diumenge, 6 de novembre de 2011

4a cursa: VI Cursa de la Dona Barcelona

Tenia ganes de fer aquesta cursa. En primer lloc, pel motiu que hi ha al darrera, perquè com tothom, tinc gent propera que ha hagut d'enfrontar-se amb algun tipus de càncer i la cursa serveix per col·laborar i al mateix temps com un homenatge a aquestes dones que lluiten i a les que per desgràcia ja no poden lluitar.

En segon lloc, perquè era una cursa d'una distància que m'anava bé. Les curses de 10 km les trobo una mica dures; en canvi, 6 km és una distància perfecta, et canses, però no massa.

I per últim, però no menys important, perquè anava amb una amiga amb qui feia temps que intentàvem fer una cursa juntes, i per fi ho hem aconseguit!

Al llarg de la nit m'he anat despertant, neguitosa, i no he deixat de sentir la pluja ni un moment. No em feia res, m'agrada córrer amb pluja; de fet, pensava que de les quatre curses que he fet aquest any, tres han estat amb pluja o molt núvol. Molt millor que la calorada de Bombers. L'únic problema de córrer plovent és d'intendència; et mulles i fins que arribes a casa has d'anar com un pollet. Però és un mal menor que se soluciona amb una bona dutxa (ja sé que hi ha l'opció de baixar roba per canviar-se, però no tenia clar que hi hagués guardarroba on deixar-la).

La cursa. Molt ambient, ja des del tren que baixava a Barcelona, ple de dones, noies i gairebé nenes amb la samarreta rosa. Al metro encara més, donava gust!

Quan he sortit a Montjuic, al peu de les torres, m'ha impressionat la quantitat de gent i, perquè negar-ho, la quantitat d'aigua que queia, que ha fet que quan hem arribat a on donaven els xips, a dalt de tot de l'avinguda, ja anéssim totalment xopes. Amb pluja o sense, ambient de cursa. Música, nervis i somriures de complicitat, per estar compartint aquesta situació.

Compte enrere. La Karibel i jo ens havíem posat pràcticament a la línia de sortida, i de seguida l'he perdut de vista (és la dona camuflada del cangur verd a la foto de sota). Jo m'he fet a un costat i he començat a córrer deixant que la gent m'anés passant. Seguia plovent, però no molestava, més aviat era agradable, tret de quan ficaves els peus en un bassal d'aigua freda. Però fins i tot això hi ha hagut un moment que ha deixat d'importar.

He anat fent, mirant a la gent que corria al voltant, tan diversa. Noies joves que abans de fer un quilòmetre ja volien caminar, dones grans amb el seu paraigua, que anaven caminant xino-xano. Mares amb les seves filles adolescents, a les que anaven animant quan es cansaven. Dones soles, escoltant música. Grups d'amigues, que s'animaven les unes a les altres, reien i cridaven quan tocava. Fins i tot un noi que corria aguantant el paraigua sobre la que devia ser la seva companya.

Anava contenta del temps que feia, una mica per sota del que és habitual. Em trobava força còmoda, fins al darrer quilòmetre, pujant el Paral·lel, que no s'acabava mai. Al final, com sempre, he perdut el que havia anat guanyant i he acabat la cursa en 37', 6.10 m/km. Tenint en compte les condicions climatològiques, i que al final gairebé anava coixa, perquè em feia mal el múscul tossut que no vol acabar de curar-se, he quedat contenta. I més quan he trobat a la Karibel només arribar, que havia fet un magnífic temps entre 30 i 31 minuts (magnífic per a mi) i hem decidit acabar la cursa anant a prendre un cafè amb llet i un croissant per escalfar-nos.

L'any vinent hi tornaré, i espero que llavors siguem un bon grup!