, a vegades, la màgia no funciona.

Amb tot, racionalment estàs contenta: perquè has sortit a córrer, com t'havies proposat; perquè has corregut bé i et sents bé amb el teu cos. I penses que la màgia de les endorfines, al cap i a la fi, és un regal afegit, que si no hi és sempre, el valoraràs més quan el tinguis.

dilluns, 16 de gener de 2012

Pla general.

Una ciutat qualsevol. És de nit.
Brilla el terra humit sota un cel vermellós.

De sobte, la càmera s'apropa.

Pla picat.

Una dona de negre. Abstreta. Immersa en els seus pensaments.
Corre sense rumb. Vagareja pels carrers de la ciutat.
De tant en tant sembla despertar i mira a dreta i esquerra, sorpresa.
No sap ben bé on està. Segueix corrent.

De sobte, comença a ploure.
Un camí de terra. Una via de tren.
La dona corre, cara enlaire, gaudint de la pluja.
Sembla feliç. Com si hagués despertat d'un somni.
Accelera el pas. Ja sap on és. Corre cap a casa.
Es fa tard.

El pla s'allunya.
La ciutat comença a despertar.
Els cotxes recorren els carrers mullats.

diumenge, 1 de gener de 2012

5a cursa: XIII Sant Silvestre barcelonesa

Vesprejava. Un cel de pintura japonesa i temperatura suau.

2.500 participants davant la biblioteca del Mil·lenari, i aparentment el mateix nombre de familiars, amics i acompanyants, que animaven i donaven un ambient encara més festiu a la sortida de la cursa.

Mentre esperava que comencés anava buscant els amics que sabia que havien d'estar entre els participants, però entre la multitud era impossible veure ningú. De tota manera, com que sabia que correria molt lenta, no em va importar, vaig pensar que ja els trobaria al final.

La cursa començava en lleugera pendent, com la del DIR. M'havia posat bastant al començament, amb la idea d'anar deixant passar fins a quedar a la meva posició. Sempre em fa l'efecte que si surto cap al final em quedaré l'última, i em fa una mica d'angunia. Vaig sortir amb una mica de por, però de seguida vaig tenir bones sensacions, les cames em responien bé i gairebé no notava l'isquio que em fa la guitza.

La gent m'anava passant, i jo anava mirant embadalida el cel, que anava canviant de color, passant per tots els tons de la paleta de l'arc de Sant Martí. Després de fer el primer quilòmetre en 5.35, vaig afluixar, per agafar el meu ritme, que és una mica superior. Pels carrers de Sant Cugat em distreia mirant la gent que animava. Enfilant el camí del monestir em vaig haver de recordar que estava fent una cursa, tan mirar el cel m'anava quedant enrere; però és que el monestir retallant-se contra el cel del vespre era una meravella i s'havia de mirar bé.

Entre el quilòmetre 3 i 4 --baixant Rius i Taulet, enfilant el camí de Can Ganxet-- vaig tenir un moment de desànim, vaig pensar que estava cansada, que potser no valia la pena l'esforç... però vaig anar fent i cap al quilòmetre 5 ja vaig agafar el ritme i anava bé, pujant cap a l'Arxiu Nacional, ja fosquejant. La lluna creixent i algun estel vetllava per nosaltres, mentre enfilàvem els darrers tres quilòmetres, més enllà de l'Arxiu, ja de baixada.

A cada quilòmetre anava mirant el temps. Per sort, no tenia cap expectativa, perquè anava entre 1 i 2 minuts per sobre dels 6 minuts per quilòmetre, després del bon començament. Al carrer Villà, que enganya, perquè sembla pla, però fa pujada, una gran pancarta ens animava per fer els darrers 1.800 metres. Jo crec que aquesta pancarta va ser decisiva per a molts, que vam enfilar el darrer tram de pendent i després la Rambla de Ribera amb el neguit d'arribar bé.

Vorejant el golf, el rètol de 9 quilòmetres. El vaig veure amb un noi que esbufegava al meu costat i ens vam animar mutuament, dient-nos que ja estàvem. Vam accelerar. Vaig mirar el rellotge. 58 minuts. Vaig accelerar, com a molt eren 6 minuts i això no és res, en tota una vida. Em vaig trobar bé i vaig seguir cap a la Rambla del Celler, fresca com una rosa, gaudint del millor final que he fet a cap cursa. Això sí, els tres arcs d'arribada abans de l'arc real semblaven allunyar-se una mica.

Al final, 1:03:10, 6.19 minuts de mitjana. Tres minuts per sobre de les altres curses, però ja em va semblar bé, tenint en compte que darrerament feia el quilòmetre al voltant dels 8 minuts.

Satisfeta i contenta d'haver-la fet, vaig gaudir del recorregut i sobretot de l'ambient i de mirar com vesprejava a la meva ciutat. Una bona manera d'acabar l'any.