dijous, 6 de gener de 2011

Córrer en companyia

Avui he comprovat que el meu ritme de córrer és més aviat tranquil, que necessito algú que m'empaiti o a qui seguir per portar un bon ritme.

He sortit a córrer amb un amic, que m'ha dit que el meu ritme era molt bo --quan corro amb algú tinc tendència a anar una mica més ràpid del que és habitual en mi--. Per pur amor propi he hagut de mantenir aquest ritme els 45 minuts que ha durat la sortida, i per primer cop en molt de temps he notat les cames cansades, quan he acabat la sessió.

Això em fa pensar que si vull millorar la resistència i la velocitat hauré de trobar algú amb qui sortir, si més no de tant en tant, algú que vagi una mica més ràpid que jo, que m'obligui a esforçar-me. No sempre, perquè el fet de millorar només és una part de la finalitat de córrer. També hi ha la de passar-m'ho bé, contemplar el paisatge, estar una estona amb mi mateixa, i sobretot, és una ocasió per escriure, que és una de les coses que més m'agraden.

M'ha agradat la ruta que hem fet, perquè s'assembla molt a la que faig els dies de cada dia, afegint-hi un quilòmetre. Fins a l'Hospital General per l'Av. Montserrat Roig, i allà, enlloc de baixar directament al Passeig del Nard i tornar pel carrer Mallorca, ens hem desviat cap a la dreta, fent un recorregut per les diverses províncies d'Espanya, des de Guadalajara a Astúries, que ha acabat igualment al Passeig del Nard.

dimarts, 4 de gener de 2011

Any nou, vambes noves

Turó de la Torrefera
Dimarts passat vaig estrenar vambes noves. Unes Mizuno precioses, blanques amb dibuixos blaus i platejats. Tothom m'havia dit que les vambes eren molt importants, que no podia córrer amb les que portava. Jo pensava que exageraven, que no n'hi havia per tant, però després de quatre dies de córrer amb elles he de donar-los la raó. De fet, ja els la vaig donar el primer dia, i amb uns dies més s'ha confirmat.

No té res a veure. Corro com si el terra estigués encoixinat; a vegades, sobretot els primers dies, tenia la sensació d'anar més ràpid que abans i tot. Encara que corri molta estona no em fan mal els dits, ni els genolls, ni res.

Diumenge, per estrenar l'any, vaig pujar al Turó de la Torrefera. He batejat el racó que apareix a la foto, a dalt del turó, com el meu racó de pensar, i allà m'hi vaig estar una estona, demanant desitjos i formulant propòsits. Em va semblar un lloc adient.

Havia plogut tota la nit i l'alba s'havia endut els núvols, però quedava tota la humitat a l'aire, que feia que els que corríem anéssim xops. De tot arreu es desprenia el vapor de la humitat desfent-se amb l'escalfor del sol, i el paisatge tenia un aspecte una mica fantasmagòric.


Vaig pujar a la Torrefera des de Can Borrell. Després dels dos dies que havia anat com si portés botes de set llegües em vaig frustar una mica, perquè em costava molt córrer. Potser era la humitat, tan elevada. O les restes del cava de cap d'any. Amb tot, vaig arribar a dalt, barallant-me amb el fang, que m'enganxava els peus al terra. De fet, era divertit i tot, perquè havia d'anar esquivant els bassals, saltant aquí i allà, ficant-me pel bosc, en algun tram, perquè el camí estava intransitable...


La baixada fins a la hípica, que és la part que més m'agrada d'aquest recorregut, va ser la part pitjor, perquè és un camí força ombrívol, i el terra estava molt mullat. Això sí, el camí preciós, amb el terra vermellós i els arbres, una paleta de tons verds, vermells i grocs.


Va ser una sortida agradable i tranquil·la, perquè la meva intenció era, a banda de córrer, fer fotos i pensar una crònica d'any nou, plena de bons desigs. Això sí, la pujadeta fins al Turó no me la treu ningú :-)