diumenge, 17 d’abril del 2011

Safari fotogràfic per Collserola

2/4 de 8 del matí. He sortit a córrer carregada amb el mòbil, amb la intenció de fer una sortida fotogràfica. Un dia net i sorprenentment fred, amb un sol tímid, que tot just acabava de sortir.

He agafat el camí de Can Borrell. El primer tram, fins al Pi del Xandri, és un dels que té més varietat de flors. Encara no els donava gaire el sol, i les estepes borreres estaven ben tancades, protegint-se del fred de la nit. Les branques florides de l'arç encara conservaven les darreres gotetes de rosada.

Després d'aquest primer tram, que he fet tranquil·lament, he continuat corrent. Aquestes sortides fotogràfiques són molt agradables, podria córrer durant molt de temps, perquè vaig amb calma, mirant al voltant, i em vaig parant aquí i allà, no gaire, el suficient per fer les fotos i recuperar l'alè i descansar les cames.

Fins a Can Borrell no hi ha ocasió de parar-se de nou. Allà sabia que hi hauria rosselles, sempre n'hi ha, i m'he entretingut buscant els millors angles. M'agraden les rosselles, es veuen tan delicades, tan fràgils i valentes, alçant-se soles entre altres plantes, desafiant al món.

He començat a pujar cap a la Torrefera. Els camps de Can Borrell començaven a il·luminar-se. La pujada fins al peu de la Torrefera és suau, però constant, i el color del terra és peculiar, diferent al del camí fins a Can Borrell. En aquesta banda el terra és rosat, i segons com dóna el sol es veu ben vermellòs.

Pujada a la Torrerfera. Des d'aquest costat la pujada, tot i ser forta, és millor que des de Sant Cugat; més curta i amb menys desnivell. A més, a meitat de camí he trobat estepa borrera ja oberta, i he hagut de parar-me a fotografiar-la. Encara no havia trobat les estepes blanques, que curiosament són d'un delicat color rosat.

Endavant, després de parar-me una mica al cim del món, del meu món de muntanyes petites. Ja de baixada he decidit pujar al dipòsit d'aigua de Flor de Maig, el punt més alt del turó. I allà, en un raconet, he trobat una mata d'estepa blanca, que semblava estar-me esperant. És una flor efímera, ja començava a desfer-se.

De tornada m'he ficat pels corriols entre els camps. Catifes de flors de tots colors, amb les rosselles destacant, aquí i allà. Mirant al cel, estols de nuvolets blancs, com ramats d'ovelles jugant al cel. M'hauria agradat saber pintar, i seure allà mateix amb els colors, i plasmar-ho tot, fins i tot la brisa i l'olor de la primavera.
Posted by Picasa

diumenge, 10 d’abril del 2011

La primera cursa: Bombers 2011



Aquest matí he participat a la Cursa dels Bombers, la meva primera cursa. L'he feta, he arribat al final en condicions bastant dignes, en un temps que entra dins el que podia esperar, perquè és el meu temps habitual.

A més, he descobert que les noves tecnologies i els xips tenen moltes coses bones, entre elles que et rebaixin un segon el temps que pensaves que havies fet en la teva primera cursa. No és gaire, ho sé, però així el temps queda arrodonit.

Dit això, he de reconèixer, de tota manera, que rebre un sms felicitant-me per haver fet la cursa en un temps de1:00:25 ha provocat en mi una reacció que no m'esperava, però que havia anat covant al llarg de la carrera. I per sort l'sms no et deia la posició, perquè si m'hagués dit que havia quedat la 13784 de 17706 hauria empitjorat la meva frustració (millor la 889 de 1655, la meva categoria). I és que no hi ha com fer una activitat nova, que no havies fet abans, per descobrir que no ets ben bé com pensaves que eres. Que t'enganyaves quan deies que no volies fer cap marca, que l'important era participar.

Sí, volia quedar millor. Volia fer un temps molt per sota, en algun racó tenia l'esperança que el meu cos, enfrontat amb molta altra gent que corria, treuria forces d'algun lloc i aniria molt més ràpid del que va habitualment. Evidentment arribar la primera no --i això que la idea de creuar la línia de meta en primer lloc és engrescadora-- però sí millorar el meu propi temps, el que faig quan corro sola.

Malgrat aquestes petites febleses, m'ha agradat molt fer la cursa. M'ha agradat molt l'ambient, electritzant, tant gent de groc amb un objectiu comú --córrer i passar-s'ho bé--, el públic als carrers, que animava, tant si et coneixien com si no, el so dels tambors que acompanyava. Vull tornar-hi. Vull fer-ne d'altres, aprofitant el que he après en aquesta.

Agraeixo molt a l'amiga que anava amb mi que hagi adaptat el seu ritme al meu i que m'hagi anat animant tota l'estona. Anar a un ritme que no és el teu, tant si és més ràpid o més lent, és difícil i et canses més.Jo no sé si ho hauria fet, veient el meu desig subconscient d'arribar la primera, com hem vist ara a la tele que arribava el primer :-).

Gràfica Cursa Bombers 2011

diumenge, 3 d’abril del 2011

Sant Medir

És curiós. Els dies que en començar a córrer penso: "avui no aniré gaire lluny" són els que m'hi estic més estona. Contradiccions humanes.

Avui volia pujar a Sant Medir, per agafar fons, i perquè trobo que és un camí entretingut, amb tanta pujada i baixada. He sortit tard, a quarts d'11, i al Rotary ja he pensat que no era d'aquells dies que córrer és fàcil, com un joc. Però m'ho he pres amb calma, i m'he distret mirant els nens de la Marxa Infantil, que feien molta gràcia.

El camí fins a Can Borrell és un plaer, amb totes les flors que han sortit en poc temps: conillets, corretjoles, borratja i altres flors blanques i grogues que no sé quines són. Olors i sons de tot tipus.

Fins a Can Borrell hi ha 4 km. M'ha semblat que no podia gaire més, però he pensat que una miqueta més no passaria res. I així he anat fent, perquè a partir d'allà comença la part més dura, però també la més entretinguda. A partir de la cruilla cap al Forn ibèric, comencen els 5 trams de pujades amb els 5 rierols a la part baixa. Hi havia molta aigua, així que m'he hagut de parar en cadascun per passar amb compte per les pedres. Ha anat bé, perquè m'ha servit per agafar aire abans de començar cada tram.

Els cinc trams de pujades s'acaben a l'esplanada de Can Gener. D'allà a Sant Medir hi ha poc més de 500 m. Això sí, 500 m. intensos, amb tres trams de pujada --sobretot el darrer-- bastant forts. Però ja hi era, i era una llàstima no poder dir que havia arribat a Sant Medir. Em donava la sensació de no haver fet res. Així que he agafat aire, i cap amunt.

Millor del que pensava. A més, a dalt hi ha el premi de la font, que et permet recuperar-te, i la satisfacció d'haver arribat, que també fa molt. I sobretot, el saber que la tornada és gairebé tota de baixada. 6.5 km fins dalt, 36 minuts, he estat contenta. He anat fent amb calma, però a ritme constant, i he fet un bon temps, per a mi, sobretot tenint en compte la quantitat de pujades que hi ha.

La baixada, un plaer. A poc a poc, mirant la gent, els arbres i les plantes. A Can Borrell pensar que encara em quedaven 4 km m'ha desanimat una mica, però el cos s'acostuma, i al final corres una mica d'esma. M'he anat posant fites -el pi del xandri, la rotonda del Rotary, els cines, i ja he arribat.

13 km. 1.10 h. Preparada per fer la cursa dels bombers diumenge vinent.




,