dimarts, 27 de desembre del 2011

Vidre i glaç

Vidre i glaç.
Cristall al cel i a la terra.

S'aixeca el mantell de la nit,
deixant un món de glaç,
un cel de vidre.
Fred.

Corro com mai ho havia fet.
Sense esforç.
Sense dolor.
Sense cansament.

Algú --qui sigui--
ha volgut premiar
l'esforç de sortir
quan tothom dorm,
quan fa fred,
vidre i glaç.

diumenge, 6 de novembre del 2011

4a cursa: VI Cursa de la Dona Barcelona

Tenia ganes de fer aquesta cursa. En primer lloc, pel motiu que hi ha al darrera, perquè com tothom, tinc gent propera que ha hagut d'enfrontar-se amb algun tipus de càncer i la cursa serveix per col·laborar i al mateix temps com un homenatge a aquestes dones que lluiten i a les que per desgràcia ja no poden lluitar.

En segon lloc, perquè era una cursa d'una distància que m'anava bé. Les curses de 10 km les trobo una mica dures; en canvi, 6 km és una distància perfecta, et canses, però no massa.

I per últim, però no menys important, perquè anava amb una amiga amb qui feia temps que intentàvem fer una cursa juntes, i per fi ho hem aconseguit!

Al llarg de la nit m'he anat despertant, neguitosa, i no he deixat de sentir la pluja ni un moment. No em feia res, m'agrada córrer amb pluja; de fet, pensava que de les quatre curses que he fet aquest any, tres han estat amb pluja o molt núvol. Molt millor que la calorada de Bombers. L'únic problema de córrer plovent és d'intendència; et mulles i fins que arribes a casa has d'anar com un pollet. Però és un mal menor que se soluciona amb una bona dutxa (ja sé que hi ha l'opció de baixar roba per canviar-se, però no tenia clar que hi hagués guardarroba on deixar-la).

La cursa. Molt ambient, ja des del tren que baixava a Barcelona, ple de dones, noies i gairebé nenes amb la samarreta rosa. Al metro encara més, donava gust!

Quan he sortit a Montjuic, al peu de les torres, m'ha impressionat la quantitat de gent i, perquè negar-ho, la quantitat d'aigua que queia, que ha fet que quan hem arribat a on donaven els xips, a dalt de tot de l'avinguda, ja anéssim totalment xopes. Amb pluja o sense, ambient de cursa. Música, nervis i somriures de complicitat, per estar compartint aquesta situació.

Compte enrere. La Karibel i jo ens havíem posat pràcticament a la línia de sortida, i de seguida l'he perdut de vista (és la dona camuflada del cangur verd a la foto de sota). Jo m'he fet a un costat i he començat a córrer deixant que la gent m'anés passant. Seguia plovent, però no molestava, més aviat era agradable, tret de quan ficaves els peus en un bassal d'aigua freda. Però fins i tot això hi ha hagut un moment que ha deixat d'importar.

He anat fent, mirant a la gent que corria al voltant, tan diversa. Noies joves que abans de fer un quilòmetre ja volien caminar, dones grans amb el seu paraigua, que anaven caminant xino-xano. Mares amb les seves filles adolescents, a les que anaven animant quan es cansaven. Dones soles, escoltant música. Grups d'amigues, que s'animaven les unes a les altres, reien i cridaven quan tocava. Fins i tot un noi que corria aguantant el paraigua sobre la que devia ser la seva companya.

Anava contenta del temps que feia, una mica per sota del que és habitual. Em trobava força còmoda, fins al darrer quilòmetre, pujant el Paral·lel, que no s'acabava mai. Al final, com sempre, he perdut el que havia anat guanyant i he acabat la cursa en 37', 6.10 m/km. Tenint en compte les condicions climatològiques, i que al final gairebé anava coixa, perquè em feia mal el múscul tossut que no vol acabar de curar-se, he quedat contenta. I més quan he trobat a la Karibel només arribar, que havia fet un magnífic temps entre 30 i 31 minuts (magnífic per a mi) i hem decidit acabar la cursa anant a prendre un cafè amb llet i un croissant per escalfar-nos.

L'any vinent hi tornaré, i espero que llavors siguem un bon grup!

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Com si fos la nit de Reis

Com una nena la nit de Reis, em desperto sovint al llarg de la nit.
El regal que m'espera és tornar a córrer, després d'uns dies de repòs.
Obro els ulls i em trobo un cel tatxonat d'estrelles,
una mitja rialla de lluna,
i moltes, moltes ganes de sortir.

Corro sota els plàtans suau, trepitjant amb compte,
meravellada de no sentir cap dolor,
per primer cop en bastant temps (ara me n'adono).
Gaudeixo del moviment compassat del cos,
de la foscor que m'embolcalla,
de la temperatura perfecta.

Gaudeixo del plaer de sentir-me viva,
de sentir-me bé.
Sóc feliç.

diumenge, 24 de juliol del 2011

3a cursa: 28 ª Cursa de Festa Major de la Floresta

24 de juliol.

Com havien pronosticat, el dia s'ha aixecat una mica núvol i amb una temperatura agradable. Perfecte per a una cursa. Un bon esmorzar, i cap a la Floresta s'ha dit, gairebé tres quarts d'hora abans per poder gaudir de l'ambient previ i escalfar bé, perquè la cursa es presentava dura.


Crec que a banda de córrer m'agraden les curses per l'ambient. A l'estació ja he trobat gent; uns que venien de les Can Llobet, a fer un cafetó matiner, uns que baixaven cap a les pistes com jo. Jo no conec gent, però m'agrada veure com els altres es van trobant coneguts i amics, l'ambient que es crea. Bé, sí, coneixia tres o quatre persones, que ha estat molt agradable, per poder comentar abans i després.

L'escalfament s'havia de fer directament en pujada, perquè Can Llobet queda bastant enclotat, i des d'allà tot fa pujada. De fet, la sortida ja era una pujada força llarga.

Preparats per sortir; estava tan entretinguda amb la Bea i el seu germà que gairebé m'oblido de comptar el temps. Hem sortit cap al mig, i de seguida ells s'han avançat. M'he posat música i he sortit disposada a gaudir de la cursa, de les pujades i baixades, del paisatge i la música que escoltava, amb un únic objectiu, que era el que m'havia posat una amiga que havia d'haver corregut amb mi, i a qui dedicava la cursa :-).


M'agraden les pujades. Ja ho sabia i avui ho he tornat a constatar. M'agraden perquè són reptes curts i intensos; veus el final i et vas dient: "una mica més, ja arribes", i quan estàs a dalt de sobte és com si les cames t'anessin soles. Això sí, les meves van soles, però lentes. Era una mica frustrant que la gent que passava en les pujades, perquè anaven caminant --no gaire més lents que jo corrents, tot s'ha de dir--, em passessin ràpidament en les baixades i els pocs trams plans.


Una cursa entretinguda. Les pujades sempre tenien el premi de les baixades; de tant en tant un tram més planer, i hi ha hagut fins i tot un trosset de sender molt estret-- que amb la Maria havíem vist un dia en bici i havíem pensat,"pobres els de la Marató, que han de baixar per aquí"-. Doncs hem baixat, caminant, si més no el grup amb el que estava jo, aprofitant per recuperar forces, entre el Km. 5 i 6.

A partir d'allà, pista forestal, el millor de tot. Un parell de quilòmetres pujant i baixant entre els arbres, camins coneguts, de bicicleta. I ja arribàvem al final; sabia que el final era en pujada --no gaire, però pujada-- però era molt curta. Anava amb tres o quatre noies més i ens hem animat les unes a les altres. La veritat és que l'arc d'arribada semblava allunyar-se, era una pujadeta poc intensa, però emprenyadora. A més, el fet de pensar que et mira tothom fa una mica de vergonya. Però he arribat, contenta i satisfeta.


Al llarg de la cursa he anat controlant el temps. Sóc com un robot. M'han programat per córrer els quilòmetres en 6 minuts i tant se val que sigui pujada, baixada o pla, jo els corro sempre igual. 48,05 minuts els 8 quilòmetres. La 259 de 292. He aconseguit el meu objectiu, de sobres. M'ho he passat bé, he corregut bé, què més vull? a per la propera.

Gràcies a la gent de Corredors.cat, que han fet moltísimes fotos i les han penjat en obert a Picasa, puc posar una mica de color a aquesta crònica.

Classificació

divendres, 22 de juliol del 2011

Pilot automàtic

Sona el despertador. Torno d'un lloc llunyà, d'un son profund. Encara no s'ha fet de dia, i el cel està tapat. Xafagor.
1/4 de 7. Començo a córrer sense gairebé obrir els ulls. Les cames em pesen, el cos em fa mal. Poso el pilot automàtic i penso que a poc a poc el cos se m'anirà despertant, que no li he de fer cas. Vaig fent. A poc a poc. Molt a poc a poc. Sense mirar enllà, només el que tinc davant dels peus.
Pilot automàtic. Quatre quilòmetres i tinc la sensació d'arrossegar-me pels carrers; no és molt desagradable, és només com si el cos pesés molt, i em costés moure'l. Vaig fent, cinc, sis, set, fins a vuit quilòmetres, i arribo a casa.
Pilot automàtic. Avui no he pogut desconectar-lo en tot el camí. Tenia la sensació que si el desconectava em pararia i no podria tornar a engegar. Amb tot, com sempre, la sensació al parar és agradable. Potser no aquella pujada d'endorfines d'altres vegades, però sensació de satisfacció. Només espero que el diumenge, a la cursa, no m'hagi d'arrossegar igual per La Floresta.

diumenge, 5 de juny del 2011

Segona cursa: 3a Cursa Sant Cugat DiR

A 2/4 de 9 força ambient al voltant de l'Ajuntament, tot i la pluja que queia des de la matinada i que seguia, suau. Gent escalfant, caminant concentrats, altres parlant o buscant amics. Moltes dones, m'ha agradat. N'he trobat algunes que coneixia i altres que no coneixia, però que em coneixien del blog de Bicicletant.

Uns 1.500 inscrits, res a veure amb Bombers, això era un luxe. No sé si era perquè èrem menys, perquè no hi havia tanta animació i o perquè ja no era el primer cop, però no es notava aquella electricitat a l'ambient que hi havia a l'altra cursa. Una barreja de tot plegat, suposo.

A les 9 en punt, sota una pluja suau, tret de sortida. Hem començat de baixada, cap als cines, quin gust. Primer quilòmetre molt bé, jo pensava que anava a poc a poc, però l'he fet en 5 minuts. Com que sense voler m'havia posat molt endavant, m'ha anat passant tothom, però igualment no podia evitar seguir-los el ritme.

He procurat baixar el ritme una mica, després de l'experiència de Bombers. Segon quilòmetre mig pla i i mig pujadeta. Els 500 metres finals del 3r, en baixada, acabaven al punt on es dividia la cursa i havies de triar entre 5 i 10 km. Per un moment he dubtat, però un cert amor propi i sobretot, la sensació de gaudir corrent, m'han fet seguir cap als 10.

Camí de Mirasol, el meu camí habitual; intentava córrer amb calma, ritme suau, i m'ha agradat veure que tot i així, anava fent els quilòmetres en menys dels 6 minuts que faig habitualment. Arribant a Mirasol, enfilant el quilòmetre 5, ha començat el tram una mica més dur, d'uns 2.5 quilòmetres, fins al 7. He perdut el temps de més que tenia, i als 7, tot i fer un sprint, portava una mica més de 42 minuts.

Pujant i baixant pels carrers de Mirasol. El millor, que hi havia pocs trams rectes, el que feia que semblés més curt. Arribant al quilòmetre 7, m'ha agafat flato, un dolor terrible --no en tinc mai-- i m'he parat un moment. He continuat com he pogut, molt a poc a poc, fins al quilòmetre 8, que m'ha començat a passar.

Per sort, els dos darrers quilòmetres eren plans i baixada molt suau. Quilòmetre 9. Recuperada. He accelerat, perquè em notava molt bé; sprint final, per compensar l'estona perduda per culpa del flat. Veia al fons el marcador, que s'apropava segon a segon als 60 minuts! Finalment, crec que he fet 1h, 0014. Quina ràbia!

En realitat, estic contenta, perquè he rebaixat la marca de Bombers (en 11 segons!), que era el meu objectiu, i he pensat que si no hagués estat pel flato estúpid, hauria baixat dels 60'. Si és que no hi ha res com córrer amb plujeta i sense calor.

A per la propera, la Maquinista al juliol!

dilluns, 9 de maig del 2011

Exercici de voluntat

Hi ha dies que córrer és un pur exercici cerebral. Dies en els que gairebé perceps les ordres que el cervell transmet als músculs, un cop i un altre.
No hi ha res més. Només tu, el teu cervell i els teus músculs, les cames, en aquest cas, que s'esforcen, voluntarioses, en fer el que el cervell els va ordenant.
Hi ha dies, com avui, que els costa, pobres. Potser per aixó ets més conscient i córrer es converteix així en un exercici de la voluntat.
No és una sensació desagradable; et fa ser molt més conscient de la meravellosa maquinária que és el cos humá.

diumenge, 17 d’abril del 2011

Safari fotogràfic per Collserola

2/4 de 8 del matí. He sortit a córrer carregada amb el mòbil, amb la intenció de fer una sortida fotogràfica. Un dia net i sorprenentment fred, amb un sol tímid, que tot just acabava de sortir.

He agafat el camí de Can Borrell. El primer tram, fins al Pi del Xandri, és un dels que té més varietat de flors. Encara no els donava gaire el sol, i les estepes borreres estaven ben tancades, protegint-se del fred de la nit. Les branques florides de l'arç encara conservaven les darreres gotetes de rosada.

Després d'aquest primer tram, que he fet tranquil·lament, he continuat corrent. Aquestes sortides fotogràfiques són molt agradables, podria córrer durant molt de temps, perquè vaig amb calma, mirant al voltant, i em vaig parant aquí i allà, no gaire, el suficient per fer les fotos i recuperar l'alè i descansar les cames.

Fins a Can Borrell no hi ha ocasió de parar-se de nou. Allà sabia que hi hauria rosselles, sempre n'hi ha, i m'he entretingut buscant els millors angles. M'agraden les rosselles, es veuen tan delicades, tan fràgils i valentes, alçant-se soles entre altres plantes, desafiant al món.

He començat a pujar cap a la Torrefera. Els camps de Can Borrell començaven a il·luminar-se. La pujada fins al peu de la Torrefera és suau, però constant, i el color del terra és peculiar, diferent al del camí fins a Can Borrell. En aquesta banda el terra és rosat, i segons com dóna el sol es veu ben vermellòs.

Pujada a la Torrerfera. Des d'aquest costat la pujada, tot i ser forta, és millor que des de Sant Cugat; més curta i amb menys desnivell. A més, a meitat de camí he trobat estepa borrera ja oberta, i he hagut de parar-me a fotografiar-la. Encara no havia trobat les estepes blanques, que curiosament són d'un delicat color rosat.

Endavant, després de parar-me una mica al cim del món, del meu món de muntanyes petites. Ja de baixada he decidit pujar al dipòsit d'aigua de Flor de Maig, el punt més alt del turó. I allà, en un raconet, he trobat una mata d'estepa blanca, que semblava estar-me esperant. És una flor efímera, ja començava a desfer-se.

De tornada m'he ficat pels corriols entre els camps. Catifes de flors de tots colors, amb les rosselles destacant, aquí i allà. Mirant al cel, estols de nuvolets blancs, com ramats d'ovelles jugant al cel. M'hauria agradat saber pintar, i seure allà mateix amb els colors, i plasmar-ho tot, fins i tot la brisa i l'olor de la primavera.
Posted by Picasa

diumenge, 10 d’abril del 2011

La primera cursa: Bombers 2011



Aquest matí he participat a la Cursa dels Bombers, la meva primera cursa. L'he feta, he arribat al final en condicions bastant dignes, en un temps que entra dins el que podia esperar, perquè és el meu temps habitual.

A més, he descobert que les noves tecnologies i els xips tenen moltes coses bones, entre elles que et rebaixin un segon el temps que pensaves que havies fet en la teva primera cursa. No és gaire, ho sé, però així el temps queda arrodonit.

Dit això, he de reconèixer, de tota manera, que rebre un sms felicitant-me per haver fet la cursa en un temps de1:00:25 ha provocat en mi una reacció que no m'esperava, però que havia anat covant al llarg de la carrera. I per sort l'sms no et deia la posició, perquè si m'hagués dit que havia quedat la 13784 de 17706 hauria empitjorat la meva frustració (millor la 889 de 1655, la meva categoria). I és que no hi ha com fer una activitat nova, que no havies fet abans, per descobrir que no ets ben bé com pensaves que eres. Que t'enganyaves quan deies que no volies fer cap marca, que l'important era participar.

Sí, volia quedar millor. Volia fer un temps molt per sota, en algun racó tenia l'esperança que el meu cos, enfrontat amb molta altra gent que corria, treuria forces d'algun lloc i aniria molt més ràpid del que va habitualment. Evidentment arribar la primera no --i això que la idea de creuar la línia de meta en primer lloc és engrescadora-- però sí millorar el meu propi temps, el que faig quan corro sola.

Malgrat aquestes petites febleses, m'ha agradat molt fer la cursa. M'ha agradat molt l'ambient, electritzant, tant gent de groc amb un objectiu comú --córrer i passar-s'ho bé--, el públic als carrers, que animava, tant si et coneixien com si no, el so dels tambors que acompanyava. Vull tornar-hi. Vull fer-ne d'altres, aprofitant el que he après en aquesta.

Agraeixo molt a l'amiga que anava amb mi que hagi adaptat el seu ritme al meu i que m'hagi anat animant tota l'estona. Anar a un ritme que no és el teu, tant si és més ràpid o més lent, és difícil i et canses més.Jo no sé si ho hauria fet, veient el meu desig subconscient d'arribar la primera, com hem vist ara a la tele que arribava el primer :-).

Gràfica Cursa Bombers 2011

diumenge, 3 d’abril del 2011

Sant Medir

És curiós. Els dies que en començar a córrer penso: "avui no aniré gaire lluny" són els que m'hi estic més estona. Contradiccions humanes.

Avui volia pujar a Sant Medir, per agafar fons, i perquè trobo que és un camí entretingut, amb tanta pujada i baixada. He sortit tard, a quarts d'11, i al Rotary ja he pensat que no era d'aquells dies que córrer és fàcil, com un joc. Però m'ho he pres amb calma, i m'he distret mirant els nens de la Marxa Infantil, que feien molta gràcia.

El camí fins a Can Borrell és un plaer, amb totes les flors que han sortit en poc temps: conillets, corretjoles, borratja i altres flors blanques i grogues que no sé quines són. Olors i sons de tot tipus.

Fins a Can Borrell hi ha 4 km. M'ha semblat que no podia gaire més, però he pensat que una miqueta més no passaria res. I així he anat fent, perquè a partir d'allà comença la part més dura, però també la més entretinguda. A partir de la cruilla cap al Forn ibèric, comencen els 5 trams de pujades amb els 5 rierols a la part baixa. Hi havia molta aigua, així que m'he hagut de parar en cadascun per passar amb compte per les pedres. Ha anat bé, perquè m'ha servit per agafar aire abans de començar cada tram.

Els cinc trams de pujades s'acaben a l'esplanada de Can Gener. D'allà a Sant Medir hi ha poc més de 500 m. Això sí, 500 m. intensos, amb tres trams de pujada --sobretot el darrer-- bastant forts. Però ja hi era, i era una llàstima no poder dir que havia arribat a Sant Medir. Em donava la sensació de no haver fet res. Així que he agafat aire, i cap amunt.

Millor del que pensava. A més, a dalt hi ha el premi de la font, que et permet recuperar-te, i la satisfacció d'haver arribat, que també fa molt. I sobretot, el saber que la tornada és gairebé tota de baixada. 6.5 km fins dalt, 36 minuts, he estat contenta. He anat fent amb calma, però a ritme constant, i he fet un bon temps, per a mi, sobretot tenint en compte la quantitat de pujades que hi ha.

La baixada, un plaer. A poc a poc, mirant la gent, els arbres i les plantes. A Can Borrell pensar que encara em quedaven 4 km m'ha desanimat una mica, però el cos s'acostuma, i al final corres una mica d'esma. M'he anat posant fites -el pi del xandri, la rotonda del Rotary, els cines, i ja he arribat.

13 km. 1.10 h. Preparada per fer la cursa dels bombers diumenge vinent.




,

dimecres, 30 de març del 2011

Quan córrer és un joc




No sé si és la temperatura, que em permet sortir amb poca roba i em fa sentir més lleugera. Els ocells, que m'acompanyen tot el camí. O simplement que el cos se sent bé, i tot li és fàcil. Sigui el que sigui, hi ha dies, com avui, que tinc la sensació de jugar, corrent.

Potser és perquè vaig provant, canviant de ritme. Els primers 500 m. molt lents, els següents al trot. Una mica més a ritme normal, i un sprint curt. I així vaig fent, uns 8 quilòmetres. Quan accelero el ritme o faig sprints tinc la sensació d'anar desacompassada, que no moc els braços i les cames d'un costat i l'altre a la mateixa velocitat, com passa quan remen dues persones i no aconsegueixen portar el mateix ritme. No sembla greu; si més no, aconsegueixo avançar en línia recta.

M'agrada córrer cap a Mirasol, pel camí que segueix la via, especialment quan es fosc. M'agrada veure passar els trens, plens de gent desconeguda, als que desitjo, mentalment, un bon dia. Quan passo per l'Hospital General també penso en la gent que s'hi està, és inevitable.

De tornada corro cap a l'est, però amb el canvi d'hora amb prou feines comença a aclarir-se el cel. A poc a poc va agafant aquella qualitat de cristall translúcid, i l'estel del matí, que brilla més que mai, em permet demanar desigs diversos i variats.

dijous, 10 de març del 2011

Com els nens

Hi ha dies que córrer és com un joc, dies que et sents com els nens, que corren sense esforç, com si fos la seva forma natural de bellugar-se.
Sortir amb la llum de l'alba, quan el bosc encara està mig endormiscat, amb el seu mantell de boirina, accentua aquesta sensació de joc. Avanço a poc a poc, escoltant les converses dels ocells, seguint el ritme de les meves petjades, que trepitgen el terreny vermellós. Paro de tant en tant a fer fotos del que veig.
Calculo el temps; si m'afanyo arribaré a veure sortir el sol al Turó de la Torrefera. La pujada fins allà no és un joc, però m'agrada la sensació de forçar el cos, i la vista quan s'arriba a dalt paga la pena l'esforç. El sol, que surt entre els pins, va tenyint el món d'un color rosat. Allà dalt sempre bufa un airet que et fa sentir net.


Se'm fa tard. He de tornar ràpid. Baixo pels camins vermells com si m'empaitessin, i corro entre els camps que verdegen fent l'avió. Ric sola, pensant la fila que dec fer. Tant de bo córrer sempre fos així d'agradable, segur que molta més gent s'hi apuntaria.

dimarts, 8 de març del 2011

Petits plaers

Surto a les 7, amb la llum del dia que despunta, en algun lloc, entre núvols de tempesta. M'agrada córrer amb la natura revoltada, em contagia el seu esperit.

Aprofitant la llum he anat cap a Can Borrell, per gaudir del bosc. L'estan netejant molt, fins al pi del Xandri, no sé perqué. M'ha agradat anar veient els senyals de la primavera, especialment en un dia rúfol com avui. Els amatllers florits, les fulles tendres dels arbres que havien quedat nus.

De tornada, m'ha acompanyat una pluja suau i cálida, que em refrescava la cara i em feia sentir bé.

dijous, 6 de gener del 2011

Córrer en companyia

Avui he comprovat que el meu ritme de córrer és més aviat tranquil, que necessito algú que m'empaiti o a qui seguir per portar un bon ritme.

He sortit a córrer amb un amic, que m'ha dit que el meu ritme era molt bo --quan corro amb algú tinc tendència a anar una mica més ràpid del que és habitual en mi--. Per pur amor propi he hagut de mantenir aquest ritme els 45 minuts que ha durat la sortida, i per primer cop en molt de temps he notat les cames cansades, quan he acabat la sessió.

Això em fa pensar que si vull millorar la resistència i la velocitat hauré de trobar algú amb qui sortir, si més no de tant en tant, algú que vagi una mica més ràpid que jo, que m'obligui a esforçar-me. No sempre, perquè el fet de millorar només és una part de la finalitat de córrer. També hi ha la de passar-m'ho bé, contemplar el paisatge, estar una estona amb mi mateixa, i sobretot, és una ocasió per escriure, que és una de les coses que més m'agraden.

M'ha agradat la ruta que hem fet, perquè s'assembla molt a la que faig els dies de cada dia, afegint-hi un quilòmetre. Fins a l'Hospital General per l'Av. Montserrat Roig, i allà, enlloc de baixar directament al Passeig del Nard i tornar pel carrer Mallorca, ens hem desviat cap a la dreta, fent un recorregut per les diverses províncies d'Espanya, des de Guadalajara a Astúries, que ha acabat igualment al Passeig del Nard.

dimarts, 4 de gener del 2011

Any nou, vambes noves

Turó de la Torrefera
Dimarts passat vaig estrenar vambes noves. Unes Mizuno precioses, blanques amb dibuixos blaus i platejats. Tothom m'havia dit que les vambes eren molt importants, que no podia córrer amb les que portava. Jo pensava que exageraven, que no n'hi havia per tant, però després de quatre dies de córrer amb elles he de donar-los la raó. De fet, ja els la vaig donar el primer dia, i amb uns dies més s'ha confirmat.

No té res a veure. Corro com si el terra estigués encoixinat; a vegades, sobretot els primers dies, tenia la sensació d'anar més ràpid que abans i tot. Encara que corri molta estona no em fan mal els dits, ni els genolls, ni res.

Diumenge, per estrenar l'any, vaig pujar al Turó de la Torrefera. He batejat el racó que apareix a la foto, a dalt del turó, com el meu racó de pensar, i allà m'hi vaig estar una estona, demanant desitjos i formulant propòsits. Em va semblar un lloc adient.

Havia plogut tota la nit i l'alba s'havia endut els núvols, però quedava tota la humitat a l'aire, que feia que els que corríem anéssim xops. De tot arreu es desprenia el vapor de la humitat desfent-se amb l'escalfor del sol, i el paisatge tenia un aspecte una mica fantasmagòric.


Vaig pujar a la Torrefera des de Can Borrell. Després dels dos dies que havia anat com si portés botes de set llegües em vaig frustar una mica, perquè em costava molt córrer. Potser era la humitat, tan elevada. O les restes del cava de cap d'any. Amb tot, vaig arribar a dalt, barallant-me amb el fang, que m'enganxava els peus al terra. De fet, era divertit i tot, perquè havia d'anar esquivant els bassals, saltant aquí i allà, ficant-me pel bosc, en algun tram, perquè el camí estava intransitable...


La baixada fins a la hípica, que és la part que més m'agrada d'aquest recorregut, va ser la part pitjor, perquè és un camí força ombrívol, i el terra estava molt mullat. Això sí, el camí preciós, amb el terra vermellós i els arbres, una paleta de tons verds, vermells i grocs.


Va ser una sortida agradable i tranquil·la, perquè la meva intenció era, a banda de córrer, fer fotos i pensar una crònica d'any nou, plena de bons desigs. Això sí, la pujadeta fins al Turó no me la treu ningú :-)