diumenge, 24 de gener de 2016

Cursa popular Santi Centelles

Amb l'any nou recupero els bons costums i reprenc les cròniques de les curses. Les dues darreres de l'any passat, a Sant Cugat, la del DIR i la Sant Silvestre, no en vaig fer. Per manca d'inspiració, em sembla.

Avui inauguràvem la temporada de curses, la Núria i jo; tenim bons propòsits (jo, ella de moment em segueix, mentre no l'apunti a fer bestieses). A més, la inauguràvem a la seva ciutat, amb el quart de la Mitja de Terrassa, la Santi Centelles. La corríem per segon cop, ja sabíem com era, què en podíem esperar.

El dia s'ha aixecat amb una temperatura suau, però amb una humitat altíssima; el terra moll i una mena de boirina feien pensar que costaria córrer. Amb tot, quan a 1/4 de 9 hem sortit de casa per anar a buscar les samarretes i els dorsals se'ns ha començat a contagiar una mica l'ambient de cursa, veient els voluntaris acabant d'organitzar-ho tot, els corredors matiners --la Mitja no començava fins les 10 i la nostra a 1/4 d'11-- esmorzant als bars del voltant de l'avinguda 22 de juliol. 

Hem tornat a casa a esmorzar i fer temps i una mica abans de les 10 hem baixat, per veure la sortida de la Mitja, que sempre és emocionant. Timbalers, trabucaires i els castellers de Terrassa, que han fet dos pilars. Ambient de cursa. Els corredors de la Mitja, amb aspecte professional, amb pantalons curts i samarretes sense mànigues, escalfant, concentrats. Els del quart de mitja, abrigats, amb aire de festa. Tots amb ganes de passar-s'ho bé i gaudir de la cursa.


 A les 10 en punt han donat la sortida als professionals del córrer. Llavors hem fet una mica d'escalfament, per no començar en fred, i a un quart hem començat a córrer. Molt lentes, al començament, perquè hi havia molta gent. Joves, grans, pares amb nens i nenes força petits, 6, 7 o 8 anys, que corrien amunt i avall com si res. 

De seguida ens hem separat, amb la Núria, per anar cadascuna al seu ritme. Com que començàvem en el tram que fem juntes cada setmana, ens era molt familiar. A la rotonda al cap damunt de la biblioteca hi havia els timbalers, que feien venir ganes de saltar i córrer més. Baixada fins la Rambla i tornar a pujar l'avinguda 22 de juliol. Anava sentint els pares i mares donant consells als fills, animant-los. Feia gràcia, veure tants nens córrer.

Baixar fins la biblioteca i tornar a pujar. Ja eren gairebé 3 quilòmetres, això ja estava fet. Jo volia córrer més ràpid, però tenia una molèstia a l'isquiotibial des del començament que m'ha fet prendre-m'ho amb calma. Sé que si vaig més ràpid, em fa més mal (és una excusa perfecta per no córrer ràpid). 

Hem passat la Facultat d'Òptica i ja hem creuat per sota el pont, en lloc de seguir pujant fins al CUV. Al final del carrer, gir per tornar cap a la meta, menys de mig quilòmetre. Un lleguera pujada, que he fet a poc a poc, i després, baixar amb una mica d'esprint, per arribar ben abans dels 30 minuts. 28'. Contenta del meu temps i de les bones sensacions.

He esperat la Núria, per poder fer-li la foto finish. De seguida ha arribat, poc més de dos minuts més tard.



31 minuts, ella. Tenint en compte que acaba de començar a córrer després de temps de no fer-ho, i que encara no corria aquesta distància, estava molt contenta. Més val que m'espavili, que d'aquí poc no podré seguir-la

Contentes i satisfetes del temps, les sensacions i la cursa, hem recollit les begudes, ens hem fet la foto de rigor, i per acabar bé, hem rebut els primers de la Mitja, que han trigat només una hora i tres minuts, un rècord en aquesta cursa.

La propera, el 7 de febrer, a Olot, amb l'Àgata.  

 

dissabte, 16 de gener de 2016

Córrer en calma: Els primers ametllers en flor


Cada any em sorprenen. Cada any penso que s'avancen, però potser no. Potser ja és l'època, i me'ls trobo així, com un regal de la muntanya. Ametllers florits, amb les seves flors blanques i rosades, que parlen de matins freds i nets, com el d'avui. Matins d'aquells que no pots fer altra cosa que sortir a trotar per la muntanya, a omplir-te els ulls de llum i els pulmons de l'aire fred i sec que ens porta, per fi, l'hivern.

diumenge, 3 de gener de 2016

Córrer en calma: Camí dels Alous



El camí dels Alous, que segueix un torrent entre Sant Cugat i Rubí, va ser condicionat fa uns anys, però no l'havia sabut trobar mai, quan el buscava en bici. Avui, que he sortit a córrer sense cap destinació en concret, l'he trobat. Un espai ben especial, que ha fet que els gairebé 12 quilòmetres s'allarguessin molt, perquè he hagut de fer moltes fotos.

https://goo.gl/photos/XbGhvjRkaBKaqMgw7


dissabte, 19 de desembre de 2015

Córrer en calma. Boira


Un matí de dissabte per a mi. Pujo la persiana i em sorprèn la boira. Un món blanquinós, reduït a un centenar de metres. 

Surto a córrer. La ciutat traspua humitat. El terra mullat, les branques gairebé nues dels arbres guarnides amb les petites gotes que deixa la boira.

Enfilo els camins coneguts de Collserola. La boira m’embolcalla, flonja. M’envolta un estrany silenci, trencat aquí i allà pel crit d’un ocell, pel “bon dia” amable d’un ciclista. Respiro aigua. Corro a poc a poc, al ritme reposat que em marca el món boirós.  




De tornada, el gris del món trencat pels colors alegres dels ciclistes, grups de nens que omplien l’aire de crits i vida. Contrastos.



dijous, 26 de novembre de 2015

Mentre el món es desperta



Sortir ben aviat, mentre el món es desperta. 
Quan la boirina encara no s'ha esvaït. La vànova nocturna del món.
Córrer sota la llum balsàmica del cel. El cel de colors canviants. Suaus. 
Córrer al ritme pausat del món que desperta. Trepitjant amb compte, per no molestar-lo. 
Córrer. Gaudir.

dilluns, 23 de novembre de 2015

Dilluns. Onada de fred


Com si fos una nena. Com si fos la nit de reis, la nit abans me'n vaig a dormir amb el pessigolleig de l'emoció de sortir a estrenar el fred. Córrer amb fred, ben embolicada. Notar la sang corrent per les venes, els capcirons dels dits i la punta del nas glaçats. Trepitjar la gespa, sentint el crec crec del gebre sota els peus. Enfilar el camí cap a l'albada, seguint per les fulles de tots els tons de groc. Eufòria. Felicitat.

diumenge, 7 de juny de 2015

Córrer en calma arran de mar

Baixar les Rambles de Barcelona a primera hora, un diumenge, és un plaer. Una pendent suau cap al mar, sota l'ombra dels plataners, i de tant en tant un raig de sol que s'escola entre els edificis.

Després, el mar. Encara que sigui a la ciutat, l'oblides. Només hi ha blau i tu. Bé, tu i altra gent, però a primera hora hi ha prou lloc per a tots.

El millor, al final de tot. El bany. El primer bany de la temporada. Un mar-mirall net, fred.  De temporada a temporada s'oblida el plaer de submergir-se en l'aigua freda, neta, especialment després de córrer. Moure músculs diferents, flotar. 
#petitsplaers