dimecres, 30 de març de 2011

Quan córrer és un joc




No sé si és la temperatura, que em permet sortir amb poca roba i em fa sentir més lleugera. Els ocells, que m'acompanyen tot el camí. O simplement que el cos se sent bé, i tot li és fàcil. Sigui el que sigui, hi ha dies, com avui, que tinc la sensació de jugar, corrent.

Potser és perquè vaig provant, canviant de ritme. Els primers 500 m. molt lents, els següents al trot. Una mica més a ritme normal, i un sprint curt. I així vaig fent, uns 8 quilòmetres. Quan accelero el ritme o faig sprints tinc la sensació d'anar desacompassada, que no moc els braços i les cames d'un costat i l'altre a la mateixa velocitat, com passa quan remen dues persones i no aconsegueixen portar el mateix ritme. No sembla greu; si més no, aconsegueixo avançar en línia recta.

M'agrada córrer cap a Mirasol, pel camí que segueix la via, especialment quan es fosc. M'agrada veure passar els trens, plens de gent desconeguda, als que desitjo, mentalment, un bon dia. Quan passo per l'Hospital General també penso en la gent que s'hi està, és inevitable.

De tornada corro cap a l'est, però amb el canvi d'hora amb prou feines comença a aclarir-se el cel. A poc a poc va agafant aquella qualitat de cristall translúcid, i l'estel del matí, que brilla més que mai, em permet demanar desigs diversos i variats.

dijous, 10 de març de 2011

Com els nens

Hi ha dies que córrer és com un joc, dies que et sents com els nens, que corren sense esforç, com si fos la seva forma natural de bellugar-se.
Sortir amb la llum de l'alba, quan el bosc encara està mig endormiscat, amb el seu mantell de boirina, accentua aquesta sensació de joc. Avanço a poc a poc, escoltant les converses dels ocells, seguint el ritme de les meves petjades, que trepitgen el terreny vermellós. Paro de tant en tant a fer fotos del que veig.
Calculo el temps; si m'afanyo arribaré a veure sortir el sol al Turó de la Torrefera. La pujada fins allà no és un joc, però m'agrada la sensació de forçar el cos, i la vista quan s'arriba a dalt paga la pena l'esforç. El sol, que surt entre els pins, va tenyint el món d'un color rosat. Allà dalt sempre bufa un airet que et fa sentir net.


Se'm fa tard. He de tornar ràpid. Baixo pels camins vermells com si m'empaitessin, i corro entre els camps que verdegen fent l'avió. Ric sola, pensant la fila que dec fer. Tant de bo córrer sempre fos així d'agradable, segur que molta més gent s'hi apuntaria.

dimarts, 8 de març de 2011

Petits plaers

Surto a les 7, amb la llum del dia que despunta, en algun lloc, entre núvols de tempesta. M'agrada córrer amb la natura revoltada, em contagia el seu esperit.

Aprofitant la llum he anat cap a Can Borrell, per gaudir del bosc. L'estan netejant molt, fins al pi del Xandri, no sé perqué. M'ha agradat anar veient els senyals de la primavera, especialment en un dia rúfol com avui. Els amatllers florits, les fulles tendres dels arbres que havien quedat nus.

De tornada, m'ha acompanyat una pluja suau i cálida, que em refrescava la cara i em feia sentir bé.