diumenge, 5 de juny de 2011

Segona cursa: 3a Cursa Sant Cugat DiR

A 2/4 de 9 força ambient al voltant de l'Ajuntament, tot i la pluja que queia des de la matinada i que seguia, suau. Gent escalfant, caminant concentrats, altres parlant o buscant amics. Moltes dones, m'ha agradat. N'he trobat algunes que coneixia i altres que no coneixia, però que em coneixien del blog de Bicicletant.

Uns 1.500 inscrits, res a veure amb Bombers, això era un luxe. No sé si era perquè èrem menys, perquè no hi havia tanta animació i o perquè ja no era el primer cop, però no es notava aquella electricitat a l'ambient que hi havia a l'altra cursa. Una barreja de tot plegat, suposo.

A les 9 en punt, sota una pluja suau, tret de sortida. Hem començat de baixada, cap als cines, quin gust. Primer quilòmetre molt bé, jo pensava que anava a poc a poc, però l'he fet en 5 minuts. Com que sense voler m'havia posat molt endavant, m'ha anat passant tothom, però igualment no podia evitar seguir-los el ritme.

He procurat baixar el ritme una mica, després de l'experiència de Bombers. Segon quilòmetre mig pla i i mig pujadeta. Els 500 metres finals del 3r, en baixada, acabaven al punt on es dividia la cursa i havies de triar entre 5 i 10 km. Per un moment he dubtat, però un cert amor propi i sobretot, la sensació de gaudir corrent, m'han fet seguir cap als 10.

Camí de Mirasol, el meu camí habitual; intentava córrer amb calma, ritme suau, i m'ha agradat veure que tot i així, anava fent els quilòmetres en menys dels 6 minuts que faig habitualment. Arribant a Mirasol, enfilant el quilòmetre 5, ha començat el tram una mica més dur, d'uns 2.5 quilòmetres, fins al 7. He perdut el temps de més que tenia, i als 7, tot i fer un sprint, portava una mica més de 42 minuts.

Pujant i baixant pels carrers de Mirasol. El millor, que hi havia pocs trams rectes, el que feia que semblés més curt. Arribant al quilòmetre 7, m'ha agafat flato, un dolor terrible --no en tinc mai-- i m'he parat un moment. He continuat com he pogut, molt a poc a poc, fins al quilòmetre 8, que m'ha començat a passar.

Per sort, els dos darrers quilòmetres eren plans i baixada molt suau. Quilòmetre 9. Recuperada. He accelerat, perquè em notava molt bé; sprint final, per compensar l'estona perduda per culpa del flat. Veia al fons el marcador, que s'apropava segon a segon als 60 minuts! Finalment, crec que he fet 1h, 0014. Quina ràbia!

En realitat, estic contenta, perquè he rebaixat la marca de Bombers (en 11 segons!), que era el meu objectiu, i he pensat que si no hagués estat pel flato estúpid, hauria baixat dels 60'. Si és que no hi ha res com córrer amb plujeta i sense calor.

A per la propera, la Maquinista al juliol!