diumenge, 24 de juliol del 2011

3a cursa: 28 ª Cursa de Festa Major de la Floresta

24 de juliol.

Com havien pronosticat, el dia s'ha aixecat una mica núvol i amb una temperatura agradable. Perfecte per a una cursa. Un bon esmorzar, i cap a la Floresta s'ha dit, gairebé tres quarts d'hora abans per poder gaudir de l'ambient previ i escalfar bé, perquè la cursa es presentava dura.


Crec que a banda de córrer m'agraden les curses per l'ambient. A l'estació ja he trobat gent; uns que venien de les Can Llobet, a fer un cafetó matiner, uns que baixaven cap a les pistes com jo. Jo no conec gent, però m'agrada veure com els altres es van trobant coneguts i amics, l'ambient que es crea. Bé, sí, coneixia tres o quatre persones, que ha estat molt agradable, per poder comentar abans i després.

L'escalfament s'havia de fer directament en pujada, perquè Can Llobet queda bastant enclotat, i des d'allà tot fa pujada. De fet, la sortida ja era una pujada força llarga.

Preparats per sortir; estava tan entretinguda amb la Bea i el seu germà que gairebé m'oblido de comptar el temps. Hem sortit cap al mig, i de seguida ells s'han avançat. M'he posat música i he sortit disposada a gaudir de la cursa, de les pujades i baixades, del paisatge i la música que escoltava, amb un únic objectiu, que era el que m'havia posat una amiga que havia d'haver corregut amb mi, i a qui dedicava la cursa :-).


M'agraden les pujades. Ja ho sabia i avui ho he tornat a constatar. M'agraden perquè són reptes curts i intensos; veus el final i et vas dient: "una mica més, ja arribes", i quan estàs a dalt de sobte és com si les cames t'anessin soles. Això sí, les meves van soles, però lentes. Era una mica frustrant que la gent que passava en les pujades, perquè anaven caminant --no gaire més lents que jo corrents, tot s'ha de dir--, em passessin ràpidament en les baixades i els pocs trams plans.


Una cursa entretinguda. Les pujades sempre tenien el premi de les baixades; de tant en tant un tram més planer, i hi ha hagut fins i tot un trosset de sender molt estret-- que amb la Maria havíem vist un dia en bici i havíem pensat,"pobres els de la Marató, que han de baixar per aquí"-. Doncs hem baixat, caminant, si més no el grup amb el que estava jo, aprofitant per recuperar forces, entre el Km. 5 i 6.

A partir d'allà, pista forestal, el millor de tot. Un parell de quilòmetres pujant i baixant entre els arbres, camins coneguts, de bicicleta. I ja arribàvem al final; sabia que el final era en pujada --no gaire, però pujada-- però era molt curta. Anava amb tres o quatre noies més i ens hem animat les unes a les altres. La veritat és que l'arc d'arribada semblava allunyar-se, era una pujadeta poc intensa, però emprenyadora. A més, el fet de pensar que et mira tothom fa una mica de vergonya. Però he arribat, contenta i satisfeta.


Al llarg de la cursa he anat controlant el temps. Sóc com un robot. M'han programat per córrer els quilòmetres en 6 minuts i tant se val que sigui pujada, baixada o pla, jo els corro sempre igual. 48,05 minuts els 8 quilòmetres. La 259 de 292. He aconseguit el meu objectiu, de sobres. M'ho he passat bé, he corregut bé, què més vull? a per la propera.

Gràcies a la gent de Corredors.cat, que han fet moltísimes fotos i les han penjat en obert a Picasa, puc posar una mica de color a aquesta crònica.

Classificació

divendres, 22 de juliol del 2011

Pilot automàtic

Sona el despertador. Torno d'un lloc llunyà, d'un son profund. Encara no s'ha fet de dia, i el cel està tapat. Xafagor.
1/4 de 7. Començo a córrer sense gairebé obrir els ulls. Les cames em pesen, el cos em fa mal. Poso el pilot automàtic i penso que a poc a poc el cos se m'anirà despertant, que no li he de fer cas. Vaig fent. A poc a poc. Molt a poc a poc. Sense mirar enllà, només el que tinc davant dels peus.
Pilot automàtic. Quatre quilòmetres i tinc la sensació d'arrossegar-me pels carrers; no és molt desagradable, és només com si el cos pesés molt, i em costés moure'l. Vaig fent, cinc, sis, set, fins a vuit quilòmetres, i arribo a casa.
Pilot automàtic. Avui no he pogut desconectar-lo en tot el camí. Tenia la sensació que si el desconectava em pararia i no podria tornar a engegar. Amb tot, com sempre, la sensació al parar és agradable. Potser no aquella pujada d'endorfines d'altres vegades, però sensació de satisfacció. Només espero que el diumenge, a la cursa, no m'hagi d'arrossegar igual per La Floresta.