Sortir amb la llum de l'alba, quan el bosc encara està mig endormiscat, amb el seu mantell de boirina, accentua aquesta sensació de joc. Avanço a poc a poc, escoltant les converses dels ocells, seguint el ritme de les meves petjades, que trepitgen el terreny vermellós. Paro de tant en tant a fer fotos del que veig.
Calculo el temps; si m'afanyo arribaré a veure sortir el sol al Turó de la Torrefera. La pujada fins allà no és un joc, però m'agrada la sensació de forçar el cos, i la vista quan s'arriba a dalt paga la pena l'esforç. El sol, que surt entre els pins, va tenyint el món d'un color rosat. Allà dalt sempre bufa un airet que et fa sentir net.
Se'm fa tard. He de tornar ràpid. Baixo pels camins vermells com si m'empaitessin, i corro entre els camps que verdegen fent l'avió. Ric sola, pensant la fila que dec fer. Tant de bo córrer sempre fos així d'agradable, segur que molta més gent s'hi apuntaria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada